La reforma actual (i 3)
per Josep Terrassa
Ca’n Creu d’Inca no era un patrimoni protegit i preservat per les institucions públiques, Ajuntament i Consell; es podia reformar i fer-hi obres de conservació sense la supervisió d’instàncies superiors; de fet a l’anterior legislatura es va fer nova tota la teulada, una obra ben necessària, sense un seguiment de la Comissió de Patrimoni del Consell de Mallorca; també fou retirat el voladís de marès de la façana perquè estava en mal estat i, per qüestions econòmiques, no fou substituït ni col·locada cap canal que recollís l’aigua de pluja, per la qual cosa tot el frontis ha patit humitat i s’ha degradat.
Del casal s’aprofitava la planta baixa i, en unes poques ocasions, les voltes. Hi havia molta millora a fer: canviar els forjats, llevar les humitats i una reforma general per acondicionar la gran quantitat d’espai desaprofitat i en situació precària. Una reforma d’aquesta envergadura en temps de crisi econòmica era gairebé impensable i es fa costejada per l’Estat dins el Pla E.
Entre els objectius de la reforma hi ha: treure el màxim profit de l’espai disponible, racionalitzar la seva distribució, oferir les millors condicions de feina i facilitar l’accés a les persones de mobilitat restringida.
Després hi havia el problema de com encaixar aquests objectius aprofitant i respectant una antiga i senyorívola vivenda pagesa. Des del punt de vista patrimonial la qüestió era saber quins espais, elements arquitectònics i objectes s’havien de preservar. La solució no acaba de convèncer.
El casal té 170 anys. En un principi era un casal pagès senyorial, més que res per la distribució de l’espai i per les dimensions perquè els materials eren ben humils i de la contrada. En aquell temps encara no hi havia carros al poble i el comerç era escàs, per això es procurava que els materials estassin a l’abast, com més a prop millor. El subsòl és marès, un material que aprofitaren per aixecar les parets mestres exteriors i bastir unes voltes de proporcions considerables que, amb bon criteri, es conservaran íntegrament.
Les cases senyorials, segons estudis publicats, tenien un frontis superior als 10 metres i uns enllestits fins. Un altre dels elements destacats de Ca’n Creu d’Inca és, precisament, la façana; tant per les dimensions, 15’5 metres d’amplada, com per l’aterracat amb el qual estava enllestida. Les obertures de les finestres, en canvi, no estan protegides per peces obrades de pedra i els ampits són bastos, com també ho és el balcó, és a dir, s’empraren uns materials i unes solucions que no es corresponen amb les dimensions de la vivenda. Del conjunt destaca el portal que té les branques de pedra, cadascuna formada per dues peces, obrades i escairades, separades per unes motllures.
Les transformacions realitzades en el casal també afectaren la façana. Originàriament el portal, el balcó i les finestres estaven col•locats simètricament; més tard s’obrí un portal nou i s’engrandiren les finestres de la planta baixa per millorar la il•luminació interior; la de la dreta correspon a la consulta del metge Antoni Caldentey. El pas del temps també provocà la substitució dels portallons de les finestres per vidrieres i persianes.
La façana es restaurarà amb un nou aterracat, imitació de l’antic; al porxo s’hi obrin més finestres per millorar la il•luminació dels despatxos i es col•locarà una canal que reculli l’aigua de la teulada. El voladís no es recupera perquè s’havia d’aixecar de nou tota la teulada. El portal obert quan dividiren el casal, entorn a 1870, romp amb la simetria i distorsiona la façana, per aquest motiu planteig la conveniència de paredar-ho.
Per bastir el nou vestíbul es reconstruirà el caminet empedrat que enllaçava el portal del carrer i el del corral, a l’arc que uneix els dos aiguavessos s’hi faran les motllures o impostes i es col•locarà de ben nou el ganxo on hi penjaven la romana per comprovar si els amitgers entregaven la quantitat compromesa en el contracte d’arrendament. Aquests elements enmig de taules i cadires d’oficina perden tot el seu sentit. Cal recuperar aquest vestíbul amb la màxima fidelitat possible, amb el trespol de morter de grava, les antigues portes de fusta de nord que foren retirades i guardades, un mobiliari adient,...
Aquest interès per conservar el vestíbul és per seguir gaudint de l’espai públic del casal, allà on es rebien les visites i que es conservava pràcticament així com era originàriament, la part més valuosa de l’interior de l’immoble. El caminet empedrat i l’arc donen continuïtat a un espai que enllaça amb la terrassa que ha estat engrandida, un indret que permet acollir amb tota dignitat esdeveniments socials. No em sembla encertat passar del carrer a la terrassa per entre taules i cadires, desaprofitant un espai que durant anys ha servit dignament com a sala d’exposicions. Un segon motiu per conservar-ho és de caire històric, és a dir, per a recordar que en aquest vestíbul s’hi signà el 29 d’agost de 1858 el document que concedia a Capdepera la seva independència administrativa d’Artà. Un tercer argument és per coherència; no compartesc el criteri d’aplicar una solució per a la reforma exterior, cercant la màxima fidelitat a l’obra originària, i canviar per a l’interior on es persegueix la màxima rendibilitat econòmica convertint els elements patrimonials en un reclam publicitari. Una altra qüestió a tenir en compte és que Ca’n Creu d’Inca és una propietat municipal i això obliga a donar exemple, a convertir la reforma en un model d’actuació pública, en un referent per a tots els gabellins.
El futur del casal s’ha de decidir a nivell local. A Mallorca quasi cada poble té els seus casals on hi han treballat grans artesans que han marcat èpoques i han servit de model dins la contrada; per això no té gaire sentit actuar a nivell illenc. Ca’n Creu d’Inca és, per a Capdepera, una peça arquitectònica valuosa, representativa d’una època, d’un estil de vida, seu de personatges i fets històrics i un model en la modernització de la casa urbana local a la segona meitat del segle XIX.
