No sé per què encara em sorprenc de com arribam a ser d'irresponsables i d'incívics els éssers humans. I això que ens consideram a nosaltres mateixos com a espècie superior. Riure em fa aquesta autoanomenada “superioritat”.

Dissabte, 19 de juny, passejava amb el ca per la zona de Cala Provençals quan vàrem arribar a una caleta amagada i tranquil·la, en la desembocadura d'un torrent. Em va sorprendre, tot d'una en arribar a la caleta, la quantitat de porqueria que hi havia a vorera de mar. Porqueria que el mar ens torna perquè nostra és: fustes, recipients, restes de plàstics, algun tros de roba... Però, vaja, després pensam que els que embruten són els cans i, per això, tenen prohibit l'accés a qualsevol tipus de platja...

Una altra cosa que em va cridar l'atenció de la zona va ser la ubicació d'un xalet, bastat a prop de la cala i edificat ben damunt de la torrentera. La veritat és que no sé gens en què pensa la gent quan construeix les seves cases en segons quins llocs. I tampoc no puc entendre quins criteris se segueixen per concedir alguns permisos de construcció. Supòs que la meva capacitat de comprensió va minvant amb l'edat.

 No obstant això, vaig quedar estupefacta quan, havent deixat la caleta i tornant cap a cases, vaig obrir el contenidor de rebuig del carrer Vell Marí, per tirar els excrements del ca, i me'l vaig trobar ple fins a dalt d'aparells elèctrics inservibles. Hi havia el que pareixia un microones, no sé si parts d'un aire condicionat i trastos varis que ja no vaig saber identificar. Imagín que la persona o persones que havien deixat tots aquests aparells al lloc equivocat ho varen fer perquè varen trobar més còmode desfer-se'n d'ells a prop de ca seva i no haver de fer viatges cap a la deixalleria, amb les molèsties que això suposa.

De cada vegada tenc més clar que és igual la classe social, la nacionalitat, el poder adquisitiu de les persones que cometen actes incívics; si es poden desfer d'un problema de la manera més fàcil i barata possible -i fer-se'n després els desentesos-, ho fan i punt. Ja vendrà algun altre a solucionar la papereta. És igual si la malifeta li complica la feina a un altre (en aquest cas, als empleats del servei de recollida de residus); els culpables dels actes incívics miraran cap a una altra banda i seguiran amb les seves vides sense cap remordiment ni un. Tanmateix ningú no investigarà la mala acció ni se'ls demanarà responsabilitat de cap tipus.

No sé on ha quedat allò de “Després de la pandèmia serem millors persones” i cançonetes per l'estil. Per ventura, sí que hi ha gent que ha millorat i ha après alguna cosa de l'experiència traumàtica viscuda, però, malauradament, jo continuü veient una societat amb el mateix grau d'incivisme, egoisme i manca de solidaritat que abans de la pandèmia. Supòs que els humans som els únics animals que no aprenem dels errors comesos.