Documentació Gabellina i Oriental (11)

Carnaval, Carnestoltes o Darrers Dies

S’acosten els Darrers Dies i per això es fa avinent presentar un parell de documents sobre aquestes festes que tenen una llarga tradició al nostru poble.

 

No entrarem en detalls del seu origen, ja que hi ha llibres especialitzats que en parlen a bastament, com el monumental Costumari català de Joan Amades. El que vull avui és, per tant, fer una petita aportació bibliogràfica i també, amb l’ajuda de l’amu Antoni Coix i l’Arxiu Municipal, presentar un parell de fotografies que ens aporten una visió del que era la festa

Els Darrers Dies són moments per al plaer però també per a la crítica social i política, són una festa que no sempre ha gaudit del favor de les institucions oficials i molt manco de l’Església oficial. Mirau sinó el que en pensava el vicari Artigues, comissionat a Capdepera pel Bisbat per tal de combatre els costums pagans d’aquest poble nostru i també la seva desviació religiosa amb motiu de la introducció del metodisme i de l’espiritisme:

 

 

El vicari Artigues, com haveu pogut comprovar, es va escandalitzar ja que era una homu molt seriós i no podia entendre de cap manera que homus i dones fessin bulla plegats i encara menys durant la fosca nit. El pensament de molts religiosus, i de la gent d’ordre en general, era que els gabellins s’havien tornat bojus i que el seu destí natural era el manicomi i, més tard, fins i tot la presó. Capdepera va viure, per tant, una autèntica ofensiva catòlica per tal de tornar al dret camí tota aquella gent que semblava que havia perdut la xaveta i havia emprès un viatge que, segons deien, portava directament a les portes de l’Infern on esperaven els dimonis de Sant Antoni amb els foguerons, els botifarrons, les sobrassades, la xulla i, sobretot, el vi, preparats per a començar la gran festa amb homus i dones ben junts socorrant-se mútuament les cames i els clotells.

Aquesta època era, a més, l’edat daurada del caciquisme, del maurisme i del verguisme, que ha conformat la nostra identitat com a poble i que explica moltes de les coses que passen avui en dia, ja que sense aquest pòsit antic i caciquista no s’entén res del que llegim als diaris aquest 2012.

 

 

 

Tota la bibliografia d’Isabel Peñarrubia serveix de descodificador per a llegir i entendre la realitat actual, però especialment aquest llibre ens dóna les claus per mirar els Darrers Dies com a temps de plaer, però també de combat. Evidentment aquesta festa mai no gaudí de la confiança oficial, ni pública ni religiosa, i sempre s’ha intentat tapar o fins i tot fer-la desaparèixer, però foren les societats obreres, que sortiren com bolets en el tombant del XIX i del XX a Mallorca i també a Capdepera, que li donaren un apogeu descomunal i li empeltaren aquest aire de dissidència que descriu Peñarrubia al seu llibre.

 

 

A Capdepera durant la República tornaren a agafar força aquestes festes i, com no, es mesclaren amb la política del moment. Les comparses es picaven les unes amb les altres i tot agafava aquest aire festiu i, com dèiem abans, també combatiu. No en tenim testimonis escrits (o encara no els hem trobat), però sí que en tenim uns quants de gràfics, que podreu contemplar gràcies a l’Arxiu Municipal:

[AMC. Secció Arxiu Fotogràfic Jeroni Alzina]

Voldria parlar-ne més, però a força de ser sincers he de dir que no en sé gaire cosa, de moment. Potser amb el temps sortirà més documentació gabellina i oriental relacionada amb aquest tema i l’afegirem a aquestes quatre notes per tal que el coneixement gabellí es vagi engrandint i pugui arribar, si pot ser, al seny culminant de tota saviesa, sense perdre, però, aquest esperit de rauxa que es desprèn de tot aquest trull dels Darrers Dies.

Però la República i les societats obreres varen acabar com el rosari de l’aurora, com molt bé sabeu tots i semblava que amb elles acabaria el fester, però a Capdepera no va ser ben bé així, perquè aquí hi teníem una altra “institució” que va sobreviure a la hecatombe i va permetre també sobreviure a les bulles de desfressats quan arribaven els Darrers Dies. Em referesc, evidentment, a les Vetleries, les grans Vetleries gabellines que, entre moltes altres coses, també serviren per a continuar el costum antic de sortir a fer voltes pel poble cantant, rient, desfressats i fent tota la bulla del món, malgrat que el temps, aquells temps tan foscus, hi estaven en contra i semblava que no ho permetien. Per això vul acabar aquest petit documental festiu amb una fotografia estrictament familiar, on hi surten els meus pares, les meves ties Rigus i, entre altres dones, també la meva gran padrina Cataiola, madò Antònia, que fins i tot en aquesta foto on hi surt desfressada fa un posat seriós, perquè realment ella era una dona molt seriosa però que sabia fer uns massatges miraculosus i uns arrossus amb pegellides que ressuscitaven un mort. L’amu en Climent Blai del Recreo és el capità i les dones les soldades i en un horabaixa dels Darrers Dies de 1944 o 1945 es disposen a visitar totes les Vetleries on els vulguin rebre per a cantar quatre cançons i potser beure quatre copes.

 

Són els Darrers Dies, són les Vetleries, són els joves d’un temps, són les restes del naufragi, són la il·lusió per continuar, són l’Esperança d’un temps millor, són la consciència d’haver sobreviscut a una guerra, a les detencions, a les presons, als manicomis... a la postguerra, a la fam... Són, entre moltes altres coses, també Capdepera.

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea