El president Rodríguez Zapatero explicava, dies enrere, els motius de la remodelació del seu equip de govern, ministeri per ministeri. Quan arribà a Cultura (un departament la necessitat del sempre és posada en dubte), es va referir, amb èmfasi, a la potència de “nuestra cultura y de nuestra lengua”, i a la importància d’una i altra. No, no va fer servir el plural per res, no va parlar de “nuestras culturas” ni de “nuestras lenguas”. El castellà i la cultura castellana són la “nuestra”, i punt. Els presidents del govern central, siguin del signe que sigui, només parlen de llengües “autonòmiques” quan s’acosten eleccions, i en aquest cas ho fan per mirar de guanyar alguns vots dels despistats de la perifèria, o per a guanyar-ne del centre, si molt convé. Per tant, els problemes lingüístics, mai resolts, tant serveixen en un sentit com en ll'altre, segons d’on bufa el vent. Fins i tot es poden fer pactes tan cridaners com el d’Euskadi, per tal que les essències culturals espanyoles siguin preservades. D’altra banda, convé recordar que el president Rodríguez Zapatero ha posat al capdavant de Cultura a la senyora Ángeles González-Sinde, simpatitzant, com se sap, del moviment  aquell de “la lengua de todos”, que té per objectiu  fer recular les quatre passes donades, en el nostre cas, a favor del català, fins que no en cantin ni galls ni gallines.

I això el PSOE. Que pel que fa al PP ja heu sentit el que diu la senyora Rosa Estaràs: no tenim dret a ser atesos en la nostra llengua (una llengua que, segons reconeix l’Estatut d’Autonomia, és l’única pròpia d’aquesta terra i que a nivell legal és reconeguda tan oficial com el castellà).

Crec que la nova estreta que ara s’està produint, la nova volta a la femella, obeeix a allò que deia abans: com que la llengua la fan servir segons els convé, ara és hora de mostrar-li el barram, que és el mateix que mostrar-nos-el a nosaltres. Aquí pot arribar qui sigui, véngui d’on véngui, arribi d’on arribi, i dir-nos com hem de xerrar, i quan, i on, perquè “la lengua de todos” és aquella que la Constitució ens obliga a conèixer, aquella que vàrem haver d’aprendre sense més opció -i encara ara. Des del govern central, ara mateix, no es fa sinó esperonar els qui ens volen emmordassats i en comptes d’assumir la seva responsabilitat i de tenir cura de totes les llengües i totes les cultures d’Espanya, es permet referir-se, per boca del seu president, a “nuestra lengua y nuestra cultura”, amb total menyspreu per tot allò que no sigui d’arrel castellana.

Crec que ara ens veuen tocats, cansats d’haver de navegar a la contra, d’haver de mantenir-nos en una militància permanent. Saben que haver de donar explicacions a cada passa, o fins i tot d’haver de demanar disculpes pel fet de parlar la llengua que hem mamat i en la qual s’han expressat els nostres avantpassats des de fa gairebé vuit segles, cansa. I tant com cansa! I amb tot, el que no saben és que, precisament, fins en els pitjors moments, la llengua ens és refugi, recer que ens permet capejar el temporal. És a dir, que quan més càstig donen al català, alguns més agombol hi trobam. Puc passar pels carrers de Cala Rajada i sentir-m’hi un estern, però després, amb la família, o amb els amics, o simplement si algú em diu “bon dia”, i  ningú no em retreu el fet de parlar en català, sé que a la fi som a ca nostra. I és que ca nostra, com deixà dit Josep Pla, és aquell lloc on quan dic “bon dia” em contesten “bon dia”. Els altres espais de convivència social em són aliens, em sent estranger a la terra on vaig néixer i m’hi adapt empès per un instint bàsic de supervivència.

L’actitud d’identificar la pàtria en la llengua és més vella que anar a peu. Ho han fet Goethe, per a l’alemany, Unamuno per al castellà o Pessoa per al portuguès; s’hi ha referit Juan Goytisolo, Xulio Ricardo Trigo,  Rosa Nebot, e tutti quanti. Baltasar Porcel va dir, en una entrevista, jo visc en la meva llengua, frase que em sembla definitiva: viure en una llengua, la llengua com a lloc on habitam, com a lloc d'acollida. Norman Manea (un dels escriptors rumanesos més traduït de tots els temps, llegit en més de vint llengües), té una obra que abunda en aquestes qüestions, La llengua nòmada, on diu coses com que "la llengua representa la nacionalitat veritable de l'escriptor, el seu sentit de pertinença; la llengua n'és la casa i la pàtria". Aquest mateix escriptor, en un article publicat sota el títol de El llenguatge com a pàtria, insisteix en el problema i ho expressa amb aquestes paraules:  “Per a l’escriptor, el llenguatge és una placenta. El llenguatge no sols és una eina de conquesta dolça i gloriosa, sinó una legitimació intel·lectual, una llar. Per mitjà del llenguatge, els escriptors senten una filiació arrelada i ensems lliure amb els seus col·legues a tot el món. El llenguatge és la llar i la terra natal de l’escriptor. L’expulsió d’aquest refugi final i essencial significa per a l’escriptor la fractura més brutal del seu ésser. La seva creativitat és consumida aleshores des de la medul·la.

Els qui no som escriptors també podem experimentar aquest sentiment placentari, la sensació que he dit de refugi i agombol referits a la llengua. Almenys jo ja ho experiment. Per tant, a cada calabruixada, a cada escomesa contra el català, aquest no se’m fa més inhòspit, sinó que esdevé un lloc més segur i confortable. Una llengua, per més que li’n restringeixin espais i àmbits d’ús, esdevé tot l’univers per als seus usuaris, ni que siguin dos. Fins que en quedi un sol parlant.

Com Porcel, jo també mir de viure en la meva llengua. El demés tan sols és sobreviure.