Fou en la segona dècada del segle XX quan es posà la primera pedra per a la construcció del temple parroquial de la Mare de Déu del Carme. I què hi puc afegir? Idò que l'autor d'aquestes línies fou el darrer habitant de Cala Rajada que va ésser batiat a l'església de Sant Bartomeu, de Capdepera, ja que en aquells temps (estic parlant de l'any 1939), en el que aleshores era un petit llogaret, no hi havia cap temple, si exceptuam la capelleta de Sant Roc, i, és clar, a la nostra localitat no s’hi duien a terme certs serveis religiosos. Així, doncs, el que subscriu fou el darrer que es batià a Capdepera, i el següent naixement a Cala Ratjada ja es pogué batiar a la nova església, que fou María del Carme Fuster Alzina; en commemoració d'aquest fet, al seu nom de Maria se li va afegir “del Carme”, en honor a la Patrona de la nostre localitat.
Parlarem de l'Església, que es el que interessa: El solar on s'edificà el nou temple era d'uns senyors als quals es coneixia pel sobrenom “de C'an Celler". El sortejaren i al cap d’un parell de mesos, quan l'agraciat el reclamà, li digueren que el temps per lliurar-lo ja havia caducat. El donaren a la Diòcesi de Mallorca, per edificar-hi una església, i així es va fer.
Com ja explicava en una anterior col·laboració, l'arquitecte que en va fer els plànols fou el senyor Gabriel Alomar i Esteve. Aquest va ser un personatge un punt beneficiat de l’època en què redactà el pla urbanístic del polígon de Son Moll, on ell disposava de dues mansions, denominades: "Marbella" i "Sa Caleta", assegurant-se que per les seves propietats no hi creuaria cap carrer. I aixi s'ha complit.
Però tornem a tractar del temple, que és allò que ens ocupa. El primer vicari que s'ocupà de les funcions religioses fou el nostre ben recordat mossèn Joan Femenies i Nebot, el qual és recordat pel el nom d’"es vicari Femenies". Aquest personatge era tota una institució, ja que col·leccionava segells, postals i faixes de puros, i criava canaris, a més d’altres aficions que tal vegada me pas per alt i no record de moment. Amb una paraula, un personatge d'aquells de primera magnitut.
Als pocs anys d’inaugurar-se el nou temple, es va haver de clausurar a causa que el cap curucull de l'altar amenaçava d’esfondrar-se. El més curiós és que això es produí als pocs anys d’obrir-lo al culte. Segurament, el material que aportà el constructor, (l'amo en Pere Joan “Sabater”), no estava en bones condicions. Devers l'any 50, el vicari Femenies fou traslladat a Artà (es produí un gran rebombori molt difícil d'imaginar, se cercaren firmes per evitar el seu trasllat, però no hi va res a fer).
Al vicari Femenies vingué a suplir-lo un altre vicari molt jove i dinàmic, que anomia: Bartomeu Gomila Vallespir; aquest, inicialment, va exercir les funcions religioses en una capella molt reduïda que encara existeix, en el convent de les Religioses Franciscanes, i que havia estat inaugurat poc abans, apadrinat per Bartomeu March Servera i la seva esposa, Maritín Cencillo. Des de l'any 1947 fins al 1950, en aquesta capelleta s'hi oficiaren els funerals de persones molt populars d'aquella època, com foren Tòfol “Maia", Catalina “Vadora", Toni “Barraca", i algun altre paisà més. També allà s’hi celebraren unes primeres comunions. Aleshores, el bisbe de la Diòcesi de Mallorca, era Juan Hervás i Benet.
Recordant el vicari Bartomeu Gomila, la primera cosa que va fer va ser guanyar-se les simpaties dels estiuejants i, fonamentalment, les de la senyora de Can March, dona Elionor Servera Melis, perquè li costejàs les obres del nou temple, que s’estava restaurant. El mestre d'obres d'aquesta època era l'amo en Joan “Ros”. El “Milionari" costejà l'enrajolat, a més d'altres factures dels picapedrers. No va passar gaire temps fins que s’obrí el temple de bell nou. Quan s’hi pogué oficiar la Missa, es tornà a l'església, i se celebrava on està avui la capella del Sagrari, que no estava encara enrajolada; el pis era de grava.
Cal anomenar un senyor català, don Paco Belil, qui, una vegada que el temple ja va estar en condicions, va regalar un orgue elèctric de la famosa fàbrica (OESA) Organeria Espanyola Societat Anònima), fabricat pel senyor Alberdi. El seu cost, l'any 1952, fou de 200.000 pessetes. El primer organista fou don Joan Sard, que era un gran coneixedor del piano; després en passaren d'altres, com l'amo en Miquel Flaquer “Coix”.
Una senyora americana, Mss. Rous, es va fer càrrec del primer rellotge, que havia estat fabricat a Vitòria, i del seu funcionamet se’n cuidà, primerament, Nicolau Flaquer Melis, més conegut com s’”Adroguer”; i després se n’ocupà el senyor de "sa Central", Joan Villiger. Avui l'Església de la Mare de Déu del Carme és un edifici emblemàtic, el jardi del qual ha estat renovat amb nova gespa, i on és un gust prendre un respir i fer un sojorn seient en els bancs de la placeta, sota l’ombra dels pins. Com a cuidador del Temple, voldria agrair que no s’hi tirassin llaunes ni altres envasos de vidre o plàstic, com que no s’hi duguessin els cans a fer les seves necessitats fisiològiques, coses aquestes que causen un pèssim efecte.
Rebeu les gracies anticipades per fer cas d’aquest prec i dipositau les escombraries dins les papereres que hi ha al voltant de la placeta.
Molts d’anys a tots per les passades festes del Carme!
Nicolau Nadal Ferrer
