Que la política és l’escenari de la brutícia, ja ho sabíem, encara que no ens ho volguéssim acabar de creure. Però un sempre pensa que la brutor és més enfora, no ho sé, a la premsa, als telediaris... No és que siguem del tot ingenus i pensem que aquí, al poble, les coses són d’una altra manera. És clar que en l’exercici polític municipal sempre hi ha hagut enganys, mangarrufes, i tot un plegat d’actuacions si no del tot il·legals, sí completament il·legítimes; un ho sap i, malauradament, s’hi acostuma. Però el que ha estat succeint durant les darreres setmanes ha traspassat els límits de la nostra “tolerància” (i utilitzo aquest terme en un sentit clínic: com aquella capacitat que desenvolupa un organisme a suportar els efectes d’un verí quan aquest li és subministrat de manera constant i progressiva). Els caps s’han desfermat; sembla que les manifestacions ciutadanes d’aquells que s’han autodefinit com “indignats” han estimulat els que es dediquen a la política a representar les conductes més indignants. Ja no hi ha atenció, ni tan sols, a les formes, ni respecte a les regles més elementals. Només hi ha presses, voluntat d’eliminar ràpidament l’adversari polític, neutralitzar qualsevol obstacle i, com ha dit algú en un d’aquests escrits que s’han publicat al Cap Vermell, “repartir cadires”.

            No vull ser jo el que jutgi les vertaderes intencions, ni els principis, que regeixen l’actuació de les persones que representen aquest drama, però si que vull dir que per a l’espectador, que al cap i a la fi és el que paga l’entrada, el resultat és molt decebedor. M’agradaria sortir d’aquest teatre, almanco per no veure-ho, però és complicat perquè, per una banda, hi visc a dins i, per l’altra, no hi visc tot sol; ens han enganat gairebé a tots, i junts haurem de patir-ho.

             Si vull ser just, hauré de dir que dins aquesta comèdia (drama o comèdia?, tragicomèdia?) hi ha hagut, complint amb una tradició del gènere dramàtic, un convidat de pedra (o això sembla). Em refereixo al PSM, però, al tanto!, abans que es disparin mecanismes automàtics d’encasellament, diré que defens aquesta agrupació (el comportament d’aquesta agrupació), des de defora, i no des de dedins. Si jo estàs “adherit” al PSM quedaria automàticament justificat el sentit d’aquest escrit en funció d’aquesta adhesió. Però jo no pertanyo al PSM. Tot i la bona relació personal que mantenc amb la majoria dels seus membres (a nivell local), discrepo amb un dels seus eixos programàtics: el nacionalisme. Tenc una bona amistat amb el seu antic regidor, en Mateu Garau, de qui sempre he valorat la seva honestedat i la seva capacitat de treball, i hem parlat sovint d’aquest i d’altres aspectes. No ve aquí al cas parlar d’aquestes qüestions; si ho esment és únicament per ressaltar que, malgrat la diferència ideològica en una qüestió per a ells capital i per a mi avorrida, caduca i innecessària, han estat capaços d’aconseguir el meu suport.

             Amb això no vull dir, és clar, que tot ho facin bé. He criticat sovint que durant la passada legislatura és limitassin a ser, en molts de moments, el que apuntàvem abans: uns convidats de pedra. No sé si per inexperiència, o per ingenuïtat, no crec que per complaença, la sensació és que, en general, deixaren fer, i no compliren la seva obligada participació en moltes de les actuacions municipals. Sembla, però, que han après dels seus errors i han mostrat, aquesta vegada, una voluntat ferma d’estar a l’altura que els pertoca. Com dirien en castellà: “cornudos, sí, pero no apaleados”; això és el que sembla.

              El que valor, sobretot, és que no s’hagin apuntat al frenesí de les negociacions, de les disputes, de les “traïcions” (com han dit alguns), de la personalització de l’activitat política, del ball de cadires... L’aclamat Stéphane Hessel va cridar els ciutadans a la indignació. Des del meu punt de vista és un lamentable error: indignació ja en sobra, i la indignació és una emoció que ens treu de nosaltres mateixos i ens fa lleugers i fàcilment conduïbles. Aquí no he volgut criticar a ningú, i podria fer-ho si em deixàs dur per la indignació. Però em sorgeix tot d’una una pregunta: som jo més persona que cap d’aquelles de les quals en critic el seu comportament? Segurament que no, així que no estic legitimat per a indignar-me. El que tal vegada ens sigui més necessari a tots (a mi el primer), en comptes de tanta indignació, sigui un poc més de reflexió. Des de la pausa, des de la mesura, des de la humilitat i des de la coherència amb un mateix. Aquesta vegada el PSM m’ha donat una lliçó, i li ho agraeixo.

Mateu Estarellas