El món de la narrativa de ficció a Capdepera
Presentació de «Llepades de Llop» Miquel Llull
Bibliotecari del Golea

Som uns quants que avui parlarem d’aquest llibre i del seu autor. Per això he pensat que estaria bé fer un repàs de la ja llarga llista de narradors que han fet narrativa de ficció a Capdepera, a Cala Rajada i a sa Tortuga, amb el ben entès que molta d’aquesta literatura està basada en fets reals, com se sol dir ara. Segur que me’n deix qualcun, però així va la cosa quan el cap torna vell.

Joan Alzina i Melis encetà aquesta llista provisional amb «Una passejada», una petita narració en què va de passeig des de Capdepera a n’es Carregador, i quan hi arriba i allà lluny veu Cala Rajada diu que, «oh!, sembla un poble».

Antoni Domínguez Moll és sens dubte el meu heroi i si més no va escriure tres novel·les, dues varen desaparèixer amb els embats finals de guerra civil i del seu assassinat; l’altra, la que queda, es va publicar fragmentàriament a Foch y Fum.

Com que avui no faig distincions de llengus, també hem d’incloure a tres escriptors alemanys: Franz Blei, Karl Otten i Walter Pollatschek, que varen ficcionar algunes parts de la nostra historia.

Joan Rai és sense dubte un dels grans escriptors gabellins i el primer que va sortir de Cap Vermell. El seu llegat narratiu consta de tres llibres. El primer, Cards del meu ermàs, publicat per Cap Vermell, ja és una llegenda.

Luis Loshuertos, va publicar-se ell mateix un parell de llibres. Entre ells per mi en destaca un en què fa fer de dolent a una de les persones més emblemàtiques i pacífiques de Capdepera: don Julio Georges, que efectivament és el dolent de la pel·lícula per a sorpresa meva.

Llorenç Tous Col·lecta ha publicat molts de llibres, però alguns sense dubte es poden considerar narrativa de ficció, amb els seus somnis i les seves al·lucinacions.

Pere Orpí semblaria que no ha publicat narrativa de ficció, però no és ben bé així, perquè la seva recopilació de rondalles gabellines du, sense dubte, la seva empremta personal.

Gabriel Mir només arribar va tocar el cel i va escriure una novel·la gabellina cent per cent.

Marga Platel i Mateu Estarellas ens ha contat un conte que ha despertat la solidaritat.

Pau Arévalo ha creat un món de fantasia i que, encara que sigui dibuixada, la seva obra és, no cal dubtar-ho, narrativa de ficció.

Maribel Picó també ha publicat obra de ficció en una sèrie de capítols.

Joan Cabalgante és poeta, però ha incursionat dins el món de la narrativa i, per tant, ha d’entrar dins aquest inventari provisional.

Izaskun Franco i Isabel Vera, són dues al·lotes que s’han publicat elles mateixes els seus llibres, o si més no alguns d’ells.

Pepin Ruís, més conegut amb l’aristocràtic nom de Josep Albertí de Taller Llunàtic, ha escrit molta ficció en la seva vida, però el seu cim, per mi, és Robot Munyidor, en el qual ens transporta a les fondàries del carrer Fondu.

Jaume Fuster, és un narrador nat i molt fener. Aquesta feina es nota en la seva obra narrativa, en la qual des d’un món vell en crea un de nou i ens el posa dins la butxaca en forma de llibre.

I arribam a l’autor d’avui, Gabriel Torres Roqueta, que a força de nits ha anat creant una obra narrativa que no defuig el perill i s’encara amb la realitat per donar-li una força ben seva i genuïna. La seva valentia és incorruptible i l’exposa amb un llenguatge que ens fa obrir els ulls en una mescla compungida de sorpresa i d’enyor.

Els que em seguiran parlaran molt més de l’autor i de la seva obra. Però com que veig que tots ells coincideixen en una cosa, i fan referència a un autor de narrativa de ficció, però també un gran poeta i filòsof de la vida, voldria acabar amb un poema seu que a començaments dels anys vuitanta vàrem traduir jo i l’amu Antoni des Bous, també conegut com l’Editor dels Bous i que, oh, sorpresa! és un dels editors d’aquest llibre que avui presentam. El poema és de Charles Bukowski amb el títol de «Com esser un gran escriptor» [how to be a great writer]. Diu així:

com ésser un gran escriptor

has de boixar un bon esplet de dones
dones encantadores
i escriure de tant en tant decents poemes d’amor.

i no et preocupis per l’edat
i/o dels talents acabats d’estrenar.

has de beure més cervesa
més i més cervesa 

i visitar si més no una vegada per setmana
l’hipòdrom 

i si pots,
guanya.

aprendre a guanyar és dur–
qualsevol annerot pot ser un bon perdedor.
 

i no oblidis el teu Brahms
ni el teu Bach ni la teva
cervesa.

no et fatiguis.

dorm fins a missudia.
 

evita les targetes de crèdit
o de pagar qualsevol cosa
quan toca. 

recorda que no hi ha un tros de cul
en aquest món que valgui 50 $
(del 1977).

i si tens enginy per estimar
estima’t primer a tu mateix
però sempre seràs conscient de la possibilitat d’una
derrota total
tant si la causa d’aquesta derrota
és bona com si és dolenta– 

un primer tast de la mort no és per força
una mala cosa. 

queda’t fora de les esglésies i dels bars i dels museus,
i com l’aranya sigues
pacient–

el temps és el calvari de cadascú,
més
d’exili
de fracàs
de traïció 

tota aquesta escòria. 

queda’t amb la cervesa. 

la cervesa és sang contínua. 

una contínua amant. 

agafa una bona màquina d’escriure
mentre sents les passes que vénen i van
per fora de la teva finestra

pega-li

pega-li fort 
fes-ho com en un combat de pesos pesats 
fes-ho com el brau quan envesteix per primer cop 

i recorda els cans vells
que varen combatre tant bé:
Hemingway, Céline, Dostoievski, Hamsun. 

si tu creus que ells no es tornaren bojos
dins uns enfonys
talment com ho fas tu ara 

sense dones
sense menjar
sense esperança 

idò no estàs preparat.

beu més cervesa.
encara queda temps.
i si no en queda
també

està bé.

Charles Bukowski

[versió catalana: Antoni des Bous i Miquel Llull]

Capdepera, juny 2024