Introducció
   Bon vespre Cala Rajada, els més grandets sabeu que no es la primera vegada que he hagut de xerrar en públic, però a pesar d’això estic tremolant, he de confessar que estic més tranquil amb el meu “suahili”, les pintures, la meva capa i molta ploma.
   Quan me varen telefonar per dir-me que havia de dir el pregó de les festes, me vaig sentir molt afalagat, dos minuts, perquè el que feia tres ja no sabia on m’havia de posar. He de dir que me va costar molt fer-me a l’idea. Que dic? Que faig? Els explic com estan en Melcior i en Gaspar? Me pint? Després de pensar-ho molt, me vaig seure per començar a escriure i recordar, recordar que no havia anat mai a cap pregó i que per tant el primer que veuria seria el meu, recordar quan era jove i jugava al carrer, recordar quan vaig començar a fer feina i tenia forces per després anar de festa, recordar... que no m’enrecordava de res, ni m’havia enrecordat d’anar a cercar ses tomàtigues que m’havia comanat sa dona. Això darrer era el que més nerviós me posava.
   A més de tots els meus dubtes i per afegir al banyat, un personatge, no se qui, ni ho vull sabre, se va apoderar de fotografies meves i va escriure varis articles al Cap Vermell, creant unes expectatives del pregó de festes que no varen ajudar per res als meus nervis. A partir d’aquí tothom m’ha demanat que diria, que havia de fer, si arribaria muntant a cavall. Però com podeu veure, no he tingut temps de canviar-me i venc amb l’uniforme de la feina, se cert que mumare me donarà una bona repolsa.
   Abans de començar vos vull dir que estic tant cansat de sentir xerra de la crisis i les bombes que posa ETA que no els pens nombrar, només tenc l’esperança que així com sabem que una deixarà d’existir, la crisis també ho faci.
 
   Be, ara ja som aquí, davant el meu poble, la meva genteta, la meva família i tots els que estim, amb un parell de coses que dir:

SOLEMNE
   Benvolgut Sr. Batlle, membres del consistori, veïnes i veïns de Cala Rajada. Gràcies a tots per convidar-me i assistir al pregó de les Festes de Sant Roc.
   Som nascut, crescut i envellit a Cala Rajada. Me sent d’aquí i me identific amb tots i cadascuns dels racons que te aquest poblet. Es tan gran la meva estima, que no he gosat mai a passar més d’una setmana fora, i tot just he arribat pens: “Que de be se viu a Mallorca!!”. En girar sa rotonda del camp de futbol el meu cor fa un aler i abans d’arribar a casa faig una volteta fins a Cala Agulla per veure que encara hi és, amb el seu “Mar i Vent” que la caracteritzen. Pot esser aquest sigui un gran problema, però es tan gran la por a enyorar-me, que no he gosat mai a partir per fer les amèriques i ara que ja tenc edat de fer un pregó... no crec que hi fos a temps.
   Quan he estat fora poble i m’han demanat: “D’on ets?”, amb sa boca plena d’orgull els hi dic: “de Cala Rajada”. I això per on para me contesten sa majoria, quasi quasi a Ciutadella. Això si, donant ses senyes per arribar fins aquí i que puguin gaudir tant o més que jo.
  A més de formar part de Cala Rajada, som d’un cercle una mica més petit, pel malnom me coneixen de “Ca’n Vadó”, tot a rel dels meus padrins quan feien feina a ses cases de Son Vadó i com que els senyors no hi solien esser mai, ells pareixien els amos de sa possessió.



   Dels meus padrins en va sortir el meu pare, Sebastià Vadó, se cert que molts vos recordeu de ell. Me va ensenyar el valor de la vida, a disfrutar-la, a compartir amb ell una gran afició pels cavalls, a crear el meu propi camí lluitant fent feina, tan prest hi vaig començar que als set anys repartia l’Ultima Hora pel poble.
   Mumare, una sevillana alegre que no te res seu, tots els que la coneixen me diuen que és estupenda i no en podria estar més d’acord. De ella he après a estimar la família, la humilitat, la tolerància, a compartir amb tots els que ho necessiten i a respectar a tots els que ho mereixen. Puc dir que n’he rebut l’educació i l’estima digne del més ric, però això si a una casa pobre. Per tot això, es impossible no estimar-la i pensar que es la millor mare del món.
   Després de jo varen venir els meus germans, sa nina intocable perquè era nina, però al meu germà li pegava qualque clatellada, crec que per això va sortir tan fort i ara no hi ha ningú que li faci front.
Quan jo ja era un bon pollastrot, vaig conèixer a sa meva dona, amb sa que no vaig dubtar ni un moment a casar-me amb ella. De tot el que pens d’ella en Julio Iglesias li diu a la seva cançó, Manuela, i dubt que pugui dir res que ell no hagi destacat de ella. Be si, el nostre fill del qual a més d’orgull en sent enveja, pel pare tan increïble que té.
   Aquest petit redol se fa molt més gran quan xerram dels amics, una riquesa que no es pot pagar amb doblers. Estic content que sigui així perquè si els hagués de pagar... pot esser me quedi tot sol.
Amb tot aquest grupet de gent que m’envolta, he vist evolucionar Cala Rajada:
   • Primer, i sempre amb un gran agraïment als nostres avantpassats, un poble pescador on tots els petits anàvem a Ca Ses Monges amb Sor Trinidad i després a escola amb Don Vicenç.
   • Sortíem a jugar al carrer i veníem a aquesta plaça a jugar a futbol. Anàvem al moll i nedàvem per ses penyes, sempre amb por de fer-nos alguna esgarrinxada, no fos mos castiguessin per anar on no tocava.
   • No ens donarem conta i una burrada de turistes ja eren aquí, un turisme que ja mos agradaria tornar a tenir.
   • Seguidament les constructores se varen posar a aixecar hotels i el que no són hotels, de manera descontrolada, amb una fam de fer doblers que quasi espenya aquest raconet que tenim i que tant mos agrada. Però que tot i així encara podem bravejar uns paisatges, unes platges i un entorn que fan enveja.
   Es per tot això que hem de lluitar, per poder conservar Cala Rajada millor que com ho hem fet fins ara i així els nostres nets també ho puguin gaudir. Prendre consciència i estimar una mica més el que és nostre, tenir un objectiu comú, fer de Cala Rajada un poble, un poble a respectar, partint de la tolerància i el respecte. Si no ho feim així mos estam tirant pedres al nostre terrat i hi sortirem perdent. Per tant, no hi ha millor excusa que ses Festes de Sant Roc per donar un exemple d’alegria i civisme, fent que el poble estigui orgullós d’ésser poble.

A tots i totes vos desig bones festes de Sant Roc.

Visca Sant Roc
Visca Cala Rajada

Per molts d’anys!!!