La Guerra de Columnes i el fracàs de l’ofensiva republicana sobre les Balears

La Guerra de Columnes i el fracàs de l’ofensiva republicana sobre les Balears

Com hem vist, el cop d’Estat va triomfar a les Balears sense massa dificultats, segurament a causa de la feblesa del moviment obrer i dels partits d’esquerres en general. Però el fracàs de l’alçament a Catalunya i el País Valencià, així com la superioritat naval de la República al Mediterrani, varen provocar l’aïllament dels sublevats a les illes. Aquesta situació explica que una de les dues úniques direccions (juntament amb Aragó) que prengueren les columnes republicanes a l’inici de la guerra, emitides des de Catalunya, fos el nostre arxipèlag. Això posa de manifest tant la importància estratègica de les illes com la precarietat inicial del bàndol alçat a les Balears.

Ja des del mateix mes de juny de 1936 es varen iniciar algunes operacions en forma de preparatius que varen antecedir la invasió republicana. Des de l'Aeronàutica Naval de Barcelona es varen dur a terme missions de bombardejos d’alguns municipis mallorquins i centres neuràlgics com vies de ferrocarril o centres de subministrament (per dificultar les comunicacions) i es varen llançar proclames i octavetes per encoratjar la resistència dels grups republicans. L’operació de recuperació de les Balears va quedar fixada pel dia 2 d’agost. Al seu capdavant, com ja hem vist, es va posicionar el capità Alberto Bayo Giroud.

La primera part va consistir en la conquesta de les Pitiüses, que va ser relativament senzilla gràcies a la debilitat dels sublevats i al fet de comptar amb la base de Menorca, on el cop havia estat neutralitzat per l’acció popular. Després del trasllat de les tropes a Maó, capital menorquina, les forces combinades de Bayo i l'anarquista Uribarri varen ocupar Formentera el 7 d’agost. La major de les Pitiüses va caure en mans republicanes només dos dies després amb relativa facilitat. Però l’èxit d’aquesta primera part de l’operació de conquesta va quedar opacada pel conflicte entre els dos líders que, per diverses raons (com la pugna per liderar la conquesta de Mallorca), va acabar amb l’abandonament de la columna per part d’Uribarri i els anarquistes valencians.

Fos com fos, el desembarcament sobre Mallorca va quedar fixat per la matinada del dia 16 d’agost. Mentrestant, les autoritats sublevades, essent conscients de la imminència de l’atac republicà, varen preparar la defensa de l’illa. De les mesures dutes a terme destacam la construcció de fortificacions, búnquers i nius de metralladores a la costa est i nord-oest de l’illa (només a Canyamel ja en trobam dues) i la formació de milícies voluntàries, entre les que destacam les falangistes dirigides per Mateu Palmer (cap del partit a Balears) i Emilio Ramos Unamuno (més endavant anomenat cap d’operacions a la zona de Manacor). En general, els sublevats comptaven amb més d’un miler de militars professionals i uns trescents homes de policia sumant carrabiners i Guàrdia Civil, a la qual cosa hem d’afegir les anomenades forces milicianes.

El lloc elegit pel desembarcament va ser la costa nord-oest de l’illa, concretament el cap conegut com punta de n’Amer, un dels punts més propers a l’illa de Menorca. Les tropes republicanes desembarcaren simultàniament a diversos enclaus, entre els que destacam Cala Anguila (Porto Cristo) i Sa Coma, on es va establir la caserna general de l’expedició republicana. Els primers moments varen ser exitosos, ja que fins a dos mil homes varen arribar a terra sense massa complicacions i varen aconseguir ocupar el proper municipi de Porto Cristo (encara que es va perdre al dia següent).

Encara i amb l’èxit inicial, no es va aconseguir dur a terme alguns dels objectius principals del desembarcament, en especial la conquesta d’enclaus estratègics com Inca o Manacor, la qual cosa hauria bloquejat les comunicacions amb Palma i hauria servit per obrir el pas cap a ciutat. Per evitar això, les autoritats nacionals varen decidir relegar les milícies a la reraguarda i deixar en mans de les forces regulars la defensa de l’extrem oriental de l’illa. El resultat va ser l’estabilització d’un extens front en forma d'amfiteatre (de més de 14 km de longitud i 7 de profunditat) que va derivar en una guerra de posicions.

La nova situació no va ser gens favorable per les forces d’ocupació: el seu malestar i desmotivació anaven en augment ja que no hi havia èxits visibles. Hem d’afegir les disputes polítiques entre milicians i militars com a factor d’aquest malestar i ralentització. Entre els dies 22 i 27 es va intentar una nova operació que tenia com a objectiu la conquesta de Son Servera, municipi clau en la xarxa defensiva nacional, però de nou va fracassar. Pel contrari, la situació dels nacionals va canviar amb l’arribada dels reforços italians, en especial de l’aviació, la qual cosa va significar la pèrdua de la superioritat aèria republicana, que era una de les majors avantatges dels desembarcats.

L’inici de la participació italiana va marcar el final de l’operació de conquesta de Mallorca. No només per la superioritat militar que tenien ara les forces sublevades, sinó per una qüestió diplomàtica: el Govern central de la República no estava disposat a provocar un conflicte directe amb la Itàlia de Mussolini i les accions a Mallorca pareixien la forma més ràpida d'aconseguir-ho. D’altra banda, el desenvolupament de la Guerra Civil als altres fronts no era massa favorable, per la qual cosa la República va decidir destinar els recursos de la columna Baleares als altres fronts de la Península. D’aquesta manera, el 3 de setembre el capità Bayo va rebre l’ordre de reembarcament immediat, que es faria efectiva aquella mateixa matinada, posant fi a l’intent de reconquesta de les Illes Balears.

La desfeta de l’expedició republicana va significar en primera instància el control de les Balears per part del bàndol sublevat. Als pocs dies del reembarcament, les tropes nacionals iniciaren la conquesta de la resta d’illes. Només Menorca va resistir fins febrer de 1939. Però les conseqüències del fracàs de l’expedició foren més profundes: a partir d’aquest moment, Mallorca es va convertir en una base aeronaval de primer ordre pel bàndol nacional, des d’on l’aviació, tant franquista com italiana, va bombardejar constantment la reraguarda republicana.

L’amenaça constant dels bombardejos des de Mallorca va provocar una important despesa en recursos militars i humans destinats a cobrir i defensar aquesta reraguarda. A més de la població civil, l’objectiu principal de les missions aèries nacionals va ser la indústria de guerra republicana, que es trobava en gran mesura en la costa mediterrània de la Península. En aquest sentit, no és estrany que alguns autors (i el propi capità Bayo) qualifiquin el fracàs a Mallorca com un element capital en la victòria final del bàndol franquista.