Quan la gent ja no pot més
i està més que assaciada,
quan una persona vessa
i d’aguantar n’està farta
és quan es tira al carrer
a cridar ben fort: ja basta!,
i a posar el peu fiter
i a qui sigui plantar cara.
Quan a un poble l’escarneixen
i en fa befa qui comanda,
quan a una comunitat
se li vol robar la parla,
quan a la gent la humilia
qui cobra per ajudar-la,
és que hi ha quelcom pervers
en aquesta democràcia
que pot tapar-nos la boca
i negar-nos la paraula.
I això, malauradament,
és allò que avui ens passa:
els nostres representants
guerra tenen declarada
contra una part del seu poble,
com una nova creuada.
Són els croats d’una dreta
que se sent legitimada
per fer malbé vuit-cents anys
de cultura catalana,
gent que empunya el castellà
com el que empunya  una espasa.
Aquests governants d’avui
volen veure anorreada
fins la nostra dignitat,
aquella part més sagrada
que tenim com a persones
i sobre la qual s’aguanta
el nostre ésser col·lectiu
i la nostra idiosincràsia.
I aquí hauré d’afegir,
tot i que ben poc m’agrada,
que una part de ciutadans
que de forma voluntària
fan estada entre nosaltres
són pedra dins la sabata,
ja sigui per mala fe,
ja sigui per ignorància,
per desídia, per peresa,
potser per falta de ganes...,
i ens posen pals a les rodes
al dret d’emprar, ben cara alta,
la llengua que vam mamar,
la que ens ensenyà la mare,
quan amb la llet que xuclàrem
també xuclàrem la parla.
¿Però és tan mal de comprendre
que un dret inalienable,
el dret de tota persona
a parlar com li ensenyaren,

no pot esser conculcat
per una llei imposada?
El nét del barber “Botó”
i la tropa que encapçala,
no saben redreçar el rumb
d’aquesta nau que naufraga
en un pou de recessió,
dins una crisi salvatge.
I mentre el país s’enfosa
i al coll ja ens arriba l’aigua,
ells maregen la perdiu
i donen als llops carnassa,
propiciant la més dura
i colossal reculada
que ha patit la nostra llengua
d’ençà de la democràcia.
Una cortina de fum
per a tanta ineficàcia?
I després aquest menyspreu,
que dol com  una galtada:
les cinquanta mil persones
que a Palma es manifestaren
no són res per a Bauzá
i va dir que els que quedaren
a ca seva són molts més.
Vaja una excusa més magra!
Jo li record que són més
tots aquells que no el votaren
que els que li donen suport,
i això no li sembla obstacle
per governar amb mà de ferro,
tot carregat d’arrogància
i menyspreant tots aquells
que no li riuen les gràcies.
Aquesta serà, per fi,
la detestable petjada
que hauran deixat a la història
d’aquesta terra atupada
els que es creuen governar.
Governar, dic? No, no en saben,
ells sols saben imposar,
i fer-ho amb molt mala traça,
un obcecat full de ruta,
amb una intenció molt clara:
acabar la feina bruta
d’esborrar del nostre mapa
tot vestigi de cultura
i de llengua catalana.
No sé si se’n sortiran
però una cosa tenc clara:
per sort, en aquest país,
queda molta gent encara
disposada a resistir
i fins i tot a fer vaga
de fam perquè els nostres drets
no ens trepitgin els cappares
d’aquesta dreta hostil.
Som fills de les quatre barres
i davant l’adversitat
la senyera ens agermana.