"També, com no, moltes de gràcies a Sant Antoni i als dos dimonis per donar-me la inspiració necessària per sortir-ne amb bon peu de tot aquest remenat".
"No puc ni vull acabar... fora abans clamar: que visca Sant Antoni i que visca Capdepera!"

Bona tarda, santantonieres i santantoniers tots quan sou!

Abans d’agafar arronsada, crec que és de justícia divina, agrair-vos a tots vosaltres, senyores i senyors, la vostra assistència a aquesta presentació. És evident, que fa molt mal competir, contra l’espectacle força engrescador d’un Barça-Madrid. Futbol... si encara haguera estat un Escolar-Artà, bé haguera valgut l’eixida. Fora la vostra empenta i companyia això, amb total seguretat, no haguera estat el mateix. Per mi, és un veritable honor que hàgiu triat acompanyar-nos. Moltes de gràcies!

Som aquí per presentar unes cròniques que parlen del que es veu i no es veu a aquest bullici tan nostre. Perquè, encara que Sant Antoni se celebri a molts de llocs i bandes, i ara que ningú ens sent, us he de dir, per si encara no ho sabeu, que Sant Antoni és nostru: Sant Antoni és gabellí!

De veritat, estimats i estimades, sobretot estimades, després de tot el que ja han dit els meus companys de presentació i dels intervius publicats, poca cosa més puc afegir fora por a repetir tot el ja predicat. Ben mirat, seria talment, una grosseria i falta de cortesia, per la meva part. I no serà perquè no sigui força xerrador; però... tot aquest atabalament momentani, deu ser perquè em falta el gintònic corresponent, que destrava el meu sabut empegueïment.

Record, com si fos ara mateix, el dia que en Joan Terrassa, president omnipotent de l’Obreria, després de molt d’insistir em va portar el reclamat i solemne protocol. El bo d’en Joan s’entregà amb el document escrit a mà a una fulla de llibreta acabada d’arrabassar. Aquell indesxifrable paper, semblava un sargit mal cosit, acabat de sortir de l’eixugadora, d’arrugat que n’estava.

Amb una mà el patracol. Amb l’altra, suportava mitja llesqueta escassa de pa moreno. A sobre del rosegó hi descansava ajaçada, apuntalada pel seu dit gros, un bon tros de sobrassada ben lluent i vermella. Aquell derivat del garrí feia més d’un pam de llargària; vessava per darrere del canell d’en Joan, i penjava, con vulgar fava, per davant els seus dits. Tota aquella obra daliniana, feia gana i molt goig contemplar-ho.

En Terrassa, tan llarg i magre com és, dret, eixancat i ben plantat, com sempre rialler i divertit, entre mos i espipellada, boca plena i malentenent, esquitxada rere esquitxada, intentava explicar-me la gran importància de tan digne document.

Aquesta és sol una de les nombroses anècdotes que aquest bestiari, amb simpatia i estimació vol deixar palesa. Cinc cèntims només, de set anys farcits de facècies i d’històries de Sant Antoni i dos dimonis gabellins.

És de ben nascuts ser agraïts, i jo, reconegut, vull donar les més sentides gràcies a totes i a cada una d’aquestes bones persones que conformen l’Obreria. A les que hi són, i a les que ja, malauradament, no hi són. Gràcies per adoptar-me i aixoplugar-me arran d’aquells set anys i per cuidar i enaltir aquesta festa tan amatent i de benvolgut sentiment. De veritat, obrers i clavaris, em vau fer molt feliç; per jo, tots, teniu el cel ben guanyat.

Continuant amb els honors vull posar en escena i al lloc que pertoca a Maria Massanet i a Suso Reixac. Amiga i amic emblemàtics força estimats. Per l’atenció que han tingut amb mi, regalant-me les seves enteses lletres i amables pensaments. Moltes de gràcies per obrir i tancar aquest tractat.

Mil i una gràcies a Maria Àngela Melis. Per cuidar i esvair pulcrament les innumerables faltes d’ortografia que embrutaven la present cal·ligrafia. Mercès a Miquel Llull Recreo per la predisposició i la seva magnífica presentació. Gràcies a Cap Vermell per la inconsciència positiva d’assumir i posar-se al davant en la producció d’aquest catecisme. A Documenta Balear, per ser, sempre on és.

D’una manera força especial i sentida vull agrair a Pere Cortada tot el seu auxili i col·laboració. Podeu estar-ne ben segurs que si no haguera estat per ell, per la seva implicació, resistència i feinada, ara mateix, aquest llibre no fora estat publicat.

També, com no, moltes de gràcies a Sant Antoni i als dos dimonis per donar-me la inspiració necessària per sortir-ne amb bon peu de tot aquest remenat.

No puc ni vull acabar... fora abans clamar: que visca Sant Antoni i que visca Capdepera!

Moltes de gràcies!

Biel J. Torres – Gener 2024