Un “Cant a Mallorca” que ja no sona
En una d’aquestes tertúlies sabàtiques que feim a can Patilla, va comparèixer l’amu Antoni Coix amb papers i fotografies antigues, com sempre fa darrerament. Perquè l’amu Antoni és un d’aquests personatges que si no existissin, s’haurien d’inventar; bàsicament perquè estima el nostru passat i el respecta i això, avui en dia, és molt, com es veurà a continuació.
Bé, idò, com deia, va comparèixer amb uns papers que, després de llegir-los, em feren reflexionar no tan sols sobre el passat, sinó sobretot sobre el present.
I la reflexió i també la interrogació és la següent: què li ha passat a la dreta gabellina, i per extensió a la mallorquina, que ha oblidat els seus referents culturals i fins i tot els ha traït? Per quins set sous aquesta dreta ha desertat de les seves obligacions envers la nostra llengua i la nostra cultura? Per quin plat de llenties ha renegat de la catalanitat que ens ensenyaren els seus mateixos escriptors i intel·lectuals?
Perquè, diguem-ho clar ja des d’un primer moment: la reivindicació catalana a Mallorca, i també a Capdepera, fou cosa, no exclusivament però sí majoritàriament, de la dreta. De la dreta conservadora que no va tenir cap mania d'identificar-se, primer amb la Renaixença i més tard amb el Noucentisme i tot el procés que va engegar i que va convertir Catalunya en una societat moderna i preparada per a la llibertat.
Idò ara, per què aquesta persecució i aquest insult a la llengua i a la cultura catalanes? Basta llegir aquest escrit que segueix per comprovar tot això que dic. És obra de l’amu en Joan Prebe i és un fragment del seu discurs de candidat al congrès insular del 2008 del partit hegemònic de la dreta mallorquina, on de 9 punts essencials, 3 són dedicats a degradar i escarnir la nostra llengua i a menystenir els pares de la pàtria, gairebé tots ells de l’òrbita conservadora i de dreta.
I. Llibertat llingüística. Es PP s’ha de convertir amb so partit de sa llibertat. Només demanam una cosa tan senzilla com sa llibertat. Per això demanam que se posi fi en aquesta injusticia històrica de sa qual noltros com a partit en som corresponsables, una injusticia que es nostro electorat no entèn i que, si no rectificam, estam perduts. Demanam sentit comú i respecte a s’ordre constitucional. Es pares han de poder triar sa llengo amb sa qual volen que estudiïn es seus fills. Ses llengos no tenen cap dret, són ses persones ses que tenen drets i s’Estat ha de vetlar perquè se facin efectius aquests drets, evitant sa discriminació per raons de llengo.
II. Substitució des “catalá” pes mallorquí. Aspiram en es model valencià on per una part se conserva oficialment sa denominació de “valencià” sense que per altra banda se discutesqui sa familia académica. Volem es mateix tracte per sa denominació secular i històrica de “mallorquí”. Per això s’ha d’incorpora a s’Estatut aquesta denominació. Només aixì, donant-li carta de noblesa, podrem rebutjar sa uniformització llingüítica en torn d’aquest “català” estándar ortopèdic, que és, al cap i a la fi, un trampolí, no ho oblidem, per construir a llarg plaç un projecte imperial “Els Paisos Catalans”.
III. Neutralidad Lingüística. La Administración tiene que defender los derechos lingüísticos de los ciudadanos y no la supervivencia de una lengua sobre otra. Los ciudadanos, en sus relaciones con la Administración, han de utilizar el idioma que en cada momento crean conveniente y la Administración está obligada a atenderlo en este idioma. La Administración no puede recortar los derechos fundamentales reconocidos en la Constitución. La lengua autónoma ha de ser un mérito, nunca un requisito discriminatorio que actúe como barrera para impedir que la mitad de nuestros ciudadanos puedan entrar en la Administración.
[El subratllat és meu]
Com podeu comprovar, l’embull amb la llengua és descomunal i el menyspreu cap a ella és nítid. I tot això només es pot entendre dins un context inequívocament colonial, perquè, segons ell, hi ha una llengua de primera i una llengua de segona i perquè tot això que proposa és impensable traslladar-ho a un altre país, a un altre context que no sigui colonial.
Ara bé, no voldria personalitzar tot això que dic en l’amu en Joan Prebe, perquè el problema per a la llengua no és ell, evidentment, perquè no és una qüestió personal, sinó col·lectiva. I, en aquest cas, és la dreta la que crea aquest problema amb la nostra llengua.
Però el crim més gros que comet la dreta mallorquina contra la llengua catalana és la seva “politització”: llançar-la als peus dels cavalls de la lluita política amb una més que evident falta de respecte i de consideració. Ja es veu clarament que el futur de la nostra llengua i del nostre país no els importa gens, quan s’atreveixen a posar en perill la seva pròpia existència i continuïtat. Perquè no ens hem d’enganyar: les receptes que ens ofereixen són molt conegudes i són aplicades sistemàticament al País Valencià i ens acosten un poquet cada dia a la “Solució Final”.
Ara bé, la pregunta obligada és: per què ho fan, tot això? Quin mecanisme mental fa possible que unes persones odiïn la seva gent i la seva llengua? Quin mecanisme mental du a uns individus a fer feina per a una potència estrangera que s’ha proposat destruir el màxim monument cultural d’un país –del seu i del meu país–, com és la seva llengua?
Respondre aquestes preguntes ens duria molta feina, segurament, perquè per molt que m’ho proposi, em costa en excès posar-me dins la pell de tots aquests personatges mallorquins que ens han deixat sols en la lluita titànica contra l’Imperi del Mal, contra aquests lingüicides en sèrie als quals tant els és esgrimir un canó, un tanc, un avió o, com ara mateix, una constitució, per tal de perpretar aquest crim contra la Humanitat que suposa sempre matar una llengua i violar una cultura per davant i per darrera.
