Ara que ja tenim esbossat el personatge amb unes quantes anècdotes (la credibilitat de les quals hem de posar sota sospita, perquè poden ser interessades) ens fixarem en els episodis de la vida política atenenca que va protagonitzar i pels quals és conegut.

"En primer lloc, Alcibíades, que participava habitualment en els debats públics i en la vida política ciutadana (era un orador brillant), va estar a punt de ser enviat a l’ostracisme per l’assemblea d’Atenes. Ja deus saber que l’ostracisme era un curiós mecanisme de la democràcia atenesa que permetia expulsar de la ciutat durant uns anys algú que s’hagués dedicat als assumptes públics. Molt sovint, aquest algú havia estat protagonista destacat de la vida política i militar: es considerava que l’home que havia acumulat massa èxits podia ser un perill per a la ciutat. Moltes vegades, però, s’havia emprat per eliminar de manera temporal els rivals polítics, ja que es feia un ús corrupte d’aquesta institució. Com que s’havia d’escriure el nom de la persona proposada per a l’expulsió en un tros de gerra (ὄστρακον en grec) era molt freqüent que es repartissin aquests trossos de gerra amb el nom ja escrit (com ara fan alguns partits polítics, que ja reparteixen els sobres amb les paperetes ja preparades). Els arqueòlegs han trobat centenars d’òstracons però els especialistes han comprovat que la majoria estan escrits per molt poques mans: pensa que no devien ser gaire els ciutadans atenesos que sabien llegir i escriure, però sí que havien de (o volien) participar a l’assemblea.

Bé, idò, el nostre personatge i el seu rival polític de l’època, Nícias (un home immensament ric), estaven en el punt de mira per ser condemnats a l’ostracisme: un per la seva audàcia i la vida desordenada i turbulenta, l’altre perquè era massa elitista i insociable; un defensava la guerra amb Esparta, l’altre la pau o una treva. En fi, tots dos es van posar d’acord, tot i l’enemistat, per maniobrar i fer que la condemna per ostracisme recaigués en un tercer personatge, menyspreable i indigne, sovint objecte de burles cruels. De fet, aquest va ser el darrer cas en què la democràcia atenesa va emprar l’ostracisme: alguns van considerar que la institució havia quedat tacada en recaure en un home tan indigne. Perquè, encara que mos costi d’entendre, has de pensar que l’ostracisme tenia una aura de correctiu honrós quan requeia damunt personatges il·lustres, però el perdia si qui el rebia era un mindundi.

Alcibíades essent ensenyat per Sócrates'. Vincent, François-André (1776).

Poc després d’aquest episodi, mentre les hostilitats i combats amb els espartans continuaven de forma periòdica i persistent (ja hem dit que aquesta guerra es va allargar durant prop de trenta anys), van tenir lloc a Atenes uns fets que van determinar el futur de la ciutat i, també, del nostre protagonista. La ciutat (bé, l’assemblea) va decidir intervenir en les disputes entre les ciutats gregues de l’illa de Sicília: evidentment, només era una excusa que tot just amagava l’afany de cobdícia i dominació sobre aquelles terres, llunyanes però molt riques. I qui va ser un dels impulsors d’aquesta expedició? Alcibíades, és clar. Aprofitant les seves dots de brillant orador, havia animat els atenesos a engegar aquesta gran empresa i havia fet que a tota la ciutat hi regnassin l’entusiasme i els somnis de grandesa. Seguint la lògica dels bel·licistes de totes les èpoques, Alcibíades havia argumentat que “si no exercim noltros l’imperi sobre els altres, serem noltros mateixos els que ens veurem en perill de caure sota un imperi aliè”. Al final, es va aprovar l’expedició i Alcibíades va ser un dels tres estrategs, o generals, que havien d’encapçalar-la, nomenats amb poders absoluts.

Mai s’havia vist res semblant: la partida d’una flota de 134 naus i més de 5.000 hoplites (soldats) era un espectacle magnífic, i els grans preparatius que l’havien precedit i el destí tan llunyà cap on es dirigia convertien aquella empresa en un fet sense precedents a Atenes.

