Text llegit per Miquel Llull amb motiu de la festa del 31 de desembre, en el Castell de Capdepera

   Com molt bé diu Guillem Morro al seu llibre Capdepera medieval, la història de Capdepera no és la història del seu castell, però sens dubte el castell és una part important de la història de Capdepera.
   El nostre poble va néixer aquí, en aquest turó, entre aquestes pedres, però no sempre hi va viure d’una manera voluntària, perquè foren unes implicacions militars les que feren que Jaume II, en les seves famoses Ordinacions del 1300, ordenàs la construcció d’una vila fortificada al voltant de la Torre d’en Nunis i ja el 1328 s’hi amuntegaven 59 cases i els habitants de la contrada foren obligats a traslladar-hi la seva residència.
   Per tant, la relació del nostre poble amb el Castell no sempre fou d’amor perquè no sempre fou consentida, de la qual cosa alguns d’ells se’n queixaren amargament en diverses èpoques de la nostra ja llarga vida gabellina.

Però avui hem volgut venir aquí a commemorar un fet històric, a commemorar una festa que per alguns és la Festa Nacional més antiga d’Europa.
El 31 de desembre de 1229 les tropes catalanes entraren a Madina Mayurqa per la porta que després seria coneguda com la Porta Pintada, la qual cosa va suposar la incorporació de la nostra illa a la cultura i la llengua catalanes, que ha conformat la nostra personalitat al llarg d’aquests 700 anys llargs d’història i que ha suposat la creació d’una nació a banda i banda de la mar.

   Com deia, aquesta és, sinó la més, una de les festes nacionals més antigues d’Europa i, per tant, ha anat evolucionant a mesura que ho feien els temps i les mentalitats.
    De bon començament tenia unes connotacions religioses perquè aquell 31 de desembre va suposar la victòria del cristianisme sobre l’islam; també va tenir unes òbvies connotacions militars perquè va suposar el triomf d’un rei, segurament el més gran, i el més alt!, de la nació catalana; també ha tengut unes connotacions polítiques i culturals perquè evidenciava la catalanitat dels nostres avantpassats, cosa que després de la Nova Planta s’ha volgut ocultar i menysprear.
   Però per nosaltres té sobretot una connotació cultural que, a mesura que passa el temps, veim i sentim amb més claredat.

    Per tant, nosaltres no celebram una victòria, militar o religiosa; nosaltres celebram la unitat d’una llengua i d’una cultura, la catalana, que ha fet que els mallorquins i, per tant, també els gabellins, haguem tengut i tenguem un lloc d’honor dins la cultura europea i mundial. Aquest és, sense dubte, el nostre gran objectiu: retre un homenatge a la nostra llengua i a la nostra cultura, no perquè pensem que sigui millor ni superior a cap altra, sinó perquè senzillament és la nostra i, a més, perquè es troba subjugada i en perill, i també perquè, com es definia Ramon Llull, som catalans de Mallorca i, per tant, talment com ho deia Anselm Turmeda, som de nació catalana nascuts a Capdepera, dins o al voltant d’aquest Castell, on el gran rei en Jaume va estar-s’hi uns quants dies que foren documentats en el Llibre dels Fets, on diu:

   I aquell dia, a l’hora de vespres, nós estiguérem al Cap de la Pera, des d’on es veu Menorca. I mirau quina gran host de rei portàvem, que només hi havia amb nós sis cavallers i quatre cavalls, un escut i cinc escuders que ens servien, deu homes de criassó, i els troters! I quan començava a fer-se fosc, abans de menjar, férem foc, i diguérem als nostres que venguéssin tots amb nós, i calàrem foc a més de tres-cents llocs per les mates, d’ací i d’allà, perquè semblàs que allà estava acampada una gran host. I quan els sarraïns veieren açò, per dos vells enviaren a preguntar als nostres missatgers què eren aquells focs que hi havia al Cap de la Pera. I els nostres digueren que allò era que el rei es trobava allà, amb les seves hosts; perquè així els n’havíem advertit:
—I vol oir en breu la vostra resposta en un sentit o en altre.
I quan els sarraïns sentiren açò, tengueren gran por entre ells. I, quan vengué el matí, els digueren que esperassin un poc, que en breu tendrien la resposta. I ells digueren que ho farien.
[...]
I, mentre estiguérem al Cap de la Pera, esperant sempre les galeres amb els missatgers que nós havíem enviat, férem cada dia aquells focs que havíem fet la primera nit.

   L’estratagema de l’alt i ros rei en Jaume va donar resultat i el 17 de juny de 1231 es va signar el famòs Tractat de Capdepera, a través del qual Menorca es convertia en tributària seva, tractat que es troba depositat, o segrestat, a la Biblioteca Nacional de París, allà a la gran France.

   Ara, avui en dia i més encara ho serà en el futur, la Festa de l’Estendard de l’Alt Rei en Jaume es troba segrestada per una classe política i unes institucions que fan feina per una altra nació i per un Estat que no és el nostre, i donen ales a un nacionalisme radical que pretèn esborrar totes aquestes senyals catalanes que formen part dels nostres somnis i de la nostra realitat.
Per altra banda, uns altres mallorquins es dediquen a denigrar la figura del nostre únic rei i de la seva gesta, convertint-la només en una operació militar que va entrar a mata-degolla a Mallorca, Mayurqa, per convertir al cristianisme o per matar els seus antics habitants, com és el cas del gran Abu Hafs Ibn Sayrî, que va defensar heroicament les muntanyes del Llevant fins que fou mort el 10 de Rabí de l’any 628, és a dir el 14 de febrer de 1231.

   

  A aquests darrers els hem de dir que tothom té un passat, més bo o més dolent, més festiu o més fosc, però no per això renunciarem a celebrar tot allò de positiu que té el nostre present lligat a una cultura i a una llengua que el Rei en Jaume representa, com també ho fan Ramon Llull i Anselm Turmeda i tots els que després han continuat la seva feina, com Antoni Maria Alcover o Francesc de Borja Moll.

   Als primers, als nostres segrestadors, els hem de dir, que no ens deixarem arrossegar pels seus cants de sirena, que no acceptam ni acceptarem el seu colonialisme ni la seva ideologia ultranacionalista i que denunciarem davant tot el món que ataquen les normes més elementals de la democràcia, com s’ha pogut comprovar recentment amb les seves sentències judicials que anul•len lleis i decrets aprovats democràticament per les nostres institucions parlamentàries; i també denunciarem que han convertit la seva pseudo-democràcia colonial en una capoladora de llengües humanes com la nostra.

Castell de Capdepera, 31 desembre 2010

Miquel Flaquer