Infracròniques Neocolonials
Radiografia d’una banda criminal
(Apologia de Felpudito) (*)
Aquests darrers dies o setmanes ha esclatat un escàndul a Capdepera amb motiu d’uns escrits anònims que s’han penjat a Internet. Ha estat gros!
A partir d’aquí s’ha posat a parir a l’autor d’aquests escrits, que signa “Felpudito” per tal que ningú no pugui arribar a sebre mai qui és i així protegir-se de les envestides de la crua realitat.
I jo vos he de confessar que no només crec que té raó en allò que diu, sinó que crec que encara es queda curt, que podria haver anat molt més enllà d’apuntar tan sols a l’anecdota i que hauria pogut anar directament a la categoria. Alguns diuen que és de covards no signar els escrits, però jo pens que Felpudito té les seves raons i són unes raons molt convincents, com veurem més endavant.
El nucli dur de l’acusació és que l’Associació Cultural Cap Vermell té i vol seguir tenint el monopoli de la cultura local i que no deixa que altres valors enterrats surtin a la superfície. I aquí Felpudito peca de massa previsor, demostra que té por, que realment té molta por, perquè ja que ha decidit destapar aquest afer, hagués pogut posar totes les cartes sobre la taula i dir amb lletres ben grosses que, en realitat, la categoria de Cap Vermell no és la d’una associació cultural, sinó que és el que és en realitat: una organització criminal, la més potent i més preparada de tota la Mediterrània Occidental.
Els antecedents històrics que envolten tot aquest tema són, com no podia d’una altra manera, la llata. Des del segle xix molts gabellins han hagut de viatjar per tota la Mediterrània Occidental per tal d’aconseguir la matèria primera per fer la llata, com són les fulles del garballó, ja que la producció local no era suficient. Així es feien viatges a Sicília, a Calàbria, a Sardenya; també a Nàpols, Marsella, Barcelona, València... per tal d’assegurar-se els brins de pauma i la posterior comercialització del nostru gran producte local.
Idò bé, aquests viatges propiciaren un coneixement, unes relacions, que amb els temps han fet de Capdepera el que és ara: una multinacional del crim amb connexions amb tots aquests llocs que hem esmentat, una gran coalició de Màfia, Camorra, Ndràngheta i altres herbes, que ens ha duit fins avui i que han fet de Capdepera la capital del terror. Vist així, s’entén perfectament la por que té Felpudito. Però jo, que no en tenc, de por, o que no en tenc tanta, em dispòs a acabar la feina que ell tot just ha començat. I no tenc por, primer perquè ja he pres les meves precaucions i, segon, perquè a la meva edat ja ho he viscut gairebé tot i, en el fons, no tenc por de la mort. Va per tu, Felpudito! I gràcies! Tots els personatges que surten retratats en els escrits de Felpudito duen una doble, triple o fins i tot quadruple vida, i és molt difícil, per una persona normal, seguir-los la pista perquè són artistes (amb això sí) en l’art de despistar el personal i, sobretot, a la bòfia que encara no han pogut comprar. Però malgrat les dificultats i el perill, tractarem de fer un retrat de tots aquests personatges que, si no els aturam els peus, arribaran a creure’s els amus del món i fins i tot s’atreviran a posar-lu en venda.
Començaré amb en “Recreo”, també conegut per “Flaquer” i “Blai” a Mallorca, “Miquelet” a Barcelona i València, “Michel Renaux” a Marsella, “Il Biondi” a Sicília i Calàbria, “Lo Travat” a Sardenya. Ell és el “relacions públiques”, per dir-ho de qualque manera, de l’organització criminal. Diuen que fa feina a Palma i que per això no se’l veu pel poble entre setmana, però realment, qualcú l’ha vist mai per Palma? Jo diria que no. Viatja constantment per tal d’assegurar la convivència entre totes les famílies que formen la xarxa criminal i també per tal d’afermar la preeminència de la família gabellina. Té aficions literàries i aprofita els llargs viatges clandestins en vaixells de cabotatge per escriure poesia. Una poesia que, com molt bé diu Felpudito, ningú no enten i molt manco ell, que mai no va anar a escola i que tot el que sap ho va aprendre als carrers de Capdepera i també als cassinus. Però té una virtud: coneix molta gent i és un gran embaucador, simpàtic, alegre i optimista. Sap quan ha de convidar a una copa i també sap quan ha de ser convidat a un iogur. Imagina amb antelació els moviments dels contraris. La seva agenda és un dels secrets més ben guardats del món. No s’embruta mai les mans, però el seu cervell malalt està tacat de sang fins a la darrera neurona. Si s’ha d’engatar, ho fa de Gin-Fizz i de poder, i somia que qualque dia hereterà una illa oceànica on establirà el definitiu regne del Mal. Està tocat del boll, però aparenta una gran de convicció. Psicològicament inestable i així i tot el seu poder de seducció l’han convertit en imprescindible en qualsevol banda criminal d’aquesta part de món. Ha acumulat una gran fortuna personal que es troba amagada en algun dels paradisus fiscals. A vegades xerra massa, però fins ara se n’ha sortit sempre bé, malgrat les seves múltiples detencions i per això, evidentment, encara no coneix la presó. Contràriament al que es pugui pensar, du una vida sana i esportiva: menja poc, bou poc, fuma poc i mira les dones de lluny. Té problemes amb la U.
Pep Terrassa, també conegut per “Pep de na Maians” o “El Professor”, figura com el president de la tapadora que és l’Associació Cultural. Bàsicament actua en papers de representació i no és un historiador frustrat, com insinua Felpudito, ans al contrari: la seva proverbial memòria és la base històrica sobre la qual funciona tota l’organització criminal. Diuen que és molt ric, però això no és cap novetat, perquè de rics ho són tots els membres d’aquesta xarxa de malfactors. Potser aquests rumors sobre la seva riquesa volen insinuar que és més ric que els altres, però això per desgràcia no es podrà seber mai.
