Mal de queixal, en Roca i el batlle Pilón
per Climent Garau i Arbona
La meva infància va ser de patiment de mal de queixal i de terror a en Roca i al batlle Pilon. Fins que vaig haver complit l'etapa infantil, el remei pel mal de queixal era en Roca, un barber que es passejava amb unes estenalles dins la butxaca i l'emprenia sense manies amb les peces corcades que fossin. A Capdepera no hi havia dentistes i, un pic per setmana, en Roca venia a peu d'Artà, seguint les marques dels pneumàtics des camió d'en Terres. Arribava a mig matí, després de glopejar un parell de copes de cassalla, i s'instal·lava a la barberia del cafè de La Palmera i començava el seu jornal. Primer ajudava el barber a tallar quatre cabells i si, entre i entre, entrava qualque maldequeixalós desesperat, sense obrir boca, s'asseia a la primera cadira que trobava amb les barres fermades fort amb un mocador de daus i esperava que li tocàs la prima. En Roca acabava d'endiumenjar el client que tenia entre mans i una vegada enllestit feia senya al maldequeixalós, i aquella animeta s'asseia a la cadira, encara calenta del client que en Roca acabava d'enllestir i perfumar i tot, no us penseu que...! El valent de torn, una vegada assegut, obria la boca i amb el dit i la repetició a diferents tons de la vocal més oberta del vocabulari es donava a entendre. En Roca era poc xerrador, però aquell llenguatge d'un i altre resultava prou entenedor. No vaig sentir dir a ningú que hagués arrabassat un queixal sa en lloc d'un corcat, que això passa a vegades a les millors cases. Bé, a mi m'hi acompanyava el padrí Climent i quan en Roca feia la senya, amb les cames tremoloses i un fil de veu, m'asseia a aquell cadafal. En Roca tenia l'habilitat, supòs que innata, de fer obrir la boca als al·lotets com jo i una vegada oberta ja es pot dir que el queixal, clau o dent anaven a un poal que tenia just devora, no et deixava ni plorar ni demanar cap explicació, tenia a mà una copa de seca, te la feia glopejar i fins i tot tu i el mal quedàveu mig adormits.
L'altre terror meu era el batlle Pilon, no sé per què, però m'imposava molt i si jugant per davant ca nostra, al carrer del Port, sentia remor o veia qualque al·lot que sortia de la plaça de l'Orient corrents, jo, sense dir res a ningú, ni tan sols girar-me al darrere, prenia portal i esperava que s'hagués esvaït aquella mala maror per tornar al carrer, on m'hi vaig passar els millors temps de la meva vida.
Un altre dia miraré de parlar-vos d'en Pilon. Ara només vull dir-vos que era batlle de Capdepera en temps de la dictadura d'en Primo de Rivera. Havia estat a Xile com a emigrant i en tornar es feu una casa damunt un penyalot per devers Cala Gat i li posà el nom de “Cabo de Hornos”, com a home agraït a la seva segona pàtria. Però era un home gran i gros, imponent com un Júpiter Tronante. Per això preferia veure’l d'esquena que de cara...
