Dies enrere, en el programa “El cafè dels dissabtes”, debatíem de manera més o manco acalorada sobre les mesures que el govern Bauzà anuncia en matèria lingüística. Reconec que aquest és un tema que em sol descontrolar l’estat anímic i que la meva vehemència s’allunya, quan es tracta de discutir, del mínim de temperància exigible. Després, en fred, continuu pensant igual – o pitjor –, però se m’ocorren maneres d’expressar-ho potser una mica més assenyades. Vegem, idò, si ara, rebaixat el meu estat d’ànim per unes temperatures més pròpies d’Alemanya que de Mallorca, la cosa em surt mínimament digerible.

El govern Bauzà, com el de n’Antich i com el de Madrid d’ara i d’abans, no tenen cap solució màgica per a treure’ns del pou de la crisi. Bauzà i Rajoy acusaren i acusen els seus predecessors de tots els mals que patim i prometeren posar-nos en el camí de la recuperació. A les Illes Balears aviat farà un any que els nous gestors s’hi posaren i encara és l’hora. Tots els indicadors posen en relleu que estam pitjor que no estàvem i no hi ha cap símptoma que indiqui que canviem per bé, a no ser que s’espera una bona temporada turística. Però això no és mèrit del govern actual, sinó d’una situació catastròfica en el nord d‘Àfrica i de la necessitat de destinacions pròximes i barates com les Illes Balears.

Davant la minva d’ingressos de totes les administracions, aquestes han optat per una dràstica reducció de despeses i, conseqüentment, per la reducció de serveis essencials com la sanitat i l’educació. Aquesta recepta de la sacrosanta austeritat, afegida a l’augment de distintes figures impositives, semblen ara mateix els únics pal·liatius que se’ls ocorren als gestors polítics, contravenint en ambdós casos les promeses electorals de fa uns mesos. A més dels incompliments esmentats, allò cert és que el PP, aquí i allà, està demostrant una manifesta incapacitat per a liderar la societat en moments difícils – en moments d’eufòria, tothom en sap –, i per a engrescar la societat civil per tal de remuntar la situació.

I com que ningú és capaç d’esbrinar quin dia serà que els intocables mercats i la Xina ens donaran un respir, ni si ho faran mai en vista que així els va tan bé, i com que els governants no s’empesquen cap més solució que recomanar-nos que ens facem més forats a la corretja, se’n van per les bardisses i ens obren fronts de guerra per a entretenir-nos l’espera.

El PP de les Illes, a manca de panem et circenses, l’ha empresa contra el català i no estaran bons fins que no el facin malbé. Tocar la llei de la funció pública o fer experiments a l’educació, dos petits dics de contenció davant la desfeta que pateix la nostra llengua, és propiciar-ne l’ensorrada definitiva. I això quan a les Illes Balears no és dóna una situació de conflicte lingüístic i la immensa majoria de ciutadans se sent còmoda amb un estat de coses en què, fins ara, tothom s’havia pogut expressar com li rotava, en castellà, en alemany o en swahili, tret dels casos que es donen sovint, encara avui, de catalanoparlants als quals s’exigeix que parlin en cristià. No, el conflicte no és lingüístic, i en tot cas els que el patirien són els que s’expressen en català. El conflicte és econòmic i social, i per aquí haurien de gratar els governants.

Invocar, per tant, una promesa electoral, suposa un exercici de frivolitat i cinisme. Frivolitat, perquè és imperdonable que es posin en un programa electoral propostes contràries a la llengua pròpia de les Illes Balears, quan només accions en sentit positiu la poden salvar de l’ensulsiada; i més frivolitat perquè la legislació autònoma en general i la lingüística en particular són fruit del consens de totes les forces polítiques i foren aprovades per unanimitat. I és cinisme perquè l’incompliment del programa electoral és el nostre pa de cada dia, com hem dit, o com veim amb la santíssima Constitució, que diu que tots tenim dret a una vivenda digna i a un treball, i ja veis com estam; en canvi, fort i no et moguis, s’ha de complir una promesa electoral perversa i contrària a la nostra llengua.

El PP de les Illes Balears, per estratègia i per convicció, es mostra decidit a tirar endavant, aquí sí, amb la seva promesa electoral d’arraconar el català, però s’està equivocant. Com deia, la legislació lingüística vigent no satisfà ningú totalment, perquè és fruit del consens i, per tant, a l’hora de la seva aprovació tothom va renunciar a una part de les seves conviccions. Per això ha durat tants d’anys. Aquestes són qüestions d’estat, que cap partit hauria de tocar pel seu compte. Ara el PP es creu que perquè té majoria absoluta, pot imposar les seves conviccions particulars, prescindint de la resta de forces polítiques i del món de la cultura, de l’ensenyament i del treball. Aquesta manera d’actuar els enfronta a la resta del món i per això la societat civil – inclosa una bona part de les seves pròpies bases – està indignada: mestres i professors, funcionaris, escriptors, associacions culturals, sindicats...  

El PP s’està equivocant de mig a mig perquè, contràriament al que s’imaginen els seus cappares actuals, en aquesta terra hi ha més gent que no es pensen disposada a no donar el braç a tòrcer. Creuen que vinclarem el genoll, però l’envestida injustificada no fa més que donar forces i carregar de raons els que lluiten per salvar el català i la nostra cultura. I a més, en el PP s’estan equivocant, sobre tot, perquè es creuen que governaran fins al final dels dies i per tant els estralls que volen causar seran irreversibles. Però no serà així – mai és així –, per molt bé que facin les coses, i per ara les estan fent prou malament. I com que no governaran eternament, dia vendrà que uns altres, qui sap, per ventura tendran la temptació d’actuar com ells i fer anar el pèndol fins a l’altre costat i radicalitzar les seves propostes en sentit contrari. No tendrien dret a fer-ho?

Quan es doni el cas, no esper que aquesta sigui la resposta. Ans al contrari, desig que quan governin uns altres demostrin una mica més de traça i coneixement.