En Pere Cortada, en Paco Galián i en Lluís Cerrada formen una tríada imprescindible per al bon funcionament del Tot, perquè hi posen el seny i la saviesa, malgrat que, a vegades, se’ls veu desfressats de coses inversemblants i estranyes volent aparentar una imatge de pocasoltes que realment no és la seva. Són coneguts com “El Tribunal” perquè decideixen en cas de conflicte d’interessos entre membres de la banda, cosa que passa bastant sovint, també són els que condemnen o no a mort els enemics i, finalment, també decideixen la incorporació de nous membres al clan i en quines condicions ho han de fer. A més, és la seva responsabilitat la distribució de les tasques principals de cada membre. Són freds, i decideixen en fred; mai en calent. Prenen les decisions per unanimitat. Tremol només de pensar-hi!
Jaume Fuster, també conegut com “El Pilot” o “Jaumet”, amaga darrera la seva imatge de professor retirat una gran agilitat física i mental. És l’especialista en fugues de tota classe de presons i expert pilot d’helicòpters, amb els quals ha executat els seus darrers plans. No se li coneix cap errada. Abans era contractat arreu dels cinc continents, ara diu que està retirat i només accepta encàrregs dins la Mediterrània Occidental. Li fa peresa anar més enfora. Escriu les seves memòries que no dubt que seran d’una extraordinària vàlua per a les properes generacions de delinqüents, perquè duen camí de convertir-se en el manual definitiu de l’art d’escapar-se de la llei. És intel·lectual i d’acció al mateix temps, la qual cosa el converteix en una rara avis dins aquest món mafiós.
Suso Reixac, també conegut per “Soso”, “Il Melenso” o “Susodit”, és l’individu que ha donat una pàtina de modernitat a la Gran Coalició. Expert informàtic, no viu ni respira més que pels bits. Treballador incansable, encara que alguns l’acusen de dispers, només dorm quan ha de dormir, només riu quan ha de riure i només mata quan ha de matar. En aquest sentit és molt de fiar. Sempre que se’l necessita compareix disposat a donar una mà. Accepta els reptes més inusuals i gairebé sempre els supera amb bona nota. El seu cap produeix enveja, tant per fora com per dins. És cantant d’òpera i, per tant, viatja constantment per Itàlia on pren i dóna classes de cant. Com ja vos podeu imaginar és el cervell de la xarxa de comunicacions xifrades de tota la Banda i coneix fil per randa tots els intrusus que han intentat sabotejar-la. Passa els informes a “El Tribunal” per tal que aquest actui en conseqüència. En els moments de més gran tensió escriu novel·les policíaques per tal de relaxar-se. Inexorablement troba l’assassí sempre i quan no sigui ell mateix.
Biel Barona, “Pistoleta”, expropietari d’un bar i exradiofonista. Estudiant ocasional de tota mena de matèries. Té cara de pocs amics, però quan vol sap ser simpàtic. Malgrat tot és personalment el més perillós i és la mà executora de les solucions finals. Té una llarga tradició familiar en l’art de l’extorsió, el robatori i l’assassinat, que es remonta si més no fins al segle xvii, on el seu gloriós avantpassat Llorenç Barona va iniciar la seva famosa saga de bandolers (Jaume Serra, Els bandolers a Mallorca ss. xvi-xvii, p. 81). Ara, però, s’ha especialitzat en l’assassinat fred i calculat. Diuen que té aficions musicals, però això és més fals que un duro sevillà. En realitat s’ha fet passar per músic per tal de camuflar les seves múltiples i diverses armes. La seva evolució “musical” demostra clarament el seu crescendo mortífer: començà “tocant” l’harmònica perquè l’estoig li permetia amagar el seu trinxet; després passà a “tocar” la flauta on sempre hi duia amagat un ganivet; amb la flauta travessera camuflava una catana. L’evolució natural era passar a les armes de foc i així començà a “tocar” el guitarró dins la funda del qual hi amagava una pistola. Però molt aviat la pistola se li féu petita i “tocà” la guiterra i el baix; dins la funda de la guiterra hi amagava el seu fusell de precisió i dins el del baix una ametralladora. Ara “toca” el contrabaix i ja vos podeu imaginar el que hi du amagat: un canó portàtil de darrera generació. Això sí: és “amic” dels seus “amics” i sempre arriba d’hora a les cites. Té fama de gandul però se l’ha guanyada a pols treballant de sol a sol en platges inhòspites i desolades, sempre mirant l’horitzó intentant copsar la vertadera naturalesa de tot això que ens envolta i ens corprèn. I és que, no sé si ho heu entès bé, en realitat viu per a la seva feina, així que ja ens podem preparar, Felpudito. Si “El Tribunal” o en Recreo li ho ordenen potser no hi serem a temps per a trobar un lloc on amagar-nos.
