Hi ha moltes maneres de fer malbé una llengua. La primera i més contundent consisteix, simplement, a prohibir-la, com en temps del franquisme. A vegades, s’empren sistemes més sibil·lins, menys evidents, com aquells que recomanava Felip V en el cas del català, a fi que “se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos”, evitant la confrontació directa. Una cosa com ara, si fa no fa. Bé, no, ara no es fa mañosamente, que diguem.

Després també es pot contribuir a fer malbé una llengua per interferència d’altres llengües en contacte, per mitjà de les quals es van introduint elements l’èxics, sintàctics, morfològics i fonètics aliens. No heu llegit o escoltat coses com “te donaré una”, o “ara vaig”? No amollau, més d’una vegada “desde luego” o “entonces”? No figuren en el vostre inventari el “bolígrafo”, el “plátano” o el “cortado”? En el meu, per desgràcia, sí, tot i que m’hi mir.

A títol particular, en els usos col·loquials, tots aquests elements –que hauríem de desterrar si no volem que la nostra llengua acabi essent l’altra– es poden entendre. Som moltes les persones d’una certa edat que, en la nostra primera etapa de formació, no vàrem tenir ocasió d’accedir a uns coneixements bàsics del català normatiu, i aquesta llengua, a més, es trobava abandonada a la seva sort i tothom en feia l’ús que Déu li donava a entendre.

Fins als anys 60, la transmissió oral del català, de pares a fills, es va anar produint  de manera prou acurada. La gent no sabia escriure en la seva llengua, però la parlava amb molta competència ja que, de fet, era l’única que es feia servir en el dia a dia. L’ús dels pronoms febles, aquesta mena de mur insalvable a parer d’algú, a nosaltres no ens causava cap problema i, sobretot, no ens en causa cap la fonètica. Si s’escolava qualque paraula castellana, aquesta aviat era adaptada als sons propis del català de Mallorca, i aquell “desde luego” que hem vist, era pronunciat amb les dues primeres es en la seva forma neutra, com la a i la e de pera.

Però, ara mateix, també la fonètica està patint una degeneració evident i progressiva que no se sap com pot acabar. I això, que fa mal a les orelles en qualsevol àmbit d’ús, és absolutament intolerable en usos formals, i del tot censurable en mitjans de comunicació com la ràdio i la televisió. IB3, segons crec, ha prescindit dels assessors lingüístics, però faria santament si els recuperàs com més aviat millor, perquè hi ha massa gent d’aquella casa que s’adreça al públic a partir d’un desconeixement alarmant de la fonètica catalana pròpia de les illes (de totes elles).

En alguns casos, aquesta manca de competència lingüística, que cap professional no es pot permetre, ho és per l’esmentada interferència del castellà. Els presentadors/presentadores “bledegen” amb insistència enervant, i això que és permissible –i ben genuí– en el cas dels felanitxers, no ho és en la resta de la població, i molt manco en un mitjà de comunicació. La consonant lateral /l/ té la particularitat que, en la parla genuïna d’aquesta terra, és generalment velaritzada, fins al punt que en alguns parlars la velarització és tant pronunciada que pot resultar vocalitzada en la semiconsonant labiovelar [w] (albercoc / aubercoc). Què vol dir, això: idò que el punt d’articulació es troba en el vel del paladar (al fons), on feim arribar l’àpex de la llengua. Però es veu que als presentadors/presentadores d’IB3 ningú no els ho ha dit, això, i apunten la llengua cap a la part central del paladar (palatalitzen) i pronuncien eles “bledes”, molt pròpies de Valladolid, per exemple, però impròpies de Mallorca.

Com tampoc els han dit que la fricativa alveolar –la famosa essa–  pot ser sorda o sonora, i que no s’hauria de pronunciar igual casa que caça, ni present igual que pressent, per bé que a IB3 la distinció entre una i altra és obviada amb freqüència preocupant. Deia que es tracta de fricatives, i això vol dir que són sons que es produeixen per fregament, amb l’aproximació dels òrgans que els articulen; no hi ha una interrupció total de l’aire, com a les oclusives /p/, /t/, /k/... I deim que es tracta de sons sonors o sords en funció que hi hagi vibració de les cordes vocals o no. Bé, ja dic, per aquí també anam malament.

Darrerament, he descobert un altre tret que, fins on jo sé, és propi i distintiu d’IB3, perquè no l’he pogut escoltar enlloc més, per fortuna. A la nostra ràdio i televisió públiques, sí, amb tossuderia igualment enfitosa. La cosa és la següent: es veu que als que donen la cara i posen la veu alguna llumenera els ha dit que a les paraules que acaben en erra, aquesta s’emmudeix sistemàticament. Però no hauria de ser així. L’elisió és sistemàtica en els infinitius (encara que, per exemple, no es doni en els parlars valencians) i en bona part dels altres casos (no s’ha de pronunciar la /r/ final de Sóller, ni la de cantar, evidentment). Però hi ha tota una sèrie de mots en què aquest so se sensibilitza i s’ha de pronunciar, i no fer-ho demostra una manca de competència de greus proporcions. Per què no consulten el DCVB, digitalitzat i a l’abast de tothom? En paraules com militar, pur, rar, albir, motor, sever, prematur, hangar, mànager, màster, càncer, etc., la /r/ bategant s’ha de deixar sentir. Per als despistats, hi ha llistats al respecte.

Ja dic, es veu que la gent de la tele ha de pronunciar, vulguis no vulguis, milità, en comptes de militar, o motó permotor.  I, almanco a mi, em fa mal a les orelles.

I que consti que aquestes només són algunes de les perles que circulen per les ones. N’hi ha més.