De jove vaig participar a diverses cavalcades de reis, aquest espectacle fictici d’origen pagà que no té cap fonament històric. Hi vaig fer de patge amb la cara pintada de negre i, al cap d'uns anys, de rei Baltasar, també amb la cara ben embetumada. En aquell moment no em podia imaginar que pogués ofendre ningú. Ara, en canvi, pintar-se la cara per semblar un negre és considerat un insult racista. Per entendre les raons hem de fer un poc d'història.
Al segle XIX, tant als Estats Units com Europa, hi havia artistes que es pintaven la cara per fer espectacles on se'n reien dels negres, tant de la seva aparença com de la seva manera de parlar. Els negres, per descomptat, hi tenien prohibida l'entrada.
L’actor canadenc Billy Van caracteritzat amb blackface l’any 1900.
Al segle XX, el fenomen es va traslladar al cinema ja que per fer els papers de negre, per racisme o per la raó que sigui, no volien contractar a persones negres. Seria un cas similar als espectacles litúrgics com la sibil·la on fa uns 70 anys, a Mallorca, encara no es permetia participar a les dones i la cantaven sempre al·lots.
Avui, pintar-se la cara de negre es considera una ofensa perquè l'origen està en la burla. Se'n fotien d'unes persones que lluitaven per recuperar els seus drets després de segles d'esclavitud i colonització. En alguns casos, persones que han hagut d'emigrar dels seus països perquè l'home blanc va passar per allà i els hi va rebentar el país de tal manera que encara no se n'han recuperat, especialment perquè mai no se n'han acabat d'anar del tot, especialment en termes econòmics. Segur que cap de les persones que es va pintar la cara a les cavalcades de Cala Rajada i Capdepera tenia la intenció d'ofendre ningú, com quan jo també participava en les cavalcades pintat de negre, però això no canvia el context actual on, a bona part del món occidental, un "blackface" es considera un insult inacceptable..
El protagonista de “El cantor de jazz” (1927), el primer film sonor de la història.
Conten que el genial poeta, escriptor i cantant Guillem d'Efak, nascut a Guinea Equatorial l'any 1930, fill d'un guàrdia civil mallorquí i una guineana, va entrar un dia a un bar de Mallorca i es va produir una conversa similar a aquesta entre ell i l'home que despatxava darrere la barra:
-Me posaràs un cafè amb llet.
-Un café con leche?
-No, jo t'he dit un cafè amb llet.
-Vatuadell, hauria jurat que eres negre.
Guillem Fullana i Hada d’Efak fotografiat a Manacor cap a l’any 1940.
Al barman li va explotar el cap: si ja li costava entendre que un negre hagués entrat al seu bar, el que era del tot inconcebible és que aquest, a damunt, li xerràs en mallorquí. Surrealisme pur. En aquella època, d’Efak era un dels dos negres que vivien a l’illa i era l’únic que xerrava català. Llavors, els mallorquins no podíem ser racistes amb els negres perquè no n’hi havia. En canvi, avui a Balears, per exemple, hi ha més de 5.000 senegalesos. Entre Capdepera i Cala Rajada n'hi ha 130. O sigui, que hi ha negres de sobres per fer tots els patges i Baltasars de les cavalcades. I més que pel tema del blackface, els haurien d’anar a cercar i oferir-los aquest paper perquè seria una manera d’integrar-los a aquesta festa d’origen pagà i, de passada, al poble. Vist des de fora, sembla que ha arribat el moment de deixar de pintar-se la cara per fer la cavalcada. Per saber si aquest moment ha arribat o no a Llevant de Mallorca, haurem d’esperar a l’any que ve.
En Guillem en braços de son pare, Antoni Fullana, llavors funcionari colonial a Guinea Equatorial.
Miquel Piris,
periodista
