Dimarts, 23 d’agost de 1611. Na Clara mira cap a l’horitzó i, fidel a la promesa feta, imagina amb totes les seves forces un lloc tan bell com el que ha deixat enrere per sempre més. "Imagina’t el teu nou poble amb tota l’eima de la qual jo sé que ets capaç. Fes-ho i convertiràs els teus pensaments en realitat", li va dir la padrina mentre ella, entre sanglots, sentia com el seu petit cos anava desfent-se en bocins de tristor. Dins el vaixell que se l’endú, na Clara no pot fer més que veure, altre pic, Mallorca. No li apareix res més al pensament que l’entorn on ha viscut els seus primers dotze anys. I les oliveres i les marjades de paret seca i na Caterina i en Biel i el padrí, a qui no havia vist mai plorar fins diumenge, quan la va estrènyer robant-li l’alè, just abans de pujar al carro per partir cap a Ciutat. No veu més que Esporles.

Els seus pares, en Pere Bonanat i na Práxedes Cases, van haver d’acceptar anar a viure al Regne de València per poder pagar els deutes acumulats per les males collites. El Duc de Gandia pagaria al Virrei de Mallorca pels nous pobladors i aquests substituirien els moriscs que havien expulsat tan sols dos anys abans. Encara que els foragitats eren oficialment cristians nous, la majoria havien mantingut la pràctica de la seva religió, la seva llengua i costums malgrat les campanyes evangelitzadores. Tot un escàndol que el bastió de la cristiandat al mediterrani no podia permetre. A la Vall de Gallinera, a la comarca de la Marina Alta, quasi totes les 440 famílies musulmanes van haver de fugir d’Alcúdia, Benialí, Benissivà, Benimarzoc... Un terç dels valencians van perdre per sempre el dret a morir on van néixer i perderen totes les seves possessions.

Mentre passejava per aquests paratges no podia deixar de veure cares familiars, cares mallorquines. No vaig tenir la sort de sentir parlar ningú amb "salat", però asseguren que a poblacions com Tàrbena els majors la conserven. Un segon. Sí que vaig sentir parlar salat a Tàrbena, però va resultar ser una manacorina, n’Encarna que, com jo, anava a la recerca dels "mallorquins de València". Estava un poc empipada perquè li havien venut sobrassada assegurant-li que era millor que la mallorquina perquè no picava (prova fefaent de l’herència genètica de l’habilitat negociadora d’alguns illencs) i desencisada perquè tampoc havia tengut sort de sentir xerrar com noltros xerram. 400 anys són molts d’anys. La vaig convidar a continuar trescant cap a l’interior, enfora de la costa aberrant que s’han deixat fer els valencians.

Lluny dels gratacels turístics de Benidorm i d’Oropesa(dilla) hi ha penyals de formes i colors que captiven l’ànima com els de la Colònia de Sant Pere, com els d’Alaró; amb paisatges de tarongers i ametllers que aclaparen els sentits com els de Valldemossa i Esporles; amb marjades infinites com les de la costa de Tramuntana... perquè a Marina Alta una munió de nins i nines mallorquins com na Clara se n’hi van dur bocins de l’illa que van perdre amb gran dolor i, alhora, una mica d’esperança. Com els musulmans, els mallorquins hauríem d’anar un pic a la vida a la Vall de Gallinera, la meca dels desitjos complerts.