La vellúria ja és aquíper Climent Garau i Arbona
Ja fosquejava i em vaig trobar dins la meva cambra cercant qualque cosa perduda. He d’admetre que sempre solc tenir objectes entranyables aperduats per aquests móns de Déu i entre una cosa i una altra dedic un parell d’hores cada dia a aquests tipus de recerca. Es tracta, generalment, d’investigar sobre uns pocs objectes, per sort meva aquesta investigació se sol centrar en mitja dotzena d’objectes, no gaire més.
On he deixat les ulleres? I el bolígraf vermell? I les tisores de podar petites..., i l’encenedor? Ja anava a sortir d’aquella cambra quan vaig reparar que hi havia una camisa meva, penjada al penja-robes, vés, i on havia d’estar penjada si no allà? Però i ara què havia de fer? L’havia de plegar? I una vegada plegada, l’hauria de ficar al calaix de
l’armari, o no? Què havia de fer? Deixar-la penjada com estava? Tanmateix, el sendemà me l’hauria de posar. Vaig quedar ben en blanc, el meu cervell ja no em funcionava com sempre havia funcionat, almanco fins ara mai m’havia trobat amb una situació tan compromesa... Havia de desar o no aquella camisa? Passaren uns segons llarguíssims i a la fi em vingué una idea. Faria el que solc fer quan no sé quin botó de l’ordinador he de tocar per evitar la pèrdua d’un arxiu o del que sigui; li pec a pens i ja ho vorem! A vegades va bé i a vegades tot se’n va a fer punyetes. Però qualque cosa s’ha de fer en un cas com el que ara m’estic trobant. Res, idò faré el que he fet altres vegades, tenia l’interruptor de la llum ben a mà i decidit vaig prémer el botó i la cambra es quedà a les fosques; naturalment, el sendemà la camisa estava penjada al penjador de robes tal com l’havia deixada. A vegades ens negam dins un tassó d’aigua! Aquell disbarat s’havia arreglat tot sol! Tanmateix, aquella fosca em feu entrar un bon raig de llum dins l’enteniment, això que diuen els místics que a vegades pot passar. Convé canviar d’aires i això dels articlets sobre la meva memòria, ja no dóna gaire més de si. Ho feia com un gest d’agraïment a certes persones entre les quals hi ha na Bàrbara i en Jaume d’es Castellet. Però el fet és que aquesta contarella de la camisa m’ha servit de justificació per provar de fer qualque altre cosa pel bé comú. Que no sigui parlar-vos del cavallet de dues potes; ja sortiran altres qüestions, mai moren batlles.
