Harper Lee

Matar un rossinyol

Per molt que hom sigui un lector empedreït i molt empedreït, mai es podrà acabar l'oferta de lectures imprescindibles. De moltes de les quals, tot sigui dit, haurà de prescindir per manca de temps, i tot això mentre s'empassa més de dos textos totalment prescindibles. Perquè, i aquesta és una altra, no és cert que tots els llibres ens facin més savis. Molts són pura gasòfia, i molts d'altres, menjua literària prefabricada, per molt que se'ls vesteixi amb els oripells dels best seller.

I a què ve, tot aquest exordi?, vos demanareu. Idò, senzillament, és l'humil reconeixement de les moltes lectures infumables que aquest lector s'ha engolit, ara enlluernat pel focus d'un premi literari, suara atret per un nom que ha estat pujat als altars per mèrits extraliteraris. Mentrestant, vas mirant pel retrovisor i veus que pel camí hi has anat deixant autors i títols que segurament et farien més profit. Com és el cas de Matar un rossinyol (To Kill a Mockingbird, 1960), de Harper Lee, gairebé la seva única novel·la. I dic gairebé perquè el 2015, un any abans de la seva mort, es va publicar Ves i aposta un sentinella, redescoberta el 2014. Escrita amb anterioritat a Matar un rossinyol, l'acció discorre, paradoxalment,  en una època posterior, amb els mateixos personatges que han conegut una evolució personal (ideològica?), com si l'autora, d'alguna manera, sabés que hi havia una primera part encara per escriure.

L'any 1961, li fou concedit el Premi Pulitzer i en els seixanta anys posteriors se n'han venut més de quaranta milions d'exemplars. El mateix any, l'obra es va dur a la pantalla, amb un memorable Gregory Peck (Òscar a la millor interpretació masculina) en el paper d'Atticus Finch. Per als lectors de The New York Times, segons una enquesta feta el 2021, es tracta de la millor novel·la publicada els últims 125 anys. Però són tots aquests reconeixements, possiblement, els que d'alguna manera havien frenat fins ara la meva curiositat lectora. Pensava, erròniament, que aquesta acceptació massiva, precisament, feia de Matar un rossinyol un text “vulgar”, massa fàcil.

Entre els més de quaranta milions de lectors, segurament hi sou molts de vosaltres i, per tant, fa de mal aconsellar una lectura que molts ja coneixeu. Sigui com sigui, i per a algun extraviat que, com jo mateix, s'hagués botat aquesta lectura, no puc més que recomanar-vos-la. Amb l'obra de Harper Lee entendreu què vol dir el terme clàssic, això és, l'obra els plantejaments de la qual se sobreposen al pas del temps i amb valors que esdevenen model per a futures generacions. En aquests més de seixanta anys, temes com el racisme, el supremacisme, la dignitat personal, els codis deontològics, els prejudicis..., que a Matar un rossinyol guaiten rere cada full, continuen ben vigents. En cada pàgina, l'autora ens encara amb nosaltres mateixos, per tal que ens demanem fins a quin punt estam en disposició de seguir la petjada ètica de l'Atticus Finch, un personatge universal, com d'altres de la literatura de tot temps que fan part del nostre imaginari. I, a més, Harper Lee, ens obre els ulls, i els obre als mateixos americans, a una realitat que molts no volien veure, a un passat obscur dels EUA que, com he dit, està intoxicat per l'esclavisme, el supremacisme i el racisme, especialment a alguns estats del Sud, el conegut com a Deep South.

La veu narradora, i en certa manera la protagonista de la història, és la de Jean Louise Scout Finch, la filla de nou anys de l'Atticus, qui a  Ves i aposta un sentinella, ja adulta, redescobreix un pare que ha deixat de ser la brúixola moral de quan ella era petita. I això perquè, quan Scout es retroba amb el pare, aquest es projecta ple de matisos racistes i tan conservador que els altres habitants de Maycomb. A Matar un rossinyol, en canvi,  l'autora ens apropa a molts d'aspectes de la seva pròpia infantesa, a un context que va viure en pròpia carn, amb els primers temptejos d'un moviment social a favor dels drets civils, amb l'auge del feminisme i l'antiracisme, és a dir, de col·lectius aleshores molt minoritaris. Fins i tot el judici de Tom Robinson, el negre defensat per Atticus Finch, s'inspiraria en uns fets en què el pare de Harper Lee, advocat ell mateix, hauria intervingut cap a 1936, quan l'escriptora tenia l'edat del seu personatge Scout Finch. Aquesta, Scout a la novel·la, evoca un context i uns fets concrets, potser amb excessiva maduresa per ser la veu d'una nina tan jove, i se'ns presenta amb un caràcter ferm, decidit, totalment afí al mestratge de son pare i que no acceptarà que aquest sigui titllat, amb menyspreu, d'”amic dels negres”. Encara que defensar-lo suposi arribar a les mans.

Pel que fa a l'autora, Harper Lee (1926-2016), després de la publicació de Matar un rossinyol, es pot dir que va desaparèixer de l'esfera pública, no va concedir mai entrevistes i no va reaparèixer fins que, el 2007, va anar a Washington per rebre la Medalla Presidencial de la Llibertat, de mans de George W. Busch. Segons un llibreter amic seu, hauria manifestat que “ja he dit tot el que havia de dir”. Després de l'estrena de la pel·lícula de què he parlat, es va mudar a viure amb la seva germana al seu poble natal (Monroeville), on també moriria. Les dècades posteriors resulten una mena de forat negre a la vida de l'escriptora. 

Ja ho he dit, segurament molts de vosaltres ja heu llegit  Matar un rossinyol. I si no ho heu fet, acceptau el meu consell: llegiu-lo. I si no el teniu, a la biblioteca segur que el podeu trobar, i si no vos puc deixar el meu exemplar, si em prometeu que me'l tornareu.

 Matar un rossinyol. Harper Lee. Traducció de Xavier Pàmies. Labutxaca (Edicions 62), 4a reimpressió. Barcelona, 2022.