El renou dels helicòpters sobrevolant el cel de Barcelona va despertar la ciutat ben d’hora. Sobre les 7 del matí, en bon diumenge i amb l’amenaça de pluja, centenars de persones ja esperaven davant la Sagrada Família, i els helicòpters, vigilant. Autobusos procedents de totes bandes, des de Saragossa fins Andorra, es trobaven aparcats al carrer de Marina, que com molts altres carrers circumdants, estava parcialment tallat. La gent s’anava acumulant al llarg dels carrers del recorregut formant un mosaic groc i blanc interminable. Comparat amb la tranquil·litat i la poca freqüència d’esdeveniments mediàtics a Capdepera, resultava impactant. Tot i així, poques coses aconsegueixen crear aquest ambient en una ciutat tan gran com Barcelona, però una visita papal, és un d’ells.
A les 9 i quart el Papa iniciava el recorregut des de la seu arquebisbal cap al temple de la Sagrada Família que en total duraria uns 15 minuts. No es veié la curiosa escena de pares que oferien els seus fills nadons, ja que inexplicablement el papamòvil circulava a una velocitat més alta de l’habitual. Tot i això, els fidels demostraren la seva devoció pel pontífex durant els pocs segons que el varen veure en directe. Entre els espectadors, gent major i gent adulta acompanyats dels seus néts o fills més petits que gairebé no sabien de què anava tot aquell espectacle. Però allò més sorprenent va ser el gran nombre d’adolescents oferint càntics a Benet XVI, com si d’una estrella de rock es tractés, deixant moments tan impactants (per classificar-los d’alguna manera) com aquests:
L’altra cara del recorregut l’oferiren els gais, lesbianes, ateus o en general, gent en contra de que es pagui la visita d’un líder religiós amb diners públics. Desenes de parelles homosexuals es congregaren en diversos punts del recorregut per besar-se quan el Papa passés per davant. Altres assistents cridaven “vergonya!” en veure aparèixer el papamòvil pel revolt, el que féu reaccionar els creients i provocà l’inici de disputes dialectals, que afortunadament no passarem a més. Probablement, l’enorme desplegament de mossos d’esquadra intimidava suficientment com per calmar els ànims. Als balcons, es veien tantes banderes del Vaticà com pancartes amb el lema “Jo no t’espero”, així com també s’intercalaven banderes espanyoles amb la quadribarrada o alguna estelada independentista. D’altres, aprofitaven per demanar miracles realment necessaris o senzillament passaven per allà després d’un vespre de festa, aliens o contraris a la presència del Pontífex i els seus seguidors:
El Sant Pare (així se l’anomena tradicionalment a Catalunya) es va mostrar somrient però apàtic, sense prestar massa atenció a la gent dels carrers i evidentment, va ignorar els símbols o protestes en contra de la seva visita. Quan el líder de l’Església Catòlica havia arribat a la Sagrada Família, molta gent que s’havia situat al recorregut es dirigí cap a les distintes pantalles gegants disposades a les restringides zones circumdants del temple de Gaudí. La Monumental de Barcelona fou el punt neuràlgic, ja que s’hi reuniren centenars de persones per seguir la missa en directe, tot i que els organitzadors destacaren que hi hagué molts menys assistents dels que s’esperaven.
De la missa, destacar que s’agraeix la inclusió de fragments en català i que per a aquells a qui ens interessava més bé poc el contingut religiós, ens serví per comprovar la bellesa de l’arquitectura de Gaudí i sentir la música de les corals que intervingueren. Això sí, cridava l’atenció que l’única intervenció de dones en el transcurs de la missa fos en el moment de netejar els olis sagrats a l’altar. Un detall molt significatiu.
Tot plegat, un esdeveniment de gran repercussió política, però sobretot social, que d’una manera o altra quedarà marcada en la història del país i de la Ciutat Comtal.
Marc Ferragut Massanet
(Fotos per cortesia de Laia Ros, ©Laia Ros)
