NEOLLENGUA A  L’APARCAMENT DEL TUCAN

 El llenguatge, la parla, és de les poques coses que essent de tots no és de ningú, el fem entre tots i, a més, és gratuït. Ho expressà claríssimament Víctor García de la Concha, quan era director de l’Institut Cervantes: “La lengua no es de los filólogos ni de los académicos, sino del pueblo soberano, que hace y deshace”.

Però també és vera que qui anomena les coses, qui les hi posa nom les se fa seves: “El Senyor-Déu va modelar amb terra tots els animals feréstecs i tots els ocells, i els va presentar a l’home, per veure quin nom els donaria: cada un dels animals havia de portar el nom que l’home li posés.  L’home donà un nom  a cada un dels animals domèstics i feréstecs i a cada un dels ocells...”

Aquest i no altra és l’interès del Poder en controlar la parla del homes fent-se’ls seus a través de la Neollengua, que tan bé estudià Victor Klemperer.

Si per exemple serveix un  botó, a l’aparcament construït en el solar de l’antic hotel Tucan, l’anomenen  “espai públic, zona verda i aparcament”. Una exageració, ja que l’únic que hi ha de veritat és el tercer component.

L’Ajuntament, en un acte de magnànim paternalisme, ofereix als ciutadans la possibilitat de participar en el bateig del pàrquing, elegint de la terna proposada pel mateix Ajuntament, no fos cosa que el poble pel seu compte i plaer l'anomenés com li sortís del collons. Això mai! 

Així que el ciutadà, responsable i formal, definit per García Calvo com  “El que hace, dice o piensa lo que le mandan desde Arriba, pero convencido de que lo hace, dice y piensa porque le da la gana, porque le sale de sus ideas y gustos propios”,  ja pot triar un dels tres insípids noms proposats pels representants de la majoria.

Arribarà el dia, la Arcàdia del futur, en que elaborarem els pressuposts, dictarem les normes urbanístiques, el model turístic, el pla educatiu, la transició energètica... i decidirem els noms dels aparcaments.