Un dels errors de Felpudito ha estat no incloure dins la trama criminal aquest individu que es fa dir i li diuen Felip Blancus, “Bolet” o “Fogons”, ja que per mi és la peça clau que ha renovat constantment el volum de negoci de l’organització i ha marcat la seva evolució. Diuen que és cuiner, però tots sabem que la cuina moderna és més química que altra cosa i aquest individu domina perfectament l’alquímia dels al·lucinògens i és un mag dels laboratoris, els quals té escampats per tota la geografia mediterrània occidental, on tracta la maria i l’opi d’una manera magistral. És un gran renovador dels efectes quimèrics de les drogues i els experts opinen que amb ell hi haurà un abans i un després. Però és que, a més, darrera la seva “afició” a les plantes i plantetes s´hi amaga un expert reproductor i innovador en l’art de la sembra i recol·lecció de qualsevol planta que pugui ser transformada en drogues. Les seves plantacions semi-clandestines estan escampades per diversus països i illes de les nostres contrades. La seva darrera curolla és aconseguir una fulla de coca transgènica adaptada al nostre clima i que permeti fins a quatre collites anuals i així poder fer la competència deslleial a les màfies americanes. Les FARC i l’exèrcit colombià han posat preu al seu cap. Ell aparentment no es preocupa, però per si de cas s’ha comprat un robot espia que sempre du aferrat al seu cos perquè escolti per ell l’arribada dels perills en forma de dispars i de trons.
L’altre individu perillós i que està en cerca i captura en més de deu països de la Unió Europea i d’altres tants de l’estranger, és Llucià Rinyon, “Manetes”, expert en fer funcionar la calculadora i Màster en Defraudació. Oficialment sempre és de “vacances” a qualque paradís fiscal i les aprofita per a engreixar la maquinària que permet defugir tots els problemes de liquidesa de l’organització. Només se li coneix una afició, però directament relacionada amb la seva professió: és un expert en falsificació de moneda i té enfocada la seva vena artística a aconseguir reproduir qualsevol bitllet, preferentment dòlars i euros, que se li planti al davant. S’encarrega personalment del disseny, reproducció i distribució. Només viu per això i és, per tant, molt mal de pelar. Es calcula que la seva fortuna personal és superior al PIB de Luxemburg i Liechenstein plegats. Té la nacionalitat suïssa i sap cultivar la flor del pensament.
En Manolo Muntaner, “Gamba” o “Gambeta”, també conegut per “Número 2”, perquè és capaç de substituir qualsevol dels especialistes de la banda. Per tant, toca totes les tecles i té una gran oïda “musical”: sap distingir la marca i el calibre de qualsevol arma de foc només escoltant el so a quilòmetres de distància. Expert en efectes especials: vos faria creure qualsevol cosa només amb renous, als quals sap donar un gran realisme. Oficialment surt a pescar calamars, però en realitat “pesca” una altra cosa. No cal donar més explicacions. Coneix perfectament totes les coves submarines, dins les quals hi pot entrar amb els ulls clucs per a recollir qualsevol tipus de material. Mai no li tremolen les cames ni la veu.
Mateu Estarelles, “Despertador” o “Matiner”. Té fama d’aixecar-se tard, però són efectes colaterals de les seves dues professions. De cara a la galeria és artista i pintor, amb la qual cosa suposadament du una mala vida nocturna. Però vertaderament d’on treu les garroves és de ser l’encarregat de la recaptació dels guanys de les timbes de Manacor i Felanitx. El joc clandestí és una altra de les branques del negoci de la Banda del Cap Vermell i en “Matiner” és l’homu encarregat que tot estigui a punt. Per tant, viu més de nit que de dia i va amb el cotxu per amunt i per avall fins molt més enllà de la sortida del sol. Té cara de bon al·lot, però és el propietari de la col·lecció de passaports falsus més gran del món, en la fabricació dels quals és un dels més grans artistes mundials. Domina els colors i les textures. Transmet confiança i seny. La Banda està tranquil·la amb ell. Tot funciona perfectament perquè en “Matiner” és l’encarregat de les posades en escena quan arriben els grans moments, els dies solemnes en què s’han de repartir els beneficis, els guanys.
Antoni Cataiol, “El Rialles”, és, sens dubte, un personatge controvertit. Fou l’encarregat d’imaginar la manera de convertir el diners negres i tacats de sang en immaculats i virginals bitllets blancs, i per això actua aparentment al marge de l’organització. És el productor i editor de material pornogràfic més important del planeta, que és la manera més clara i definitiva de convertir els guanys mafiosus, producte del robatori i de la droga, en decentes inversions en el sector turístic de qualsevol costa o muntanya del món. Per tant, és l’intermediari entre el bé i el mal, entre déu i el dimoni, entre el cel i l’infern, els quals, com un Blake qualsevol, pretén unir en sant matrimoni.
Aquest “Professor de Matemàtiques Hindú”, que també respón al nom de Sebastià Xerafí, ha posat tots els seus coneixements numèrics i cabal·lístics al servei de la Santa Causa. És l’encarregat de fer els càlculs de probabilitats d’èxit o de fracàs de totes les operacions que posa en marxa aquesta banda de criminals i, potser, de rebels. Res no comença sense que ell doni el vist-i-plau, amb la qual cosa s’ha convertit en una espècie d’oracle modern i tots els delinqüents del món li fan la pilota per tal que els doni bona sort. Però ell és conscient que la sort ni es compra ni es ven, i per això no accepta els suborns que li ofereixen tots els que voldrien posar el seu propi negoci i anar per lliure. Sap que no és bo viure sense risc i per això a vegades no diu tota la veritat. Perquè la veritat no sempre és vera. I la mentida no sempre és falsa. Mai no es mescla en baralles i viu apartat del renou i de la gresca, perquè intueix que és l’únic que pot mantenir l’equilibri i el seny quan venen mal dades. No s’inquieta davant el perill perquè pot convertir-lo en eqüacions polinòmiques i lineals i combatre’l amb operacions quàntiques que arriben molt més enllà del finit o de l’infinit. Viu i deixa viure perquè sap que els números no fallen si pots col·locar-los en el seu lloc adequat dins l’univers. Un univers que ell domina sense necessitat de fer-se astronauta perquè arriba per tot arreu només amb les puntes dels dits i amb les puntes dels seus somnis.
