Juliol, 1 del migdia / Son Jaumell



Son Jaumell, però Son Jaumell com qualsevol altra de les antigues possessions del poble: s’Heretat, Son Bessó, es Claper, can Patilla, son Terrassa, sa Mesquida...

Quarterades de suor, generacions de sacrifici, gavadals d’esforç per a la subsistència d’un poble arrapat a la terra, confús amb la terra, fet terra. I res més, cap altra possibilitat. Pàgines i més pàgines del passat que, de sobte, sembla que volem arrabassar de la memòria.


Continuam subsistint, sí, però l’aliment que ara ens vivifica l’hem d’anar a cercar a altres indrets. Alimentar-se, la primera necessitat de tot ésser viu, des que neix, ja no té cap relació directa amb el treball dels homes i les dones d’aquest poble. Ara baratam el sol, com el d’aquest mes de juliol, que cau a poalades sobre el nostre cap, per llet, oli, arròs, sucre... I hom pot arribar a pensar si és just tot això, si està bé que hàgim hagut de vendre la terra –i l’ànima– perquè el treball de la terra, el treball que ens alimenta i ens hauria de dignificar, avui no val res.

Sí, cau a plom, avui, el sol. Allà baix, ran de mar, aquells a qui hem venut el sol, l’estan fruint com si fos el raïm de les nostres parres, el pa del nostre blat, el suc de les nostres taronges... Però ja no tenim parres, ni blat, ni tarongers. Ara només tenim sol, per vendre. És l’únic que podem oferir.

Les cases de Son Jaumell –i de tots els sonjaumells d’aquestes contrades– s’aixequen imponents, des de la distància, com un monumental signe d’interrogació, com una pregunta enorme que transcendeix la nostra capacitat de resposta. I és que, en realitat, no sabem per què hem estat absolutament incapaços de gestionar, com a béns complementaris, el progrés que sens dubte ha significat la indústria turística i el respecte per tot allò que ens ha afaiçonat com a poble.

Segurament, bona part del nostre passat immediat és millorable. No fa falta que passin dues o tres generacions perquè es pugui avaluar la nostra actuació. Ja es veu, ara mateix, que hem esguerrat massa coses. No hem sabut, o no hem pogut, progressar en harmonia amb l’entorn, i l’entorn comença a manifestar signes de rebel·lia. L’Agulla, per exemple.

Els nostres pagesos haurien d’haver estat els grans beneficiaris de les millores econòmiques d’aquests temps, però n’han estat els grans damnificats.

Quina llàstima.

Quina gran llàstima.