Unes nits abans d’aquesta partida cap a Sicília, però, la perpetració d’uns actes sacrílegs va commoure la ciutat: totes les figures d’Hermes que hi havia pels carrers d’Atenes van aparèixer mutilades. I tu diràs, ¿i què eren aquestes figures i per què eren tan sagrades?  Bé, aquests hermes eren unes estatuetes del déu, una espècie de pilars amb cap i amb el penis en erecció (ehem) que hi havia davant les portes de les cases i dels temples i que es creia que afavorien la bona sort i protegien del perill. Aquesta bretolada nocturna es va atribuir a bandes de joves aristòcrates que, després d’haver begut en abundància, es dedicaven al descontrol nocturn i a les gamberrades. Alcibíades, evidentment, es va convertir en un dels principals sospitosos, però, malgrat tot, es va permetre que s’embarcàs i encapçalàs la flota.

No et contaré els detalls de l’expedició atenesa a Siracusa, la ciutat de Sicília on es dirigia; només dir-te que va acabar molt malament: centenars de soldats morts en combat, molts altres fets captius i portats a una mort per esgotament, la flota destruïda i els generals que la comandaven ajusticiats. ¿Tots? No, Alcibíades, l’impulsor de la campanya, no va arribar a veure en persona la derrota. Tot just havien desembarcat a l’illa, quan va arribar una nau, enviada des d’Atenes, per emportar-se’l cap a la ciutat: mentrestant, els enemics havien presentat oficialment una acusació de sacrilegi i, per tant, s’havia de presentar a judici. Alcibíades va demanar que en compte d’embarcar-se en la Salaminia (aquest era el nom de la barca estatal que l’havia anat a cercar) els seguiria en la seva pròpia nau. Però quan van ser a alta mar, va fugir cap a una ciutat grega del sud d’Itàlia. Quan un conegut li va demanar si no confiava en la seva ciutat, va contestar: “En tota la resta, hi confiï plenament, però pel que fa a la meva vida, no confiï ni en ma mare, no sigui el cas que, sense saber-ho, voti amb la pedra negra en compte de la blanca”. Per entendre el sentit de la frase, has de saber que a l’assemblea i en els judicis, el vot es feia amb unes pedres que es posaven dins un recipient: blanca a favor, negra, en contra. D’aquesta manera, fins i tots els que no sabien llegir ni escriure hi podien participar.

"Alcibíades " gravat d'Agostino Veneziano (ca. 1490-1540).
I ara ve el gir més radical de guió: ¿què va fer Alcibíades després de la seva fugida? Idò, es va dirigir cap al Peloponès i es va posar al servei dels reis d’Esparta!! (com si avui un ministre d’en Netanyahu passés a dirigir comandos de Hamas). I, quan va saber que la seva ciutat l’havia condemnat a mort, va dir amb tot el ressentiment que acumulava: “Jo els demostraré que estic ben viu!”. Es va dedicar a partir de llavors a fer tot el mal que va poder a Atenes: gràcies als seus consells i ànims, Esparta va ajudar Siracusa en la seva guerra contra Atenes, van augmentar en intensitat i força els atacs espartans contra Atenes i va fer que les ciutats aliades es revoltassin contra la metròpoli atenenca.

A més, demostrant una excepcional capacitat d’adaptació, va adoptar el frugal i estricte estil de vida pel qual era famosa Esparta. Va deixar d’arreglar-se els cabells, feia banys en aigua freda (també a l’hivern), vestia amb les teles més humils, s’havia acostumat a menjar pa de sègol i, fins i tot, el famós brou negre, una menja típicament espartana, símbol de la seva vida simple i essencial, sense artificis, feta amb sang, vi, vísceres i vinagre. Per cert, conta l’anècdota que un home de Síbaris (la famosa ciutat del sud d’Itàlia, coneguda per la seva forma de vida refinada i donada als plaers), quan va haver provat aquesta sopa, la va trobar tan repugnant que va dir que no el sorprenia gens i entenia perfectament que els espartans estiguessin disposats a morir amb tanta facilitat. 

