Documentació Gabellina i Oriental (6)
Esperança
[Exvots al Castell. Fotografia cedida per Antoni Coix.]
Presentam avui un parell de documents relacionats amb l’Esperança. No ens referim, evidentment, a l’Esperança en general, sinó a la Verge o Senyora de l’Esperança, molt relacionada amb el nostru poble. És a dir, dia 18 de desembre se celebra la festa de l’Esperança i, per tant, és un bon moment per a mostrar uns quants documents orientals que hi estan relacionats.
El més antic és titula “Verdadera imatge de la Nostra Senyora de la Esperansa”. Són uns goigs impresus a la Tipografia Felanigense i que he trobat entre els papers de n’Alzina. No està datada, però podria ser perfectament de finals del segle XIX o de començaments del XX. Pel fet d’estar imprès a Felanitx podríem pensar que està relacionat amb els “hermanos”, és a dir, els frares ligorins que vengueren a Capdepera a fer escola en temps de la brega entre catòlics i metodistes, que provocà la venguda de molts predicadors, entre ells mossèn Alcover, i que ha fet dir a Pere Fullana que: “A Capdepera, en definitiva, es produeix una autèntica ofensiva de les forces catòliques [...] per a ofegar el protestantisme...”.
L’altre document és un fullet de l’any 1967, l’autor del qual és Gapar Munar Oliver, on es comenta que el 12 de novembre de 1893 es va fer una processó fins al Castell que va marcar un augment constant –segons l’autor– de la devoció esperançada. Aquesta data, a més, coincideix en el temps amb tot allò esmentat abans de la confrontació directe entre catòlics i metodistes. En aquest llibret hi trobareu, per tant, la història resumida de la relació entre l’Esperança i el poble de Capdepera, l’origen de la devoció esperançada, la seva evolució i la seva significació, que data, si més no, des de finals del segle XVII.
Per altra banda, el Castell és l’origen del poble, allà hi va néixer, allà hi va evolucionar i allà hi resideix la seva darrera Esperança.
Finalment, presentam dos escrits de dos rojus que són l’altra cara de la moneda gabellina. No tothom se sentia seva la festa; n’hi havia que la veien com una cosa molt allunyada de la seva sensibilitat i ho expressaven per escrit. Això no és perquè no tenguessin Esperança, sinó més aviat que tenien un altre tipus d’Esperança. No cal dir que durant la guerra la perderen completament al mateix temps que perderen la vida, perquè tant Miquel Serra com Antoni Domínguez Moll moriren assassinats per les tropes: un a Porreres i l’altre a la Mola de Menorca, i amb ells morí també assassinada l’Esperança republicana.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
[Clicau sobre la imatge i es descarregarà amb més resolució]
[Clicau sobre la imatge i es descarregarà el llibret en format PDF]
[Antoni Domínguez Moll, Nuestra Palabra, 4 febrer 1932]
[Miquel Serra, El Obrero Balear, 11 març 1932]