Joana Colom i Maria Llissa són les encarregades de la intendència de tota l’organització; però no s’ha d’entendre en sentit antic: no se’n cuiden de les cases ni del menjar, sinó que són les que tenen esment que les armes no agafin rovell ni humitat la pòlvora. Han creat un microclima en diferents soterranis on a base de fosca i aire calent els metalls es conserven com si fossin nous de trinca i la pólvora agafa aquell color fosc que la converteix en més mortífera encara. Han estudiat física i meteorologia a les millors universitats i, encara que no ho cregueu, són consultades a l’hora de nomenar els premis Nobel perquè tenen una llarga experiència en aquests afers. Na Joana Colom fa glosses metafísiques i també tira les cartes. Na Maria Llissa escriu crítiques d’escacs amb pseudònim en revistes internacionals.
Pere Fuster, també conegut com “El Nin” o “El Misser”. Té un somriure maquiavèl·lic que espanta als seus opositors. Però se’l veu poc. Actua a l’ombra o per persones interposades. Té un gran mestre, en Parera, però defensen bànduls contraris. Ara bé, l’admiració és mútua. S’encarrega de la part “legal” dels negocis. Papers per aquí, papers per allà, canvis de propietat, bonus de l’estat. Relacions immillorables amb els notaris. Elegant i simpàtic quan ell vol, ningú no diria que és el cervell “legal” d’una gran xarxa criminal. No va gaire pels jutjats, però quan hi va sempre aconsegueix l’absolució o, si més no, la prescripció dels delictes. Això li ha donat una gran fama en els cercles més foscus de les societats secretes. S’ha arribat a dir que el seu pensament crea jurisprudència i ja que ell no està sempre disponible, són les seves múltiples secretàries les que atenen els delinqüents i els seveixen cafès i galletes maria mentre esperen la resolució dels seus casus. El seu hobby són els trens elèctrics de jugueta. Ha llogat una nau industrial per a construir les seves maquetes i s’hi passa dies i setmanes senceres mentre reflexiona sobre aquest món distant i les seves múltiples complicacions i oportunitats. S’ha de ser fred per guanyar a la selva civilitzada, i ell és més fred que el metall.
Conclusions finals
1. Després de tot el que hem dit fins aquí, queda clar que l’actitud anònima de Felpudito no pot ser considerada covardia, perquè és la seva pròpia pell la que perilla en enfrontar-se a aquesta banda de depravats. Però peca d’ingenu, perquè pensa que mai no serà descobert i que, a més, en no denunciar la banda per la seva essència criminal sinó per una de les seves múltiples tapadores (la tapadora “cultural” en aquest cas), creu que la seva vida no correrà perill. I amb això, em sap greu dir-t’ho, t’has equivocat. Tu i jo, Felpudito, hem trencat l’omertà i això no ens serà mai perdonat.
2. Està clar que Felpudito és un heroi, però, i em sap greu dir-ho, és un heroi desenfocat. I els seus arguments són correctes però desenfocats perquè intenta mesclar-hi motivacions polítiques o escànduls sexuals quan l’homosexualitat ja no escandalitza a ningú. Sense anar més enfora, diu que la Família es presenta com una organització d’esquerres i nacionalista. Quan això no és vera. La Família només pren partit per allò que li interessa. Si se diu d’esquerres només és perquè un dels seus grans enemics, la màfia espanyola, es diu de dretes. I després dir que són “nacionalistes” és un tòpic que no té cap sentit. També Salvatore Giuliano (Eric Hobsbawm: “The Bandit Giuliano”, dins Uncommon People: resistance, rebellion and jazz. Abacus, 1999, p. 256-267) va arribar a ser coronel de l’exèrcit separatista sicilià i en qualque ocasió va ser acusat de “nacionalista” per això. Però si no tenim clar que la Banda és una organització transnacional que s’ha sabut adaptar perfectament en aquest món globalitzat, no podrem entendre res de la seva manera de funcionar. La seva única pàtria són ells mateixus i els seus únics passaports són les seves llibretes d’estalvi i comptes corrents. El demés és comèdia. Pura comèdia.
3. El seu és un sistema paral·lel; aquesta és la qüestió. També Hobsbawm a Primitive Rebels en parla a bastament de com en les societats endarrerides es creava un sistema de defensa contra l’Estat, contra les seves lleis i contra els senyors. La llata era això i La Palmera pot ser considerada un primer Cap Vermell, una defensa aferrissada de l’individu contra el comunisme capitalista i contra el socialisme nacionalista que després degenerarà en el nacional-socialisme alemany, en el comunisme soviètic i en el feixisme italià o espanyol. I la grandesa, i potser també la misèria, de Cap Vermell és haver sobreviscut a tots aquests enfonsaments als quals hem assistit al llarg del segle xx i a començaments del xxi. És veritat que la llata va quedar obsoleta i es varen haver de cercar nous productes i nous mercats, i que aquests nous productes han estat la droga, la pornografia i l’especulació urbanística, i el seu nou mercat és el món sencer. I el problema no és aquest, perquè és admirable lluitar contra les dificultats de la vida i tractar de trobar solucions. El problema, el vertader problema, és que, com ja he apuntat abans, han arribat a creure’s el amus del món i duen camí de convertir-se, si no els aturam aviat, en un perill a escala planetària.
4. Si en el começament feien gràcia, ara no en fan gens. Per això, només per això, Felpudito, malgrat els seus petits errors, mereix un homenatge perquè és el primer que s’ha atrevit a denunciar la preeminència d’aquest estol de mercaders del mal.