Però encara hi ha més: què pensaríem d’unes persones que volguessin tomar el nostru Castell o la Seu o Bellver? Els prendríem per bojos i entendríem perfectament que restarien desqualificats per sempre més per a administrar la cosa pública. Idò, com hem de qualificar a unes persones que volen tomar la nostra llengua que, com hem dit abans, és el màxim monument cultural del nostre país?
Un castell són quatres pedres mortes mal posades, però són quatre pedres que tenen un gran valor per noltrus. Una llengua és un organisme viu i és la benzina del nostru cervell, del cervell d’uns quants milions de persones, i mereix una mica de respecte perquè és propietat de la Humanitat sencera i no s’hi pot posar unes mans brutes de morques colonialistes al damunt sense atemptar contra tota la Humanitat, perquè el valor de la llengua és incalculable i és patrimoni universal.
Lo que puc assegurar, que tot lo que he escrit, m’ho ha dictat l’amor a la nostra llengua i a la Pàtria, el desig de fer bé a una i altra i de servir-les amb tota la sinceritat i llealtat de la meua ànima.
Antoni Maria Alcover
[Pirineus] Bé sou els pares forts de nostra gent i raça.
Miquel Costa i Llobera
el perfum de la cançó
de la gran pàtria dels avis
ens recorda l’horitzó.
Joan Alcover
Joan Alzina i Melis
Antoni Maria Alcover, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover i Joan Alzina i Melis, catalans de Mallorca, figures senyeres de la dreta mallorquina i gabellina, i que segons l’amu en Joan Prebe feien feina per a un projecte imperial. La pregunta és: ell no en fa, de feina, per a un projecte imperial?
L’amu en Joan Prebe: “nunca un requisito”.
Conclusions provisionals
1. Queda clar, crec, que tot això de “catalans de Mallorca” i de Catalunya entesa en tota la seva extensió, amb les illes Balears incloses, no és un invent d’ara mateix ni tampoc un invent de l’esquerra (“rojos y separatistas”), sinó que des de Ramon Llull ençà, passant per tots els pares de la pàtria esmentats anteriorment, tots ells representatius de la dreta mallorquina, és una cosa que ha restat ben clara dins el pensament de tots els nostres pensadors.
2. El franquisme, entre altres, intentà tallar el cordó umbil·lical entre tots els trossos de Catalunya i amb la dreta mallorquina, si hem de creure a l’amu en Joan Prebe, ho ha aconseguit. En conseqüència hem de pensar i creure que, ideològicament i culturalment, aquesta dreta no va més enllà de la guerra civil i els seus únics referents culturals són els creats al llarg de la dictadura militar. Uns referents, no cal dir-ho, d’un abrandat nacionalisme espanyol que, com tothom sap, té com a component principal una gran fe en l’anticatalanisme com a aglutinador de la nació espanyola, i també un menyspreu cap els valors democràtics, perquè res de bo es pot esperar d’allò que va crèixer gràcies a un holocaust, segons conta molt bé Paul Preston a Botxins i repressors, (Base, 2006).
3. No sé si és ingenu, per part meva, esperar una reflexió des de la dreta sobre aquests fets greuíssims que he exposat fins ara. La llengua no és de dretes ni d’esquerres, ja ho he dit altres vegades, i la llengua catalana, després de més de mil anys d’història, mereix, en aquest món global i globalitzat, una oportunitat per continuar la seva evolució sense barreres “polítiques” i “polititzades” que la coartin. I, per sort o per desgràcia, agradi o no agradi, la dreta mallorquina té el seu paper en tot això i també la seva responsabilitat. Assumir-la o no, és el seu problema, és la seva decisió.
4. Si la qüestió de la llengua no és un problema de dreta o d’esquerra, llavors només pot ser un problema de tipus colonial. I la malaltia colonial només es cura amb la vacuna de la justícia. [veure video al final de l’article on un lingüista espanyol explica com funciona el nacionalisme lingüístic espanyol, és a dir: el colonialisme]
5. No s’hauria d’embullar més amb aquest tema; s’hauria de parlar clar. Ja no és possible xerrar amb eufemismes; s’han de dir les coses pel seu nom. No hi ha excuses: es vol tomar el Castell o no es vol tomar el Castell? Es vol tomar la llengua o no es vol tomar la llengua? Aquesta és la qüestió!
Un “Cant a Mallorca” que va sonar
Els escrits que va aportar l’amu Antoni Coix són els que segueixen a continuació. Es tracta d’unes paraules escrites per algun gabellí o gabellina, per ara anònimament, com a presentació de l’obra de Maria Esteva, Beatures, que es va representar a Capdepera a benefici d’unes reformes que s’havien de fer a la capella del nostru Castell, en una data indeterminada entre 1931 i 1936, els anys republicans. Maria Esteva i Blanes és recordada per la seva obra Cant a Mallorca, que es va representar a Capdepera el desembre de 1930, com es pot comprovar a la foto que encapçala aquesta Infracrònica i que també va aportar l’amu Antoni Coix.
En el mateix acte també es va representar l’obra La Santa Pagesa del poeta Josep Tous i Maroto, amb música d’Artur Baratta.
I més o manco així, són les coses: complicades i divertides a la vegada... i més aviat complexes, diria jo!
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
UOC
02 de juny de 2009
Conferència a càrrec de Juan Carlos Moreno Cabrera amb el títol; "La Lingüística y el nacionalismo lingüístico español" dins el marc de la Jornada 10 Anys de Filologia catalana a la UOC.
