N'Anyana
El passat dia 6 de desembre la Tertúlia Gabellina i Oriental va organitzar una petita excursió a n’Anyana, que es troba just damunt el Torrent de Canyamel; concretament on acaba la part navegable d’aquest tros d’aigu, en un lloc on domina, ara, la garriga, però que té una part que domina el camp de golf. És, per això, un lloc privilegiat per a pensar i reflexionar sobre el passat i també sobre el futur. I ara que tota la zona de les Coves de l’Ermità (o Ermita, Xiscu?) es troba en perill de desaparèixer o, si més no, de perdre el seu encant natural, era un bon moment per anar-hi. Perquè les Coves foren el primer reclam turístic que va donar a conèixer tota la nostra comarca fins a fer-la famosa. Per aquí hi passaren tota mena de persones i de personatges: reis, escriptors, artistes... i també els simples mortals com noltrus, els indígenes, els gabellins de les muntanyes i de la mar, amb els nostrus teoremes preshistòrics, les nostres monedes romanes, les nostres conduccions d’aigu d’en temps dels morus (els qanats), els nostrus castells i torres de defensa, els nostrus rojus, els nostrus contrabandistes, els nostrus capellans abrandats i els nostrus metodistes, els nostrus hotelers hipercreatius i els nostrus constructors de somnis de ciment i argila. I tot això, com una cadena que mai no s’acaba, ens durà –sembla– a inventar les platges estàtiques amb llum i música tot-l’any-les-vint-i-quatre-hores, la qual cosa ens reconnectarà, finalment, amb els teoremes prehistòrics de difícil –però no impossible– demostració.
Uf!
Bé, l’excusió va ser curta perquè del Pi Gros a n’Anyana no crec que hi hagi ni un quilòmetre. Va ser curta però profitosa. Ens va fer de guia en Climent Garau de s’Hostal Coves, artanenc que ha passat tota la vida per aquesta zona i la coneix pam a pam.
Va quedar a l’aire sebre si n’Anyana era realment un torre o una casa. Jo no ho sé, però per això adjuntam l’article que va publicar Rafel Ginard Bauçà a la revista artanenca Llevant el 10 de març de 1928, que es titula precisament “La Torre de n’Anyana”. Ara bé, pel que diu aquest article, la torre va ser construïda per Jaume de Banyuls de Bellisseu a començaments del segle XIX i, per tant, potser té forma de torre de defensa però en cap cas va ser utilitzada com a tal, sinó senzillament com a residència esporàdica d’aquest Cavaller de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem.
N’Anyana, per tant, té tota una història al darrere, una història gairebé personal d’un expatriat de Colliure o de Banyuls, terra catalana separada de la resta per la retxa i, com en el nostru cas, per la mar.
La guerra del francès? No ho sé, però tant Jaume de Banyuls com Francesc Aragó parlaven la nostra mateixa llengu i, per tant, podem dir, sense por d’equivocar-nos, que eren compatriotes dels indígenes gabellins: els assumptes de Napoleó i Ferran VII no són definitivament els nostrus. Però sí que ho és n’Anyana, amb els seus canvis, el seu torrent, la seva aigu i la feinada immensa que hi feren els seus pagesus amb els seus animals i les seves plantes. “I no me’n sé anar del seu costat, del costat de la germana aigua, que aquí davalla tumultuosa, somrient i ressonant”. I per això hi anàrem. I per això hi tornarem.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
desembre 2011
[Clicau sobre la imatge per a poder llegir l’article de Rafel Ginard complet]
Rafel Ginard va reunir els articles publicats a Llevant en un llibre titulat Croquis artanencs, on, entre altres coses, es demostra que els nostrus germans artanencs també feien la puta U, segons expressió d’una autèntica AUTORITAT que es fa dir Felpudito, de la qual qualque dia haurem de tornar a parlar perquè duu dos anys i escaig desaparegut i això ens preocupa.