Sigui qui sigui, que déu el protegeixi i que no deixi que en Barona trobi el seu cau ni tampoc el meu.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
A partir d’aquí s’ha posat a parir a l’autor d’aquests escrits, que signa “Felpudito” per tal que ningú no pugui arribar a sebre mai qui és i així protegir-se de les envestides de la crua realitat.
I jo vos he de confessar que no només crec que té raó en allò que diu, sinó que crec que encara es queda curt, que podria haver anat molt més enllà d’apuntar tan sols a l’anecdota i que hauria pogut anar directament a la categoria. Alguns diuen que és de covards no signar els escrits, però jo pens que Felpudito té les seves raons i són unes raons molt convincents, com veurem més endavant.
El nucli dur de l’acusació és que l’Associació Cultural Cap Vermell té i vol seguir tenint el monopoli de la cultura local i que no deixa que altres valors enterrats surtin a la superfície. I aquí Felpudito peca de massa previsor, demostra que té por, que realment té molta por, perquè ja que ha decidit destapar aquest afer, hagués pogut posar totes les cartes sobre la taula i dir amb lletres ben grosses que, en realitat, la categoria de Cap Vermell no és la d’una associació cultural, sinó que és el que és en realitat: una organització criminal, la més potent i més preparada de tota la Mediterrània Occidental.
Els antecedents històrics que envolten tot aquest tema són, com no podia d’una altra manera, la llata. Des del segle xix molts gabellins han hagut de viatjar per tota la Mediterrània Occidental per tal d’aconseguir la matèria primera per fer la llata, com són les fulles del garballó, ja que la producció local no era suficient. Així es feien viatges a Sicília, a Calàbria, a Sardenya; també a Nàpols, Marsella, Barcelona, València... per tal d’assegurar-se els brins de pauma i la posterior comercialització del nostru gran producte local.
Idò bé, aquests viatges propiciaren un coneixement, unes relacions, que amb els temps han fet de Capdepera el que és ara: una multinacional del crim amb connexions amb tots aquests llocs que hem esmentat, una gran coalició de Màfia, Camorra, Ndràngheta i altres herbes, que ens ha duit fins avui i que han fet de Capdepera la capital del terror. Vist així, s’entén perfectament la por que té Felpudito. Però jo, que no en tenc, de por, o que no en tenc tanta, em dispòs a acabar la feina que ell tot just ha començat. I no tenc por, primer perquè ja he pres les meves precaucions i, segon, perquè a la meva edat ja ho he viscut gairebé tot i, en el fons, no tenc por de la mort. Va per tu, Felpudito! I gràcies! Tots els personatges que surten retratats en els escrits de Felpudito duen una doble, triple o fins i tot quadruple vida, i és molt difícil, per una persona normal, seguir-los la pista perquè són artistes (amb això sí) en l’art de despistar el personal i, sobretot, a la bòfia que encara no han pogut comprar. Però malgrat les dificultats i el perill, tractarem de fer un retrat de tots aquests personatges que, si no els aturam els peus, arribaran a creure’s els amus del món i fins i tot s’atreviran a posar-lu en venda.
Començaré amb en “Recreo”, també conegut per “Flaquer” i “Blai” a Mallorca, “Miquelet” a Barcelona i València, “Michel Renaux” a Marsella, “Il Biondi” a Sicília i Calàbria, “Lo Travat” a Sardenya. Ell és el “relacions públiques”, per dir-ho de qualque manera, de l’organització criminal. Diuen que fa feina a Palma i que per això no se’l veu pel poble entre setmana, però realment, qualcú l’ha vist mai per Palma? Jo diria que no. Viatja constantment per tal d’assegurar la convivència entre totes les famílies que formen la xarxa criminal i també per tal d’afermar la preeminència de la família gabellina. Té aficions literàries i aprofita els llargs viatges clandestins en vaixells de cabotatge per escriure poesia. Una poesia que, com molt bé diu Felpudito, ningú no enten i molt manco ell, que mai no va anar a escola i que tot el que sap ho va aprendre als carrers de Capdepera i també als cassinus. Però té una virtud: coneix molta gent i és un gran embaucador, simpàtic, alegre i optimista. Sap quan ha de convidar a una copa i també sap quan ha de ser convidat a un iogur. Imagina amb antelació els moviments dels contraris. La seva agenda és un dels secrets més ben guardats del món. No s’embruta mai les mans, però el seu cervell malalt està tacat de sang fins a la darrera neurona. Si s’ha d’engatar, ho fa de Gin-Fizz i de poder, i somia que qualque dia hereterà una illa oceànica on establirà el definitiu regne del Mal. Està tocat del boll, però aparenta una gran de convicció. Psicològicament inestable i així i tot el seu poder de seducció l’han convertit en imprescindible en qualsevol banda criminal d’aquesta part de món. Ha acumulat una gran fortuna personal que es troba amagada en algun dels paradisus fiscals. A vegades xerra massa, però fins ara se n’ha sortit sempre bé, malgrat les seves múltiples detencions i per això, evidentment, encara no coneix la presó. Contràriament al que es pugui pensar, du una vida sana i esportiva: menja poc, bou poc, fuma poc i mira les dones de lluny. Té problemes amb la U.
Pep Terrassa, també conegut per “Pep de na Maians” o “El Professor”, figura com el president de la tapadora que és l’Associació Cultural. Bàsicament actua en papers de representació i no és un historiador frustrat, com insinua Felpudito, ans al contrari: la seva proverbial memòria és la base històrica sobre la qual funciona tota l’organització criminal. Diuen que és molt ric, però això no és cap novetat, perquè de rics ho són tots els membres d’aquesta xarxa de malfactors. Potser aquests rumors sobre la seva riquesa volen insinuar que és més ric que els altres, però això per desgràcia no es podrà seber mai.