Era mal de creure que un home acostumat a tenir un cuiner a casa, a perfumar-se amb els aromes més exòtics i exclusius i a vestir-se amb els mantells de les teles més fines, demostràs aquesta extraordinària capacitat d’adaptació. Però, es veu que les passions seguien essent les mateixes: aprofitant l’absència d’un dels dos reis, va seduir la seva dona. La reina va quedar embarassada i va parir un infant a qui d’amagat anomenava Alcibíades, tot i que oficialment tenia un altre nom. El rei, en assabentar-se, va ordenar la mort d’Alcibíades, que bravejava dient que un descendent seu regnaria a Esparta. Per aquest motiu, el nostre personatge també va haver de fugir i ara va cercar refugi a la cort d’un governador persa de l’Àsia Menor.

Segon i sorprenent gir de guió: a la cort d’aquest sàtrapa, va tornar a demostrar la seva intel·ligència i la gran capacitat d’adaptar-se a les noves circumstàncies. Això sí, aquesta vegada ho va fer gaudint dels luxes, refinaments i fastuositats que caracteritzaven els palaus orientals. D’altra banda, no hem d’oblidar que els perses havien estat el gran enemic exterior dels atenesos (i de la resta de grecs), però per a Alcibíades això no va suposar un gran inconvenient. Ans al contrari, va aprofitar la seva estada, per fer maniobres d’aproximació als atenesos de la zona. Es va unir a la flota que els demòcrates d’Atenes tenien a l’illa de Samos, que el van elegir estrateg! No només això, al cap de poc va derrotar en una batalla naval les naus d’Esparta (els interessos de la qual havia defensat fins no feia gaire). De mica en mica, i amb les maniobres militars i estratègiques d’Alcibíades, Atenes va tornar a dominar la zona del nord del mar Egeu. Tot indicava que, ara que havia tornat a demostrar el seu valor com a militar actuant a favor de la seva ciutat, havia arribat el moment de tornar a casa, tot i que els sentiments d’Alcibíades es devien moure entre la por de la rebuda que li donarien i el desig profund de tornar a Atenes. Tot d’una que es va escriure el decret que permetia el seu retorn, va arribar al port del Pireu, però no va gosar baixar de la nau fins que no va veure els familiars i amics, que el van acompanyar fins a l’Assemblea, on va plorar de pena i d’alegria, tot lamentant la seva mala fortuna i agraint el retorn a la pàtria.

"Sócrates i Alcibíades en Aspasia" · Nicolas Andre Monsiau 1801 

De bell nou, els atenesos van confiar en ell, el van coronar amb corones d’or i el van elegir estrateg de mar i terra, amb poders extraordinaris. Semblava que a Alcibíades se li reconeixien de nou els seus mèrits i que tornava a ocupar posicions de prestigi. Però en aquesta ocasió  la fortuna li va durar poc: mesos després la seva flota va ser severament derrotada per l’exèrcit espartà davant les costes de Jònia, tot i que en aquell moment Alcibíades no la comandava, ja que estava absent per atendre altres quefers. Precisament, aquesta absència va ser aprofitada pels seus enemics per acusar-lo greument i culpar-lo de la derrota, dient que es dedicava a engatar-se amb els seus generals, a cometre tot tipus d’excessos i a visitar amb molta freqüència les cortesanes d’una ciutat propera. Els atenesos es van creure aquestes acusacions (que no eren certes del tot) i van elegir uns altres estrategs, demostrant que la còlera i l’hostilitat cap a ell continuava ben viva en part dels seus conciutadans.

