i sovint trobar-se en un oceà fosc,

i agafam la claror de la lluna que reflexa

el pensament de la nostra consciència que ens delata.

La mirada, sovint, és la metamorfosi de l’engany,

el mestre de la màgia i el perdó, en què

la sensació de la confiança es consolida amb la veritat.

Arrib amb el retorn del ser interior,

l’ànima que es revela i mostra la bellesa,

l’espirit en què resulta ser una paraula,

estranya, difícil de dir, mentre les papallones

volen en el camp de la joventut; camp de roses.

Escolt, de sobte, el càntic de les sirenes a prop de la mar,

t’agaf la mà per tornar-hi demà i trobar el vent que hagi de ressonar,

viatjant a través del temps, en què el llenguatge de la naturalesa

és revela de la forma més inesperada, amb la dolcesa més profunda.

Només per dir-te que t’estim