En Pere Cortada, en Paco Galián i en Lluís Cerrada formen una tríada imprescindible per al bon funcionament del Tot, perquè hi posen el seny i la saviesa, malgrat que, a vegades, se’ls veu desfressats de coses inversemblants i estranyes volent aparentar una imatge de pocasoltes que realment no és la seva. Són coneguts com “El Tribunal” perquè decideixen en cas de conflicte d’interessos entre membres de la banda, cosa que passa bastant sovint, també són els que condemnen o no a mort els enemics i, finalment, també decideixen la incorporació de nous membres al clan i en quines condicions ho han de fer. A més, és la seva responsabilitat la distribució de les tasques principals de cada membre. Són freds, i decideixen en fred; mai en calent. Prenen les decisions per unanimitat. Tremol només de pensar-hi!
Jaume Fuster, també conegut com “El Pilot” o “Jaumet”, amaga darrera la seva imatge de professor retirat una gran agilitat física i mental. És l’especialista en fugues de tota classe de presons i expert pilot d’helicòpters, amb els quals ha executat els seus darrers plans. No se li coneix cap errada. Abans era contractat arreu dels cinc continents, ara diu que està retirat i només accepta encàrregs dins la Mediterrània Occidental. Li fa peresa anar més enfora. Escriu les seves memòries que no dubt que seran d’una extraordinària vàlua per a les properes generacions de delinqüents, perquè duen camí de convertir-se en el manual definitiu de l’art d’escapar-se de la llei. És intel·lectual i d’acció al mateix temps, la qual cosa el converteix en una rara avis dins aquest món mafiós.
Suso Reixac, també conegut per “Soso”, “Il Melenso” o “Susodit”, és l’individu que ha donat una pàtina de modernitat a la Gran Coalició. Expert informàtic, no viu ni respira més que pels bits. Treballador incansable, encara que alguns l’acusen de dispers, només dorm quan ha de dormir, només riu quan ha de riure i només mata quan ha de matar. En aquest sentit és molt de fiar. Sempre que se’l necessita compareix disposat a donar una mà. Accepta els reptes més inusuals i gairebé sempre els supera amb bona nota. El seu cap produeix enveja, tant per fora com per dins. És cantant d’òpera i, per tant, viatja constantment per Itàlia on pren i dóna classes de cant. Com ja vos podeu imaginar és el cervell de la xarxa de comunicacions xifrades de tota la Banda i coneix fil per randa tots els intrusus que han intentat sabotejar-la. Passa els informes a “El Tribunal” per tal que aquest actui en conseqüència. En els moments de més gran tensió escriu novel·les policíaques per tal de relaxar-se. Inexorablement troba l’assassí sempre i quan no sigui ell mateix.
Biel Barona, “Pistoleta”, expropietari d’un bar i exradiofonista. Estudiant ocasional de tota mena de matèries. Té cara de pocs amics, però quan vol sap ser simpàtic. Malgrat tot és personalment el més perillós i és la mà executora de les solucions finals. Té una llarga tradició familiar en l’art de l’extorsió, el robatori i l’assassinat, que es remonta si més no fins al segle xvii, on el seu gloriós avantpassat Llorenç Barona va iniciar la seva famosa saga de bandolers (Jaume Serra, Els bandolers a Mallorca ss. xvi-xvii, p. 81). Ara, però, s’ha especialitzat en l’assassinat fred i calculat. Diuen que té aficions musicals, però això és més fals que un duro sevillà. En realitat s’ha fet passar per músic per tal de camuflar les seves múltiples i diverses armes. La seva evolució “musical” demostra clarament el seu crescendo mortífer: començà “tocant” l’harmònica perquè l’estoig li permetia amagar el seu trinxet; després passà a “tocar” la flauta on sempre hi duia amagat un ganivet; amb la flauta travessera camuflava una catana. L’evolució natural era passar a les armes de foc i així començà a “tocar” el guitarró dins la funda del qual hi amagava una pistola. Però molt aviat la pistola se li féu petita i “tocà” la guiterra i el baix; dins la funda de la guiterra hi amagava el seu fusell de precisió i dins el del baix una ametralladora. Ara “toca” el contrabaix i ja vos podeu imaginar el que hi du amagat: un canó portàtil de darrera generació. Això sí: és “amic” dels seus “amics” i sempre arriba d’hora a les cites. Té fama de gandul però se l’ha guanyada a pols treballant de sol a sol en platges inhòspites i desolades, sempre mirant l’horitzó intentant copsar la vertadera naturalesa de tot això que ens envolta i ens corprèn. I és que, no sé si ho heu entès bé, en realitat viu per a la seva feina, així que ja ens podem preparar, Felpudito. Si “El Tribunal” o en Recreo li ho ordenen potser no hi serem a temps per a trobar un lloc on amagar-nos.
Un dels errors de Felpudito ha estat no incloure dins la trama criminal aquest individu que es fa dir i li diuen Felip Blancus, “Bolet” o “Fogons”, ja que per mi és la peça clau que ha renovat constantment el volum de negoci de l’organització i ha marcat la seva evolució. Diuen que és cuiner, però tots sabem que la cuina moderna és més química que altra cosa i aquest individu domina perfectament l’alquímia dels al·lucinògens i és un mag dels laboratoris, els quals té escampats per tota la geografia mediterrània occidental, on tracta la maria i l’opi d’una manera magistral. És un gran renovador dels efectes quimèrics de les drogues i els experts opinen que amb ell hi haurà un abans i un després. Però és que, a més, darrera la seva “afició” a les plantes i plantetes s´hi amaga un expert reproductor i innovador en l’art de la sembra i recol·lecció de qualsevol planta que pugui ser transformada en drogues. Les seves plantacions semi-clandestines estan escampades per diversus països i illes de les nostres contrades. La seva darrera curolla és aconseguir una fulla de coca transgènica adaptada al nostre clima i que permeti fins a quatre collites anuals i així poder fer la competència deslleial a les màfies americanes. Les FARC i l’exèrcit colombià han posat preu al seu cap. Ell aparentment no es preocupa, però per si de cas s’ha comprat un robot espia que sempre du aferrat al seu cos perquè escolti per ell l’arribada dels perills en forma de dispars i de trons.
