Crec no tenir dits suficients per apuntar tothom que ha participat en aquest caos i penso que no és moment d’alçar dits acusadors, sinó dits apuntadors: alçant el dit al cel, m’apunto a donar un cop de mà en tot allò que pugui servir, i que jo pugui fer més o menys correctament, per deixar enrere aquest calma tensa i tornar a navegar amb vent fresc. Perquè el fet que dos no arribin a un acord no és motivat només per un dels dos: l’altre, no podia ser més elàstic?

Si tinguéssim memòria suficient, informació complerta, capacitat i temps per dialogar, podríem perdre anys sencers petant la xerrada. Però no s’acompleix cap de les premisses, doncs hauríem d’anar a bussejar en els arxius de les hemeroteques, demanar a tothom què en sap –molts no donarien la informació detallada, potser per manca de capacitat natural per fer-ho–, i no tenim temps per perdre. Com qui diu, demà haurà passat l’estiu, els turistes marxaran, els negocis tancaran i les ombres de l’hivern ens cobriran de fred. Per tant, pensem en el futur.  Què pot passar a la política?

De les situacions que ens podem trobar, algunes ja es perfilen com massa possibles. Però deixaran en evidència tots aquells que en participin. Una és que l’oposició es dediqui a fer ingovernable el sistema, impedint qualsevol decisió. Una altra és la possibilitat que els dos partits majoritaris, actualment en l’oposició, cerquin la manera de pactar i, amb moció de censura, es carreguin l’actual govern per posar un batle, a mitges o no, d’un altre color polític. Em pregunto si Capdepera i els gabellins –incloent calarajaders, de Sa Mesquida i tots els recons del municipi, naturals de naixement o d’adopció com jo– estem preparats per a quatre anys més d’accions absurdes contra natura en què els interessos personals es valorin per damunt dels interessos comunitaris. En qualsevol cas, aquesta acció que podrien fer els partits que volguessin capgirar i enfonsar l’actual consistori demostraria, molt probablement, que els polítics que ho fessin haurien de sortir al carrer emmascarats, o no sortir, si tinguessin la més mínima vergonya.

Quina ànsia hi ha de ser batle? Quina necessitat es pot tenir de manar? Les persones a qui he anat preguntant, que considero d’opinions absolutament respectables, apunten principalment a dues opcions: interessos econòmics privats –lletjos, bruts i clarament corruptes–, o bé intencions de promoció personal. Si la primera opció evidencia intencions contra els interessos municipals, la segona mostra la decadència de qui no sap, no pot o no té capacitat de promocionar-se personalment. És a dir, que tampoc interessa als beneficis municipals algú incapaç de fer una rodona amb una plantilla.

Veig una tercera opció; la meva utopia, realitzable si els interfectes volen, consisteix a:

1.      Acceptar la situació actual com democràticament definida pel poble del municipi de Capdepera en base al sistema d’eleccions establert, agradi o no el color polític prevalent.

2.      Demanar a l’equip de govern, actualment en minoria, que consideri l’opció d’un pacte per la governabilitat. El pacte hauria de:

a.      Cercar les persones d’entre les regidores i els regidors electes més capacitats per a les tasques que fa falta dur a terme, respectant, evidentment, els càrrecs en minoria existents, però cercant una distribució de funcions a favor de la feina ben feta.

b.      Crear una comissió de supervivència i seguretat per vetllar pel bon funcionament del pacte i amb capacitat per vetar qualsevol acció tendenciosa als beneficis personals, a la corruptela i a qualsevol fet contrari als interessos generals. Podria presidir aquesta comissió qui ostenti el càrrec de Jutge de Pau, i afegir un representant elegit entre els membres del consistori (personal tècnic), i representants de les associacions ciutadanes més representatives. Hauríem de determinar si convindria incloure un membre de cada partit polític, però crec que no faria falta.

c.      Definir un compromís d’exclusió de moció de censura si no és a instància de la comissió de seguretat, durant els anys de legislatura.

d.      Definir un compromís de respecte als càrrecs electes tret que la comissió de seguretat demani alguna revisió per causes justificades.

e.      Definir un sistema de control per a totes les accions a dur a terme, de manera que els càrrecs polítics puguin dissenyar, però que les característiques tècniques i econòmiques marquin la viabilitat (més potestat als tècnics sobre qüestions analitzades i contrastades).

f.       Altres punts a definir (s’accepten aportacions).

3.      Involucrar la població en el sistema.

Utòpic? Sí. Possible?També, si volem fer-ho. Els tècnics, les persones que saben més de dret i política, poden trobar emperons i inconvenients a rompre. Però segur que, si volen, també trobaran la manera de dur a la pràctica algun sistema que, amb aquestes premisses o d’altres més efectives, recuperi la confiança de la gent en els governants. El darrer que vull és veure que les persones a qui la població ha confiat el govern del municipi juguen a les cartes amb els interessos del poble, o bé posen pals a les rodes “per allò que em vas fer fa tants anys”, i Can Creu d’Inca segueix tancat –ja ens passaran la factura quan vulguem obrir-la, que ells no la pagaran!–, i la recollida de fems pujarà un X% (sent X sempre més gran que 1), i... i... i tot allò que ens trobarem algun dia, carregat al compte dels impostos del ciutadà.

Per acabar, si algú dels que tenen tantes ganes de manar és tan amable d’explicar públicament i per escrit els seus neguits per fer-ho, si són diferents dels descrits, els ho agrairé molt. Perquè, amb la que està caient, no entenc que algú vulgui sortir al carrer i “sense paraigües”.

Sense cap altre motiu que defensar un dels paratges més privilegiats del món, us saluda atentament.

Biel Mir