Llorenç Tous Massanet









"El padrí de tant en tant anava a Na Creda, fins al peu del Puig Seguer, a treure rabasses per fer foc l’hivern. Sempre caminava a peu amb una senalla fermada a l'esquena. Aquesta vegada va caure d’una figuera vella “coll de dama” i s’escalabrà. Coixeu-coixeu es posa a I’esquena la senalla plena de rabasses i arriba a Capdepera mig estormiat, com si tornàs de la guerra. Deixà caure la senalla en terra de la cuina i aquesta vegada no tingué humor per dir com sempre: “Això és foc viu!”

Escoltant el meu amic beduí baix la seva tenda, he comprès altres aspectes d'aquest psalm 23, "El Senyor és el meu pastor". Tot el que me conta dels seus dies, em sona com una música en to major, com un himne humil i sense pretensions, com canten els aucells que trobes per fora vila. Segurs, alegres i sense públic. Canten per cantar, perquè volen i els agrada. Res més.

Em mirava de prop la tenda i recordava els meus jocs de llençols d'estiu i els d'hivern. En canvi aquí les pells de cabres, tan peludes, serveixen per teulada, mantes, vestits i estovalles. No li falta llet ni carn fresca.

Les paraules del text hebreu del psalm, aquí s'entenen en tota la seva profunditat i amplària. Les traduccions "no em manca res", "nada me falta", dites en el segle XXI, no expressen tot el contingut original. En el text hebreu i baix la tenda del meu amic beduí "res" és encara molt manco de quan ho resam a casa. Aquí, "res", és absolutament no-res.

Me recorda l'entrevista que feren fa poc a l'autor del serial de La Rai 1, "Il Commissario Montalbano". L'entrevistat era un gran literat, ben carregat de dies i anys, autor de moltes històries presentades en TV, que al final repetia: "Què faig jo encara en aquest món? Ja no hi tenc res que fer". Li pareixia que a la seva vellesa ja havia complert tots els seus desitjos, no li quedava res més per viure.

El beduí no pensa igual. És veritat que no li queda cap desig sense complir, però no perquè els hagi realitzats, sinó perquè no els ha necessitat tenir, i segueix en pau fins que el seu déu vulgui. En aquest sentit "no li manca res". Viu tot nuu, lliure i plenament feliç.

Davant Déu, dir "no em manca res" és un "no-res absolut". Em ve la imatge del padrí de ma mare, "el padrí vell" (del que jo som la tercera generació) i que jo encara vaig conèixer uns anys abans de la seva mort. En mig de la seva rudimentària pobresa, vivia en tan bon humor i realisme que, segurament quan tocà a la porta del cel, sant Pere el va acomodar entre aquells benaventurats que seuen molt prop de Déu. La vida mateixa, sense massa mestres, li havia ensenyat el sentit tant del no-res com del tot. Visqué feliç, auster i "bon al·lot", fent bromes tota la vida, sense una queixa mai, sense por a la feina, constant i valent davant la realitat de cada dia.

Només el veren de mal humor quan pujaren cinc cèntims el tabac que ell fumava quan acabava la “pota”, que sembrava cada any a I’aiguavés de davant, encara sense edificar (ca seva sols era mitja casa, perquè acabaren els diners quan la feien). Com la padrina no li puja el pressupost del mes, el padrí caigué en depressió, una paraula aleshores desconeguda; que cura en sec quan descobriren la causa, i la padrina finalment cedí i li comprà el tabac pujat de preu, encara que de mala gana.

El padrí de tant en tant anava a Na Creda, fins al peu del Puig Seguer, a treure rabasses per fer foc l’hivern. Sempre caminava a peu amb una senalla fermada a l'esquena. Aquesta vegada va caure d’una figuera vella “coll de dama” i s’escalabrà. Coixeu-coixeu es posa a I’esquena la senalla plena de rabasses i arriba a Capdepera mig estormiat, com si tornàs de la guerra. Deixà caure la senalla en terra de la cuina i aquesta vegada no tingué humor per dir com sempre: “Això és foc viu!”

Cridaren el metge, Don Joan Moll. Quan el va veure li digué:“L’amo en Toni, tanta gola teníeu de figues?” Ell li contesta: “Don Joan, faci via i fora raons.”

Don Joan s’arromanga i primer es cansa ell de compondre ossos que el padrí d’aguantar sense motar.

Em ve el record de quan berenava cada mati de “pa en fonteta”, pa amb una mescla de oli i vinagre. Jo encara era petit, de dret just li arribava al genoll i ell me donava a llepar les crostes que ja no podia rosegar. Aquell sabor un poc aspre m’ha quedat com una primera rara sensació de boca. El record sense dents, amb la llosca sempre als llavis, al sol i fent llata (trenat de fulles de garballó) a l’aiguavés del carrer. Un horabaixa d’estiu, hora de sesta, passa un veïnat i li digué: “L’amo en Toni, no teniu por d’aquest sol batent?” El padrí li respongué: “Et fas contes que som de cera?”.

Després d'aquella caiguda li quedà una cama més curta que I’aItra. La padrina era tan alta com una torre, gran i grossa, i ell li arribava mig per damunt el colzo. A posta se feu un piló d’un soca d’ametller de mig pam de gruixa.; jo guard la foto amb ells dos, drets. El padrí a la dreta de la padrina., que està fent llata, amb la cama curta damunt el piló, amb tot el cos endreçat i la llosca a la mà esquerra.

«El padrí vell» morí de gangrena a una cama, no sé si la curta o la llarga. Ma mare el curava i me contava que la mala olor li quedava tot lo dia.

L'enterràrem amb un peu embolicat en sal. De vegades quan he besat devotament els peus d’un Sant Crist, record aquell peu del meu padrí, embenat en sal, i m’encoman també a ell.

Llorenç Tous Massanet.



Publicat a la revista LA TARDOR.  Maig 2021. Pàgines 12 i 13 (revista dels professors jubilats de la UIB). Reproduït amb autorització de l'autor.