L’altre individu perillós i que està en cerca i captura en més de deu països de la Unió Europea i d’altres tants de l’estranger, és Llucià Rinyon, “Manetes”, expert en fer funcionar la calculadora i Màster en Defraudació. Oficialment sempre és de “vacances” a qualque paradís fiscal i les aprofita per a engreixar la maquinària que permet defugir tots els problemes de liquidesa de l’organització. Només se li coneix una afició, però directament relacionada amb la seva professió: és un expert en falsificació de moneda i té enfocada la seva vena artística a aconseguir reproduir qualsevol bitllet, preferentment dòlars i euros, que se li planti al davant. S’encarrega personalment del disseny, reproducció i distribució. Només viu per això i és, per tant, molt mal de pelar. Es calcula que la seva fortuna personal és superior al PIB de Luxemburg i Liechenstein plegats. Té la nacionalitat suïssa i sap cultivar la flor del pensament.
En Manolo Muntaner, “Gamba” o “Gambeta”, també conegut per “Número 2”, perquè és capaç de substituir qualsevol dels especialistes de la banda. Per tant, toca totes les tecles i té una gran oïda “musical”: sap distingir la marca i el calibre de qualsevol arma de foc només escoltant el so a quilòmetres de distància. Expert en efectes especials: vos faria creure qualsevol cosa només amb renous, als quals sap donar un gran realisme. Oficialment surt a pescar calamars, però en realitat “pesca” una altra cosa. No cal donar més explicacions. Coneix perfectament totes les coves submarines, dins les quals hi pot entrar amb els ulls clucs per a recollir qualsevol tipus de material. Mai no li tremolen les cames ni la veu.
Mateu Estarelles, “Despertador” o “Matiner”. Té fama d’aixecar-se tard, però són efectes colaterals de les seves dues professions. De cara a la galeria és artista i pintor, amb la qual cosa suposadament du una mala vida nocturna. Però vertaderament d’on treu les garroves és de ser l’encarregat de la recaptació dels guanys de les timbes de Manacor i Felanitx. El joc clandestí és una altra de les branques del negoci de la Banda del Cap Vermell i en “Matiner” és l’homu encarregat que tot estigui a punt. Per tant, viu més de nit que de dia i va amb el cotxu per amunt i per avall fins molt més enllà de la sortida del sol. Té cara de bon al·lot, però és el propietari de la col·lecció de passaports falsus més gran del món, en la fabricació dels quals és un dels més grans artistes mundials. Domina els colors i les textures. Transmet confiança i seny. La Banda està tranquil·la amb ell. Tot funciona perfectament perquè en “Matiner” és l’encarregat de les posades en escena quan arriben els grans moments, els dies solemnes en què s’han de repartir els beneficis, els guanys.
Antoni Cataiol, “El Rialles”, és, sens dubte, un personatge controvertit. Fou l’encarregat d’imaginar la manera de convertir el diners negres i tacats de sang en immaculats i virginals bitllets blancs, i per això actua aparentment al marge de l’organització. És el productor i editor de material pornogràfic més important del planeta, que és la manera més clara i definitiva de convertir els guanys mafiosus, producte del robatori i de la droga, en decentes inversions en el sector turístic de qualsevol costa o muntanya del món. Per tant, és l’intermediari entre el bé i el mal, entre déu i el dimoni, entre el cel i l’infern, els quals, com un Blake qualsevol, pretén unir en sant matrimoni.
Aquest “Professor de Matemàtiques Hindú”, que també respón al nom de Sebastià Xerafí, ha posat tots els seus coneixements numèrics i cabal·lístics al servei de la Santa Causa. És l’encarregat de fer els càlculs de probabilitats d’èxit o de fracàs de totes les operacions que posa en marxa aquesta banda de criminals i, potser, de rebels. Res no comença sense que ell doni el vist-i-plau, amb la qual cosa s’ha convertit en una espècie d’oracle modern i tots els delinqüents del món li fan la pilota per tal que els doni bona sort. Però ell és conscient que la sort ni es compra ni es ven, i per això no accepta els suborns que li ofereixen tots els que voldrien posar el seu propi negoci i anar per lliure. Sap que no és bo viure sense risc i per això a vegades no diu tota la veritat. Perquè la veritat no sempre és vera. I la mentida no sempre és falsa. Mai no es mescla en baralles i viu apartat del renou i de la gresca, perquè intueix que és l’únic que pot mantenir l’equilibri i el seny quan venen mal dades. No s’inquieta davant el perill perquè pot convertir-lo en eqüacions polinòmiques i lineals i combatre’l amb operacions quàntiques que arriben molt més enllà del finit o de l’infinit. Viu i deixa viure perquè sap que els números no fallen si pots col·locar-los en el seu lloc adequat dins l’univers. Un univers que ell domina sense necessitat de fer-se astronauta perquè arriba per tot arreu només amb les puntes dels dits i amb les puntes dels seus somnis.
