Anys nous, vida nova?

   Acaba l’any i una vegada més no he estat capaç de mantenir una de les promeses que  em vaig fer. Som incapaç de complir ni els propòsits que em faig a mi mateix. En aquest cas, no era un altre que, cada mes, escriure un article d’opinió, modest - com no pot ser d’altra forma -, curtet i  senzill. Però no hi ha manera, la roda del quefer diari em passa per damunt.

   I no us penseu que m’han mancat ganes o temes. Pensa tu! Entre els pedaços bruts de la política internacional, airejats per Wikileaks, la vaga de controladors, les més pintoresques declaracions polítiques, les anècdotes diàries, les visites papals..., n’he tingut, de temes, per escriure,  a voler.

  Per ventura, com em passa en la majoria dels casos, no aportaré res original. També pot ser que els meus arguments siguin febles, però pas una gustada de dir la meva. Ara deixaré de banda tots aquests temes que han omplert pàgines i pàgines de revistes i diaris i que han estat el centre de totes les tertúlies de ràdio i televisió. Us parlaré d’una anècdota petita, minúscula, però que he trobat curiosa. Resulta que un element de les Cranques Reumàtiques (les activats de les quals podeu seguir a la secció d’excursionisme) va perdre una càmera de fotografia anant d’excursió entre el port de Sóller i Deià. Us podeu ben creure que qui va perdre la màquina, que no és un altre que en Paco, va tenir un bon disgut. Malgrat tornar enrere, cercant-la, no la varen trobar. Informaren del fet a altres excursionistes amb els quals es creuaren. Però ja em direu, trobar una camereta enmig de la muntanya... Finalment, la varen donar per perduda. I ben perduda. De fet, passat més d’un mes, estava assumida la pèrdua i s’havia convertit en una petició als Reis.


Camí dels Pintors. Deià

  Idò heu de saber que, el dia del mercadet de desembre a Capdepera, la càmera va aparèixer a la plaça de l’Orient. Sembla increïble, però una excursionista holandesa la va trobar penjada a una branca i la va recollir. Aquesta jove havia tingut relació amb gent de Capdepera i mirant les fotografies va deduir que era d’algú de per aquí. Per això, va lliurar la càmera a uns amics del nostre poble. Aquests varen identificar les fotos, algunes d’elles preses en el programa de ràdio “El cafè dels dissabtes” i, a partir d’aquí..., el camí resulta evident.

   Resumidament, així és el gruix  de la història. Quan em contaven l’anècdota, vaig quedar sorprès i feliç. Sorprès per la carena de casualitats, pensant que mai més adequada aquella dita que “el món és un mocador i Mallorca un cantonet”; i feliç perquè encara hi ha gent capaç de bones accions com aquesta (la jove que la trobà i els amics gabellins) i, a més, en Paco torna a tenir la seva estimada càmera. Quan algú torna una cartera o una joia que ha trobat, sempre dóna una gran alegria a qui ho donava per perdut. Al cap i a la fi, qui ho ha perdut  segurament en té un bon disgust. També m’imagino la satisfacció que deu tenir qui retorna l’objecte perdut.

  Ja veis, un final feliç, molt..., com diria?, nadalenc?

   Per acabar, en el proper 2011 voldria poder complir i oferir als de Cap Vermell una crònica mensual. Potser, si us animau, el debat i les opinions de la revista seran més plurals, més “variats” en temàtica, més contrastats..., en definitiva, més rics. Jo hi posaré el meu granet d’arena.

Bones Festes

Tres i no res