Per Miquel Piris
Divendres a vespre, tornant de la muntanya amb el cistell ple de gírgoles luminescents em vaig topar amb un geni que em va oferir resoldrem un d'aquests tres misteris: què hi ha després de la mort, el secret de la felicitat o el de la fusió nuclear. Li vaig dir que preferia entendre com és que hi ha treballadors a tota Europa votant dreta i ultradreta en contra dels seus propis interessos. El geni es va ofendre i, impotent, desaparegué. Al cap d'una hora m'envià un missatge de Telegram amb un link a un article on donaven una explicació bastant plausible: tenen la síndrome de "Doña Florinda".
El concepte el va encunyar l'escriptor argentí Rafael Ton i descriu a aquells que pertanyen a la classe obrera, però que la menyspreen perquè es pensen que n'estan part per damunt. Es basa en el personatge "Doña Florinda" de la sèrie mexicana "El Chavo del 8" que odia als seus veïns pobres encara que ella només està una mica menys pelada. Representa a persones que no es poden permetre una assegurança privada o un pla de jubilació, però que voten a aquells que retallen en sanitat i pensions.
Els que pateixen aquesta síndrome són com els antivacunes: han trobat la veritat enfront del ramat d'ovelles que estam manipulats. Són obrers que dia a dia van perdent un llençol neuronal mirant les televisions privades espanyoles on Motos cada dia fa el miracle de la conversió de l'entreteniment en feixisme o Ferreras el de la mutació de les clavegueres en progressisme. Per si no n'hi hagués prou, quan en campanya electoral Vox publica cartells amb aquesta mentida: "Un mena, 4700 euros al mes. Tu abuela, 426 euros de pensión/mes", un jutjat diu que és llibertat d'expressió en lloc de fer-los retirar i posar-los una multa per incitar a l'odi al més pur estil nazi. Amb un entorn així, com fas entendre als centenars de milers de florindos que s'estan disparant als peus votant a qui els enfonsarà?
Ahir vespre, tornant de l'assemblea mensual d'òlibes i mussols, se'm va tornar a aparèixer el geni i, en un gest reconciliador, em va oferir demanar-li un desig. Li vaig dir que volia saber com és que hi ha negres com Ignacio Garriga en un partit nazi com Vox, si es tracta de la mateixa síndrome florindiana o és daltònic o què. Va tornar a desaparèixer enfurismat.