Joana Colom i Maria Llissa són les encarregades de la intendència de tota l’organització; però no s’ha d’entendre en sentit antic: no se’n cuiden de les cases ni del menjar, sinó que són les que tenen esment que les armes no agafin rovell ni humitat la pòlvora. Han creat un microclima en diferents soterranis on a base de fosca i aire calent els metalls es conserven com si fossin nous de trinca i la pólvora agafa aquell color fosc que la converteix en més mortífera encara. Han estudiat física i meteorologia a les millors universitats i, encara que no ho cregueu, són consultades a l’hora de nomenar els premis Nobel perquè tenen una llarga experiència en aquests afers. Na Joana Colom fa glosses metafísiques i també tira les cartes. Na Maria Llissa escriu crítiques d’escacs amb pseudònim en revistes internacionals.
Pere Fuster, també conegut com “El Nin” o “El Misser”. Té un somriure maquiavèl·lic que espanta als seus opositors. Però se’l veu poc. Actua a l’ombra o per persones interposades. Té un gran mestre, en Parera, però defensen bànduls contraris. Ara bé, l’admiració és mútua. S’encarrega de la part “legal” dels negocis. Papers per aquí, papers per allà, canvis de propietat, bonus de l’estat. Relacions immillorables amb els notaris. Elegant i simpàtic quan ell vol, ningú no diria que és el cervell “legal” d’una gran xarxa criminal. No va gaire pels jutjats, però quan hi va sempre aconsegueix l’absolució o, si més no, la prescripció dels delictes. Això li ha donat una gran fama en els cercles més foscus de les societats secretes. S’ha arribat a dir que el seu pensament crea jurisprudència i ja que ell no està sempre disponible, són les seves múltiples secretàries les que atenen els delinqüents i els seveixen cafès i galletes maria mentre esperen la resolució dels seus casus. El seu hobby són els trens elèctrics de jugueta. Ha llogat una nau industrial per a construir les seves maquetes i s’hi passa dies i setmanes senceres mentre reflexiona sobre aquest món distant i les seves múltiples complicacions i oportunitats. S’ha de ser fred per guanyar a la selva civilitzada, i ell és més fred que el metall.
Conclusions finals
1. Després de tot el que hem dit fins aquí, queda clar que l’actitud anònima de Felpudito no pot ser considerada covardia, perquè és la seva pròpia pell la que perilla en enfrontar-se a aquesta banda de depravats. Però peca d’ingenu, perquè pensa que mai no serà descobert i que, a més, en no denunciar la banda per la seva essència criminal sinó per una de les seves múltiples tapadores (la tapadora “cultural” en aquest cas), creu que la seva vida no correrà perill. I amb això, em sap greu dir-t’ho, t’has equivocat. Tu i jo, Felpudito, hem trencat l’omertà i això no ens serà mai perdonat.
2. Està clar que Felpudito és un heroi, però, i em sap greu dir-ho, és un heroi desenfocat. I els seus arguments són correctes però desenfocats perquè intenta mesclar-hi motivacions polítiques o escànduls sexuals quan l’homosexualitat ja no escandalitza a ningú. Sense anar més enfora, diu que la Família es presenta com una organització d’esquerres i nacionalista. Quan això no és vera. La Família només pren partit per allò que li interessa. Si se diu d’esquerres només és perquè un dels seus grans enemics, la màfia espanyola, es diu de dretes. I després dir que són “nacionalistes” és un tòpic que no té cap sentit. També Salvatore Giuliano (Eric Hobsbawm: “The Bandit Giuliano”, dins Uncommon People: resistance, rebellion and jazz. Abacus, 1999, p. 256-267) va arribar a ser coronel de l’exèrcit separatista sicilià i en qualque ocasió va ser acusat de “nacionalista” per això. Però si no tenim clar que la Banda és una organització transnacional que s’ha sabut adaptar perfectament en aquest món globalitzat, no podrem entendre res de la seva manera de funcionar. La seva única pàtria són ells mateixus i els seus únics passaports són les seves llibretes d’estalvi i comptes corrents. El demés és comèdia. Pura comèdia.
3. El seu és un sistema paral·lel; aquesta és la qüestió. També Hobsbawm a Primitive Rebels en parla a bastament de com en les societats endarrerides es creava un sistema de defensa contra l’Estat, contra les seves lleis i contra els senyors. La llata era això i La Palmera pot ser considerada un primer Cap Vermell, una defensa aferrissada de l’individu contra el comunisme capitalista i contra el socialisme nacionalista que després degenerarà en el nacional-socialisme alemany, en el comunisme soviètic i en el feixisme italià o espanyol. I la grandesa, i potser també la misèria, de Cap Vermell és haver sobreviscut a tots aquests enfonsaments als quals hem assistit al llarg del segle xx i a començaments del xxi. És veritat que la llata va quedar obsoleta i es varen haver de cercar nous productes i nous mercats, i que aquests nous productes han estat la droga, la pornografia i l’especulació urbanística, i el seu nou mercat és el món sencer. I el problema no és aquest, perquè és admirable lluitar contra les dificultats de la vida i tractar de trobar solucions. El problema, el vertader problema, és que, com ja he apuntat abans, han arribat a creure’s el amus del món i duen camí de convertir-se, si no els aturam aviat, en un perill a escala planetària.
4. Si en el começament feien gràcia, ara no en fan gens. Per això, només per això, Felpudito, malgrat els seus petits errors, mereix un homenatge perquè és el primer que s’ha atrevit a denunciar la preeminència d’aquest estol de mercaders del mal.
Sigui qui sigui, que déu el protegeixi i que no deixi que en Barona trobi el seu cau ni tampoc el meu.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
---------------------
(*) Aquest article respon a l'aparició d'un blog anònim (ara retirat de la circulació) en què "Cap Vermell" i la majoria dels personatges citats per Miquel "Llull" varen ser objecte d'atacs que, com a mínim, hem de qualificar de molt greus.
