Els homes que manaven a la mar aturar
Miquel Piris
Fa poc, una persona em va explicar que havia presenciat un fet inaudit. A Madrid, als anys 80, en una reunió amb alts càrrecs de totes les comunitats autònomes i el llavors ministre d’Economia socialista, Miguel Boyer, un alt càrrec, un funcionari de carrera, es va aixecar i li va espetar: “Señor ministro, usted no va a hacer eso”. Un funcionari esmenant-li la plana a tot un ministre! Puc imaginar-me una situació similar quan el president Francesc Antich va aconseguir un conveni ferroviari, una part del qual havia de pagar la construcció del Tren de Llevant. Algú dient-li a l’aleshores ministra de Foment, Magdalena Álvarez, que aquell conveni no arribaria a bon port, que a les Balears d’aquells 500 milions en veurien ben pocs. I, efectivament, no van arribar. Tant va ser així que fa poc s’ha condemnat al Govern de les Illes Balears a retornar 37 milions dels que es varen arribar a invertir. “Contentos con vuestro tren de Levante, pardillos periféricos?”.
No fa cinc anys, ni deu, ni vint… Ja fa més de quaranta anys, governi el Partit Popular o governi el Partit Socialista, que les Illes Balears, conjuntament amb Catalunya i País Valencià tenen la desgràcia d’ocupar sempre els darrers llocs pel que fa a inversió per càpita. Vivim en un Estat que els tracta de ciutadans de tercera, tan despreciats i despreciables que no es mereixen ni un tren de rodalies mentre Espanya és el segon país del món en quilòmetres d’AVE darrera la Xina. A les Balears, pel que fa a infraestructures, només aixecam un poquet el cap qualque any (passam de ser els darrers als penúltims, per exemple) perquè des de Madrid no aturen d’invertir en ampliacions del port i l’aeroport: “Esto sí os lo pagamos. Bueno, os lo pagamos es un decir, pardillos”. I és que d’aquí és d’on treuen realment doblers de les Balears. Dels 800 creuers que rep anualment Palma, dels 2.500.000 turistes que arriben a la capital, alguns comerços i establiments d’hosteleria, reben una mica d’almoïna. Però la bossa grossa, la de veres, per art de màgia centralista, passa directament a Madrid i a altres paradisos fiscals. Ports i aeroports són gestionats pel Govern Central directament. L’aeroport està fisicament a Palma, però tota la resta és a Madrid.
Sincerament, no crec que a Francesc Antich, principal impulsor polític del retorn del tren a Llevant, li faci cap gràcia ser el president de l’autoritat portuària i, alhora, contemplar com el seu conveni ferroviari s’ha transformat en un deute pel Govern en lloc del capital que havia de permetre que el tren tornàs a Artà. Ell sap perfectament que el bloqueig no és polític, que no l’ha fet el seu partit. I com que s’ha portat bé i no li ha aixecat la veu a l’Estat, l’han recompensat amb un bon càrrec. Aixecar la veu no als seus ni als del PP, sinó als que conformen l’Estat real, el que roman legislatura rera legislatura, amagats, però omnipotents. Tampoc em faceu molt de cas, però possiblement, si gratassim una mica, trobaríem molts llinatges d’aquells que als dinars familiars, de tant en tant, deuen dir, orgullosos: “Por algo ganamos una guerra” (és el que deuen dir cada dia a can Bauzá, artífex de l’enterrament del Tren de Llevant). Una estructura permanent contra la cual poca cosa pot fer un ministre i, molt manco, un president “autonòmic”. Callar i creure, com va fer Boyer. Com han fet tots els governs haguts i per haver.
Tancada la possibilitat que el tren pugui pagar-se amb doblers dels pressupostos perquè així ho han decidit els que manen de debò, que li quedava a la nostra presidenta? Aixecar la veu i defensar els ciutadans de les illes que presideix contra els molins de vent madrilenys? Com que la vida és molt llarga, això li podria suposar el bloqueig a qualsevol càrrec com ara el de senadora o presidenta de l’Autoritat Portuària. Clar, per anar a un consell d’administració d’una elèctrica o una gran empresa de l’IBEX com Repsol, has de ser expresident del Govern, com González o Aznar. O ex-ministre, com la vintena del PP i el PSOE que cobren uns dolços 300.000 euros anuals per no fer res (la feina ja la van fer quan eren ministres, i si no em creis, mirau la darrera factura d’electricitat o el 21% d’IVA que, a diferència de la resta d’Europa, aquí sí pagam). I encara són més els secretaris d’Estat que gaudeixen d’aquest retir daurat multimilionari. Per tant, toca fer bonda. Callar i creure. Per aquesta raó, pel bloqueig que el projecte té a Madrid per part d’instàncies superiors al poder polític, Armengol va anunciar que optaria als fons europeus per pagar les obres del Tren de Llevant. I tant de bo se’n surti. Però ho dubt molt. Moltíssim. Ara, si Antich el va fer arribar a Manacor, per què no l’hauria de fer arribar a Artà Armengol? Ho té difícil, molt difícil. Però mai se sap. Sincerament, no sé com funcionaran aquests fons. Hi ha qui diu que ja estan assignats i que les empreses de l’IBEX ja se’ls han repartit. Esperar i veure.
Quan els Joves de Llevant vàrem començar a reclamar el retorn del tren deiem que era econòmic, segur i ecològic. Vam insistir durant anys sobre la necessitat de racionalitzar l’ús del cotxo particular en un context de canvi climàtic. Si la pandèmia ha fet passar por a més d’un, la crisi climàtica mos farà treure directament els intestins. Resulta que ara sí dius qualsevol cosa en contra de la massificació, de l’arribada de creuers, tot d’una tens qualcú escupint-te a la cara que si tu has pogut estudiar ha estat gràcies al turisme. Hi estic d’acord. Val, no critiquem que un creuer contamina com 50 milions de cotxes o que els 15 creuers més grans del món contaminen més que tots els cotxos (tots!) que hi ha al món. Val, callem en pro de tot val i venga, ampliem-ho tot, port, aeroport, hotels… Amb lo que hi ha no basta! Necessitam més! Molt bé, idò venga més places i més creuers i més avions i més de tot. Ara, ja em direu, d’aquí relativament poc, com cultivarem el monocultiu turístic sense platges? No, no, -tu que fas que no amb el cap-, no vull que s’acabi el turisme, no som turismofòbic (paraula que ha fet fortuna entre els radicals "pro tot fins que exploti"). Els que l’estau ferint de mort sou voltros, els que feis veure que no sabeu cap on anam. Fa poc el govern inaugurava l’autopista a Campos i, poc després, anunciava la desaparició de mitja Formentera en menys de 80 anys. Jo n’hi pos 50, a tot estirar. Llavors m’agradarà veure al que va dir “No señora ministra, usted no va hacer el Tren de Levante” dient-li a la mar que no pugi de nivell, com si a la natura se li poguessin ordenar les coses com a un ministre o a un president autonòmic.
Epíleg: Llegesc a Cap Vermell que durant un acte de commemoració dels 100 anys de l'arribada del tren a Artà, el batle d'aquest poble renuncià a continuar reivindicant el tren. El de Capdepera ni tan sols hi va anar. Armengol ja els ha dit que ni fons europeus ni res, que no enfitin, que ella tampoc ho farà. El Tren de Llevant, ara sí, és ben mort.
