Encara teniu por (de) no utilitzar bé les preposicions?

A l’article anterior vam parlar sobre l’alternança de preposicions davant d’infinitiu amb verbs de règim verbal, és a dir, que exigeixen una preposició (parlar de, accedir a, consistir a, conformar-se a...). Avui parlarem de tres funcions sintàctiques (subjecte, atribut i complement directe) que, tot i no emprar habitualment una preposició, si porten una subordinada d’infinitiu, poden dur la preposició de. Davant un subjecte o un atribut corrents no se’ns acudiria mai posar una preposició, però si és una subordinada d’infinitiu que posam després del verb i no abans, cosa que feim sovint quan parlam, la preposició de és optativa. Per exemple: La seva intenció era (de) quedar-s’ho tot, Escarrufa (de) veure imatges com aquesta o Em dol (de) no poder-hi fer res més. Com sempre hi ha d’haver excepcions, amb funció de subjecte, la preposició de no apareix amb verbs de necessitat com caldre o la construcció valer més: Cal/Val més acompanyar les persones grans quan vagin al caixer.

Així mateix, quan la subordinada substantiva d’infinitiu fa de complement directe, en la majoria de casos la preposició de és optativa, especialment amb verbs que expressen voluntat, intenció o desig: aconsellar, ambicionar, confiar, costar, creure, decidir, demanar, desitjar, esperar, evitar, impedir, intentar, jurar, manar, oferir, procurar, prohibir, projectar, prometre, proposar, recomanar, refusar, témer... i un llarg etcètera. Com tot és més bo de pair amb un grapat d’exemples, aquí en teniu alguns: Aconsellen (d’)extremar les precaucions a causa del vent, Ambiciona (de) fer-se un nom, L’ajuntament confia (de) tenir acabades les obres abans de Sant Antoni, Costa (de) creure que algú pugui ser tan punyeter, A partir d’ara, han decidit (d’)obrir també en diumenge, Com que l’han tractat tan malament, demanarà (de) canviar de metge,...

Ja per acabar, us volem advertir que els verbs poder, deure, soler i voler, els verbs de percepció sentir i veure, així com els verbs causatius fer i deixar, no admeten la preposició de davant d’un infinitiu que fa de complement directe. En canvi, verbs com assajar, dir (amb el significat de proposar), mirar (amb el significat de procurar), pregar o provar (amb el significat d’intentar) sempre porten la preposició de. Fixau-vos-hi: Els meus amics volen organitzar una festa, però Els meus amics han dit d’organitzar una festa, Els meus amics miraran d’organitzar una festa i Els meus amics provaran d’organitzar una festa.