Documentació Gabellina i Oriental (48)
Impressions «impressionants» de Cala Rajada
(1922)
El Biarritz a la mallorquina amb un rei que tot ho vigila.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
Aquest article signat per «Un veraneante» al setembre de 1922 al diari catòlic Correo de Mallorca no té pèrdua. Per tant, el vos present així, a pèl, i després ja en faré els meus comentaris.
Impresión de Cala-ratjada [sic]
Nada hay comparable al delicioso veraneo de Cala-ratjada [sic], el pequeño Biarritz balear.
En ningún sitio de la costa mallorquina se disfruta como en este privilegiado rincón de un panorama tan espléndido, de un mar tan limpio, de aguas matizadas de azul, violeta y verde; de una atmósfera tan diáfana, tan suave, ni de la frondosidad de sus extensos pinares.
Aquí los pinos son respetados y se les tiene en muy alta estima. No hay ninguna «villa» de veraneantes que no posea su solar bien cultivado y poblado de pinos, cuya savia es verdadero bálsamo para el cuerpo y espíritu enfermos.
La deliciosa playa de Son Moll, por las mañanas ofrece un magnífico baño y por las tardes un sitio cómodo y alegre para amenas reuniones.
Hoy en Cala-ratjada [sic] el progreso va entrando lentamente. Poseemos correo directo, pudiéndose efectuar el viaje a Capdepera y a Artá por medio de diligencias y auto camión. Tenemos también un hotel ya conocido, el de «Ca’s Bombu» (además de otro comenzado y otro en proyecto), donde el excursionista halla descanso y excelente comida. Y en medio de tanta comodidad en Cala-ratjada [sic] sólo falta una cosa: el tren o un tranvía. Cuando éste la ponga en directa comunicación con los demás pueblos, a no dudarlo el progreso será rapidísimo y la afluencia de gente enorme.
En cuanto a la alegría, compañerismo y amabilidad de los veraneantes, sólo tengo que decir que uno se hace la ilusión de vivir como entre numerosísima familia.
Días pasador asistí a una velada recreativa y tuve ocasión de admirar uno de los numerosos y agradables pasatiempos de la aristocrática colonia veraniega.
Sobre la terraza de la hermosa «Villa María», propiedad de los amables cónyuges Vicens Esteva, se improvisó un pequeño teatro; a ambos lados de la iluminada terraza y bajo la misma, a orillas del mar, colocándose varias filas de sillas y bancos que ocuparon las familias de los niños que habían de representar. La tibieza del ambiente, impregnado de la sedante savia de los pinos, y la idealidad del paisaje nimbado por la luz de la luna, prestaron a tan simpática fiesta su perfume de poesía.
Todos los niños y niñas de la colonia, diestramente preparados y dirigidos por la ingeniosa señora doña Andrea Valentini, desempeñaron a las mil maravillas sus difíciles papeles. Todos estuvieron muy bien en la interpretación, y el escogido público no cesó de aplaudir al final de cada monólogo, diálogo o poesía, al de la chistosa comedia «La Princesa improvisada» y muy especialmente al final del cuadro artístico titulado «Violeta», compuesto por todos los actores y graciosamente adornado con ramos y canastos de flores. Constituyó un acto altamente simpático y educativo del que guardarán grata memoria los veraneantes.
Actos como éste hay propósito de que se repitan y en mayor escala, para que el veraneo no se reduzca a una frívola y fastidiosa ociosidad.
Un veraneante
Cala-ratjada [sic], 5 de Septiembre.
Correo de Mallorca: Periódico católico, 8 setembre 1922.
* * *
I ara els comentaris
1
Una primera cosa que crida l’atenció és la defensa aferrissada dels pins i dels pinars. Cala Rajada era coneguda, entre altres coses, per això i aquest «Veraneante» dona per fet que «aquí los pinos son respetados y se les tiene en muy alta estima». Talment com ara, en què qualsevol mindundi es veu amb coratge d’anar matant-los de cop o a poc a poc. A Capdepera ja no en queda cap i a Cala Rajada duen camí de l’extermini. L’odi profund que senten alguns dels habitants de Cala Rajada (em neg a dir-los cala-rajaders) és patològic, i el menfotisme d’autoritats i ciutadans en general que no tenen collons d’enfrontar-se a aquesta barbàrie quotidiana que estam obligats a contemplar, em desassossega.
2
Les referències al progrés associat al tren, vist amb ulls d’avui, fa rialles. El progrés ha arribat amb artefactes molt més perillosus que el tren i ha assolat tota la contrada. –I el tren? Encara l’esperam!– Gent dolenta amb màquines enormes s’ha encarregat d’enterrar tota esperança i ha convertit el paradís en un negoci on tothom pretén viure de l’aire del cel. És el negoci de na peix frit: vendre el territori i les cases per anar a un lloguer que no es pot ni es podrà pagar. És el capitalisme portat fins a les darreres conseqüències. I aquestes són, i seran, molt greus.
