Marina Auclair i Toni Melis presentaren la gala amb una gran acollida per part del públic gabellí.
Per Joan Cabalgante i Guasp

Diuen que les noves generacions milloren les anteriors, jo això no ho sé pas, però el que sí sé que el que vaig veure al teatre de Capdepera a l’estrena del curtmetratge Mar Blava, va ser tota una ebullició de gabellinitat, com feia anys que no veia, la concentració bé pagà la pena: dos passis complets amb la sala plena a rebossar i dos presentadors de luxe:

Marina Auclair (directora) i Toni Melis (muntador), els mateixos creadors de la criatura.

En el primer passi, els familiars i les persones més properes tingueren el privilegi de gaudir d’aquest espectacle, un curtmetratge que ha rebut d’entrada nombrosos premis i honors, que no atura de créixer. Les vuit va ser l’hora triada per encetar el meló, una oportunitat per veure com es reinterpreta la història gabellina, que en el fons és la història mallorquina. El curtmetratge té el següent repartiment: Alexia Álvarez Jordà, Lina Mira, Marc Bibiloni i Maria Blanco. Jo vaig entrar en el segon passi, on també s’hi penjà un complet. 

I aquesta història parteix de l’anècdota que antigament a Capdepera els senyors  projectaven pel·lícules, com Hotel Internacional, d’Elisabeth Taylor i Richard Burton, allà per 1964 i el poble podia pujar a veure-les. Segons ells comentaren la gent del poble veia les imatges invertides, separats dels senyors. Aquest fet, no tothom el comparteix. Però sigui com sigui, el film presenta el pas de la infància a la maduresa d’una jove, que passa els dies de feina de camp en una possessió, molt ben recreada per cert, fins i tot a les porqueres. La polèmica i el conflicte radica en l’abús per part dels senyors sobre aquestes joves, però molt ben tractat, sense estridències ni excessos.  D’una banda m’ha recordat aquell estil tan villaronguià del El Mar o Pa Negre, mentre es salven les distàncies. Així i tot, es tracta d’un film molt dur, amb reminiscències de la Mallorca ancestral, on fins i tot tothom estava en silenci per por de què pogués dir el senyor, on es manifesta una rivalitat entre les nines i on també hi ha un sentit simbòlic molt acusat en el tallament de la trunyella, que significava el pas al món adult; el mar simbolitza el feminisme i la llibertat. També el llop penjat a la paret té cert caire simbòlic, mentre la jove espera per reunir-se amb el senyor.  Un món fosc, en la finca on viu d’on mai ha sortit. Auclair té clar que no ha volgut fer un retrat d’un període concret, tot i que es podria ambientar en els 40 o 50. La història és molt universal. 

D’altra banda, tal i com digueren els creadors, tots els col·laboradors s’abocaren voluntàriament a la realització del curtmetratge i pel públic assistent estava molt bé poder reconèixer les cares del poble retratades en aquells extres i actors que participaven activament en l’espectacle. També cal destacar la música que està molt ben aconseguida així com la facilitat de poder usar una cançó de Sílvia Pérez Cruz en el final del film. Tal i com es comentà en el col·loqui final després d’una pregunta, tal vegada el curt podria tenir una continuació, i la directora ho va voler deixar a l’aire. A més, els hi demanaren pels filtres que emprava el film i els hi feren altres preguntes com la del mateix pare de Toni,  Kiko Melis, qui va demanar si era molt complicat el fet d’haver d’escollir els actors i decidir qui actua i qui no.

Finalment, es pot dir que el curtmetratge ve ple de bona fortuna i ha descobert que el cinema gabellí presenta nous talents que aprofiten l’embranzida creativa i es llancen a la piscina del món del cinema amb molta força i entusiasme. La manera de fer cinema d’aquests creatius ha triomfat a la seva terra, perquè respecten el fet de bussejar en el passat gabellí per extreure’n l’essència. Tant de bo no la perdin mai i puguin arribar fins i tot en el llargmetratge. Tot el seu temps. De moment, només els hi podem donar l’enhorabona a l’expectativa de la projecció d’aquesta petita joia, pel món i la bolla!

Joan Cabalgante i Guasp