La Sra. ARENDT, MCM i el Sr. BATLE
El 22/10/2011, en aquesta mateixa Revista, MCM es dirigeix al Batle de Capdepera fent-li un reguitzell de preguntes sobre una qüestió pública que pel que aquí discutim no ve al cas. Queda clar que MCM no actua en el paper de contribuent enfrontat a l’Administració Pública; sinó com a ciutadà que acudeix a l’àgora a dialogar entre iguals i lliures.
El 24/10/2011, el Batle respon a MCM, remetent-lo a una entrevista privada per a resoldre les seves inquietuds. El Batle defuig de la política, es refugia en el càrrec de Cap de l’Administració Municipal i emplaça el ciutadà al despatx de batlia (espai del Poder i per tant sempre intimidatori) per a parlar privadament entre desiguals d’assumptes públics.
La Sra. Arendt explicà, en un llibre que mai escriví, que: “Aquí del que es tracta, més aviat, es d’adonar-se que ningú compren adequadament per si mateix i sense els seus iguals el que és objectiu en la seva plena realitat... Només es pot experimentar el món tal com aquest és “realment” en entendre’l com quelcom comú a molts, que està entre ells, que els separa i els uneix, que es mostra distint a cada un d’ells i que, per aquest motiu, únicament és comprensible en la mesura que molts, parlant entre sí “sobre” ell, intercanvien les seves perspectives”.
I aquest parlar plegats, en llibertat i d’igual a igual de manera espontània, és la política en acció que permet l’etern tornar a començar, l’aparició de l’inesperat, l’esperança i el miracle de fer realitat els somnis. Ja que “els homes, en la mesura que poden actuar, són capaços de dur a terme l’improbable i imprevisible i de dur-ho terme contínuament, ho sàpiguen o no”.
No sé si MCM s’ha adonat del segrest a què han estat sotmeses les seves inquietuds, que per art d’encanteri s’ha trobat fora de l’àgora i ha passat de ser “homo politicus” a ser un adjectiu (un administrat, un contribuent, un elector, un torracollons, un consumidor, un patriota, un militant, un “pater familias”... , triï el que vulgui).
Estic convençut que el Batle no se n’ha adonat i ha actuat espontàniament i natural, d’altra banda com s’espera que actuï un representat del Poder dedicat a gestionar l’empresa pública, necessitat d’un ordre i una jerarquia per a assolir els objectius que té compromesos davant els veïnats i pels quals haurà de respondre. És a dir, el furt de la política, perquè “Si és veritat que la política és quelcom necessari per a la subsistència de la ’humanitat, aleshores ha començat de fet a autoliquidar-se, ja que el seu sentit s’ha tornat bruscament mancat de sentit”. En altres paraules, el Poder està alienat a les necessitats i s’entén com un medi respecte a fins (els que el lector vulgui: millorar la recollida de fems, l’ordre públic, garantir l’Estat del benestar, dirigir el trànsit...), com una tècnica de domini i no com a llibertat. O com diu la pancarta del moviment del 15-M: “Els polítics no són la solució, formen part de problema”.
Aquest cas, que podem titllar d’anècdota arendtiana, retrata tan bé el que l’autora ens explica que estic temptat de posar-lo en coneixement de l’editor del llibre per si el vol incloure com annex en properes edicions.
HANNAH ARENDT, ¿Qué es la política? Paidós I.C.E. / U. A. B. 1ª edició, 1997. 155 pp. Barcelona.