3
Vos haureu fixat que en aquest article de més amunt, els indígenes no surten per enlloc. Tot s’ho fan els «veraneantes» entre ells. Sembla que això és una constant. Els «veraneantes», els turistes, els residents amb cases i xalets, sempre han estat un món apart. Viuen a la seva!, com diria aquell.
Els indígenes vivien –vivíem– el nostru propi món. El tema, però, és que ara aquest món indígena s’ha fet més i més petit. De fet no queda espai per als indígenes. Els indígenes són –som– una nosa en aquesta comèdia del turisme capital i de la destrucció del territori. Valia la pena pujar tan amunt per a pegar-se aquest esclat final? ...? Les Normes Subsidiàries del 1986 no foren l’inici, sinó la culminació de tot aquest desgavell que ha destruït Cala Rajada i Capdepera i que encara arrossegam com a beneits que som. Qualque dia, segur, algú posarà noms i llinatges de tots aquells que se n’han beneficiat. Que foren jutge i part, vaja! Que feren retxes sobre un mapa a favor seu. Segur que tot se sabrà. No passeu ànsia! No servirà de res, per se sabrà i ningú podrà al·legar ignorància. Com deia –i encara diu– aquell de les carpetes blaves: «Malament si tens, malament si no tens, però millor tenir!» I amb aquest so, l’enterram!
4
Quant als personatges són, evidentment, tots «veraneantes» de la colònia, com destaca l’autor. El matrimoni format per Joan Vicens Ginard (1878-1965) i Maria Esteva Blanes de Vicens (1880-1966) és el qui posa la seva terrassa de «Villa Maria» per a les representacions artístiques i poètiques.
Maria Esteva va escriure poemes i obres de teatre, algunes de les quals es representaren a Capdepera, com ho va ser Un cant a Mallorca, de la qual ja en vaig parlar fa molts anys. Tota la seva producció és en català, fins i tot una obra publicada el 1937 a El Heraldo de Cristo, revista catòlica dirigida pel pare franciscà Miquel Caldentey. D’aquesta obra Massot i Muntaner ens diu: «Un mal glop, de Maria Esteva de Vicens –terciària franciscana, germana del canonge Francesc Esteva Blanes–, escenificació de la repressió brutal que els falangistes i els requetès exercien contra els republicans (l’amenaça d’afusellament d’un republicà hi és canviada gràcies a una ràpida conversió, per la presa d’oli de ricí)».
[Massot i Muntaner, Josep «Supervivència i fi del teatre “regional”». Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), 1978, pàg. 177.]
Amb aquestes paraules de Massot ens queda el dubte de si l’obra era a favor o en contra de la repressió, però hi podem posar messions i segur que no ens equivocarem. Això sí, amb un poquet de compassió!
Un darrer personatge, fins ara misteriós, és la directora artística de tot aquest sarau estival; es tracta d’Andrea Valentini. Ningú en sabia res d’ella, però a la revista catòlica d’Artà Llevant surt, entre altres, una crònica que amb el títol de «Per la Verge de Sant Salvador», ens diu: «És ja un fet l’organisació d’una tómbola per recaudar fondos per 1’obra del Santuari de la nostra Verge de Sant Salvador. Una dignissima Sra. Da Andrea Valentini de Ca D. Rafel Blanes Tolosa, amb un zel incansable anys i més anys s’ha anat recullint, comprant i gordant centenars i milenars d'objectes amb el fi d'ajudar al culte de la Verge».
[Llevant: quinzenari catòlic mallorquí, 31 agost 1920].
I tot això ens descobreix un altre personatge que, com no?, ens connecta amb el puta tren d’Artà que mai no ha arribat ni a Capdepera ni a Cala Rajada. Com diu la crònica, es tracta de Rafel Blanes Tolosa (1877-1975), banquer i empresari; president de la Companyia de Ferrocarrils de Mallorca entre 1923 i 1948; també president de la Caixa d’Estalvis. El rovell de l’ou, vaja!
Així que ja hi som tots, ja tenim la Seu plena d’ous!
5
Anem acabant. Tot això ens demostra moltes coses. Que Cala Rajada és una vaca amb molts d’aspirants a munyidors. I que els cala-rajaders podem ser de tot arreu, fins i tot d’Artà o de Capdepera, com ho som jo. I, és important remarcar-ho vist lo vist, que no tots miram Cala Rajada com una vaca o una gallina dels ous d’or, sinó que senzillament la miram com una font d’inspiració.
Capdepera, gener 2025
«L’obra de la cultura és lenta. Això no ha d’espantar-nos ni fer-nos abandonar el bon camí als que ja som en ell, sinó, al contrari, continuar-lo amb més coratge i fundada fe que mai, joiosos d’haver-lo encertat a la fi i de veure premiats sovint els nostres delers amb fineses i meravelles insospitades que solament de la cultura ens poden pervenir.»
Felip Cortiella, La vida gloriosa, 1933.
