.
"Què té aquest racó de la terra que parla com un llibre obert? Era nen quan aquí uns senyors veïns, vinguts d'Amèrica, em van regalar una de les meves primeres joguines, una barca de suro a la vela. Jugant amb ella me la va arrabassar el vent, se la va emportar mar a dins i em va deixar plorant. Per què a vegades és tan injust el vent? Mesos després, una tempestat va causar el naufragi d'un pescador, "el Cubà", del qual dies després va aparèixer un rem i una taronja. Durant dies va durar el comentari de la cerca.
Celebrar d'alguna manera els aniversaris d'esdeveniments personals és un dels plaers que ens ofereixen els últims anys de la vida. Cap sensació d'avarícia per retenir, sense enyorança ni cap tristesa, més aviat diria que la distància ens descobreix riqueses que transformen els canvis del present en gratitud a la vida i augment d'autoestima".
Era un dia d'aniversari que va arribar carregat de missatges en forma de manats de cireres amb les seves branques; m'arribaven des de la mar amb l'impuls d'humils ones rematades en Na Ferradura, el racó de la meva infància, més ben dit el racó més bell del món, on la meva mare va escoltar el meu primer bateg mesos abans de néixer. Els àngels van encertar en asseure-la en aquella terrassa, sota el vell pi a l'ombra. Estiu en el seu més alt grau, horitzó obert entre Cap Vermell i es Faralló de Cala Gat.
L'aniversari es va superposant a un munt d'aniversaris en forma d'alta torre des de la qual em perd des de l'avui i l'ara fins al plus ultra on aterraré en pau; només em falta saber el dia que tancarà la tanda d'aniversaris i podré rematar el que quedi, en santa companyia. Dic santa per dir una cosa equivalent a molt millor de tot allò que emmagatzemen els meus aniversaris.
Esper que llavors la memòria rejovenida prendrà plena consciència del camí recorregut. Com si les manses ones de Na Ferradura en allargar-se finalment en Sa Platgeta i descarregar la seva escuma, gravessin en la meva memòria els seus missatges i jo pogués despertar de la meva inconsciència. Aquella foto amb els meus pares en aquest racó de cel humà, serà l'altaveu i el testimoni que resumeix tot el futur i el passat en el dia d'avui, perquè des d'ella s'uneixen el passat, el present i tot el que el futur disposi, perquè amb ella per davant i escoltant aquestes ones, tot queda patent, segur i il·luminat pel sol d'agost.
Què té aquest racó de la terra que parla com un llibre obert? Era nen quan aquí uns senyors veïns, vinguts d'Amèrica, em van regalar una de les meves primeres joguines, una barca de suro a la vela. Jugant amb ella me la va arrabassar el vent, se la va emportar mar a dins i em va deixar plorant. Per què a vegades és tan injust el vent? Mesos després, una tempestat va causar el naufragi d'un pescador, "el Cubà", del qual dies després va aparèixer un rem i una taronja. Durant dies va durar el comentari de la cerca.
Celebrar d'alguna manera els aniversaris d'esdeveniments personals és un dels plaers que ens ofereixen els últims anys de la vida. Cap sensació d'avarícia per retenir, sense enyorança ni cap tristesa, més aviat diria que la distància ens descobreix riqueses que transformen els canvis del present en gratitud a la vida i augment d'autoestima.
El dia o lloc que qualifiquem d'aniversari per la distància exacta entre l'ara i el llavors, millor encara si la celebració té lloc en el mateix lloc físic d'on surten i tornen els dies, a mi avui em produeixen hilaritat, gratitud i confiança en el camí o en el qual l'ha traçat.
Un d'aquests punts per a mi està en una cerveseria de Roma, titulada "Dodeci Apostoli", no per un altre motiu que pel nom de la plaça, contigua a aquesta basílica just darrere de l'Institut Bíblic i de la Universitat Gregoriana.
Sortíem de l'últim examen amb els títols suats amb quatre anys d'estudi i abans de tornar al Col·legi Espanyol a preparar la maleta per a tornar a Espanya l'endemà; ens prenem una cervesa a mitjan tarda d'un 17 de juny. No dic l'any perquè just em reconec en aquell alumne recentment diplomat, per més que record la seva satisfacció i orgull amb els papers que va recollir en Secretaria. Pobre nin!
Molts anys després en un Congrés Internacional de Catedrals a Burgos, vaig escoltar del president aquestes paraules textuals: "Els mitjans de comunicació social fan gegants de nans en l'art". Celebrar els propis aniversaris en l'edat madura és una escola de veritat, d'aprendre a ser agraïts, a confiar en un mateix i en uns altres, en definitiva, és un dia d'alegria renovada.
Els anys que ens separen d'aquella data són font de veritat, de realisme, de saviesa suada amb fallades i errors. En una mesura infinitament més petita compar el somriure de Déu en contemplar les maquinacions dels humans, com diu el salm, amb el mig somriure del meu mateix, conscient de l'engany dels vanitosos que, desconeixent-se a si mateixos, grimpen per les dreceres cap a llocs de poder.
En els meus anys d'estudi he tingut professors realment savis, humils, que em van acollir benèvolament i van escoltar les meves preguntes sense orgull. Segueixen en la meva memòria com els mantenidors de la veritat, de la ciència i de la modèstia. Són la meva vacuna contra la vanitat i la mentida. Déu els premiï el seu exemple i la seva fecunda vida.
En tots els humans es repeteix la història d'un dia de què va començar un canvi per a tot el futur personal. No importa si va arribar després de llarga o curta preparació, d'improvís, carregat de flors o injust, dolgut, o marcat a foc, desitjat o resistit amb tenacitat.
Se m'ocorre comparar-ho amb la fermesa de la torre de Pisa pel seu implacable destí, la seva aparent solidesa i la seva traïdora inclinació. D'ella va treure avantatge Galileu Galilei, però ningú aconseguirà esvair l'esglai amb el qual el seu traïdor subsòl continua reptant als tècnics. Coses de la terra amb les quals no hi ha qui es posi.
Ben mirada la data a la qual al·ludesc i que cadascun coneix bé, em qued davant el misteri. El pas dels dies i els anys, amb la fidelitat de les ones en una platja, van obrint tresors de saviesa amb llums i ombres que ens descobreixen la realitat de l'humà amb què cadascun naixem, vivim i morim.
Les ones no cessen a la platja, tampoc els canvis en la vida, però del vent depèn la seva cançó i la seva abraçada. També les tempestats són belles, inspiren al músic, al pintor, al fotògraf. Netegen de noses la sorra, s'abracen al penya-segat i vesteixen de núvia els esculls, els peixos dansen amb elles.
En obrir en la memòria tot l'ampli horitzó del viscut, pot desentranyar-se almenys una part important del misteri, prou per a endinsar-nos en un compàs de silencis admirats, de serena alegria, fins de salts a compàs de timbales.
Feliços els que hem tingut amics els ulls dels quals, cansats ja de veure, ens miren amb una pau més del cel que d'aquesta terra.
Llorenç Tous Massanet
Ceinos de Campos
11/06/2021