I entram, ara sí, en el capítol final de la vida d’Alcibíades: tement la reacció de la seva ciutat i, encara més, la dels espartans, va fugir lluny i es va retirar a una ciutat de l’actual Crimea. Els combats entre atenesos i espartans van continuar, amb la victòria cada cop més a prop d’Esparta. Tot i que Alcibíades (que, no ho hem d’oblidar, era un excel·lent general i coneixia l’enemic perfectament) va voler oferir l’ajuda als seus compatriotes, aquests no el van voler escoltar. Quan la derrota atenesa va ser un fet i Esparta va imposar a Atenes l’anomenat govern dels trenta tirans, una de les primeres decisions que van prendre els vencedors (de la mà de Lisandre, el general espartà que havia aconseguit la victòria) va ser eliminar Alcibíades.

Alcibíades, llavors ja havia canviat de residència: ara havia cercat refugi a la zona de Frígia (a l’actual Turquia), sota la protecció del sàtrapa local (un tal Fanarbazo). Per alguns atenesos, saber que Alcibíades encara era viu suposava un alè d’esperança, que els assumptes de la ciutat no estaven del tot perduts. Si a això hi afegim que els espartans no estaven tranquils, sabent que una acció imprevista d’Alcibíades podia acabar amb el control que exercien sobre Atenes, el consell espartà, finalment, va enviar a Fanarbazo l’ordre de matar Alcibíades.

Els testimonis conten que Alcibíades vivia en un llogaret d’aquella regió en companyia d’una cortesana (Timandra li deien). Com en moltes d’aquestes històries antigues, es diu que dies abans va tenir uns somnis premonitoris que li anunciaren la mort i que ell, evidentment, va menysprear. L’escena que ens narra la seva mort sembla feta a posta per demostrar l’heroïcitat del personatge i el respecte (fins i tot, por) que provocava en els enemics o opositors: Alcibíades ja s’havia convertit en una llegenda. Conten que els que havien estat enviats per executar-lo no es van atrevir a entrar a ca seva, sinó que la van envoltar i li calaren foc. Quan Alcibíades se n’adonà, va aconseguir fugir de les flames i sortir a fora, armat amb l’espasa. Cap dels assassins llavors va voler enfrontar-s’hi cos a cos, sinó que de lluny li van disparar fletxes i projectils fins que el van matar. Diuen també que Timandra es va encarregar de recollir el cos i donar-li les honres fúnebres, tant bé com va poder.

"L’assessinat d’Alcibíades en Frigia pels perses l’any 404 a.C." Philippe Chéry (siglo XVIII)

Si aquesta versió et sembla massa heroica, n’hi ha una altra un poc més prosaica (i que també s’avé perfectament al caràcter del nostre home): segons aquesta segona versió, Timandra no era una cortesana, sinó la filla d’una família coneguda de la zona que hauria estat seduïda per Alcibíades, que la retenia al seu costat. Els germans de la jove, no haurien pogut suportar aquesta deshonra i haurien cremat la casa on vivia i l’haurien matat, mentre saltava entre les flames, fugint de l’incendi. En fi, tu mateix pots triar el final que més t’agradi (com en aquells contes d’”Elige tu historia”).

Fos com fos, Alcibíades va morir desterrat, sense haver-se sabut mantenir a l’alçada del destí que ell mateix somiava per a ell i per a la seva pàtria, tot i els fulgurants èxits obtinguts al llarg d’una vida tan intensa com breu. Alguns estudiosos diuen (amb un cert enlluernament cap a la seva figura) que l’esfera política en què es va haver de moure era massa estreta i rígida per contenir un personatge que la desbordava per tots els costats. Altres, en canvi, quan valoren la seva figura, consideren que no era un oligarca ni un demòcrata, sinó que només perseguia el seu interès personal. Sembla ben cert que va tenir una ambició insaciable de poder i que va cercar el recolzament necessari per aconseguir-lo, fet que el va portar a practicar un individualisme que comportava el menyspreu  dels desitjos i patiments del poble.

No serem els primers que gosin comparar la trajectòria d’aquest polític supervivent, egòlatra i individualista amb figures com la de Trump o altres personatges que s’han donat per morts i que, en una fugida cap endavant, han estat capaços de adaptar els seus desitjos a la realitat (¿o serà més aviat al revés?). Bé, ja em diràs què en penses.