Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
juny 2021

Por iso morrer non conta
números.
Xela Arias

Vaig llegir intensament per primera vegada Manoel Antonio (1900-1930) en una antologia publicada per Akal que vaig comprar a la llibreria Jarama, de La Laguna, el novembre de 1983. El llibre constava, en edició bilingüe gallec-espanyol, d’una selecció dels seus poemes feta per César Antonio Molina i, al final, incloïa, també bilingüe, el manifest «Mais Alá» (1922), el qual em va agradar tant que crec recordar que vaig intentar de fer-ne una versió catalana que deu estar perduda en algun dels quaderns que tenc per casa.

Ja de tot d’una em vaig sentir lligat a Manoel Antonio, no tan sols a la seva poesia, sinó especialment a la seva actitud i vaig recordar que havia llegit alguns poemes seus que havia versionat Josep Maria Llompart a Quinze poetes gallecs publicat per Moll el 1976. Després també vaig saber que Joan Barceló havia donat a conèixer una versió catalana d’un dels seus llibres més emblemàtics, De catro a catro, a l’editorial Robrenyo el 1979 i que encara no he aconseguit llegir ni tenir entre les mans, és clar.

Sigui com sigui, ara també a Mallorca, Lleonard Muntaner Editor ha publicat una altra versió catalana de De catro a catro feta per Joan Puigdefàbrega titulada De quatre a quatre i altres textos, que comença amb un text titulat «Pròleg d’un llibre de poemes que ningú no ha escrit», fet també a manera de manifest, on Antonio hi diu d’ell mateix: «Parodiant Xulio Camba, algú l’ha etiquetat de ‘separatista de l’acció literària’: mai ha estat a Madrid ni ha escrit en castellà. No vol triunfar (en la conjugació madrilenya del verb) ni claudicar en un idioma més fàcil i comercial però aliè. A més, pensa que sotmetre l’art a les necessitats de la vida en comptes de sotmetre la vida a les necessitats de l’art és la forma més basquejant del filisteisme».

Aquí no anomena Valle-Inclán, però s’intueix. En canvi al seu altre manifest esmentat més amunt i signat amb el dibuixant, il·lustrador i caricaturista Álvaro Cebreiro (1903-1956), sí que li dedica unes paraules a don Ramón María: «Maestre: Chamamoslle maestre por ser vostede o ‘maestro’ da Xuventude imbécil de Galicia. Noso non; que endeben, sabemos comparar a sua modernidade coa cobardía de debre que tan só pode vivir facendo claudicantes concesións o forte». Ara, a més, Manoel Antonio hi hauria d’afegir al mateix César Antonio Molina, amb una trajectòria «triomfal» similar a l’autor de les Sonatas, però amb l’inri que a més d’haver estat ministre de sa majestat borbònica, ara també participa en grups ultranacionalistes que practiquen el supremacisme lingüístic i cultural que precisament combatia el nostru poeta de demà passat.

«Rebel, inquiet, galleguista militant, sempre amb un peu posat en les idees llibertàries, va saber fer-se una vida de poeta amb la seva professió marinera, però potser més encara, a l’inrevés, va saber dibuixar la seva vida de mar des de la poesia», diu Joan Puigdefàbrega a la nota del traductor. I això precisament és el que vaig intuir la primera vegada que vaig llegir Manoel Antonio i, potser entre altres, varen ser les coses que em varen acostar a ell. Jo també volia ser rebel, inquiet i galleguista, a més, és clar, de tenir un peu posat ‘sempre’ en les idees (i la vida) llibertàries.

Tot això, a més, com expliquen tant Molina com Puigdefàbrega tenia un aroma que no ens resultava estrany. Sí, l’aroma de Salvat-Papasseit i la seva revolta poètica i llibertària, internacionalista, també, però sense cap mena de rendició davant el colonialisme i els seus còmplices nostrats. Ell parla de Valle-Inclán, però hi podríem afegir una llarga llista tant d’allà com d’aquí, perquè tot això no tan sols ha continuat, sinó que s’ha agreujat amb els anys i amb el desvergonyiment del règim autoritari que patim i l’acollonament de molts del nostrus «amics i coneguts» que han acceptat el xantatge casernari i judicial que ens vol empènyer a l’extinció.

Però més enllà de totes aquestes consideracions, que no deixen de ser personals i intransferibles, cal acostar-se a la poesia de Manoel Antonio sense prejudicis i trobar-hi la mar, el vent, les estrelles, els fars, els camins dins l’aigua en moviment i saber que «més enllà del món / hi ha el castell de proa / hi ha un mariner vell / que està de tornada del tots els naufragis».

És a dir, Manoel Antonio podria perfectament haver viatjat i naufragat amb el Golea, talment com he somiat que feia jo tots aquests anys «mentre el timoner farà proa a Enlloc».

Mentre escrivia i pensava en tot això, m’ha vengut al cap un dels temes clau per a (intentar) entendre la cultura gallega. Moltes vegades s’ha dit que amb un gallec mai no saps si puja o baixa quan te’l trobes per una escala i, en aquest cas que ens ocupa, en realitat el que mai no sabem és si van cap a Espanya o cap a Portugal.

És un tema espinós que destapa molts dels prejudicis que tenim cadascú de noltrus a l’hora d’explicar-nos la «realitat». El 1984, Josep Maria Llompart a la seva antologia de Poesia galaico-portuguesa es feia una sèrie de preguntes que tractaven de donar una explicació sobre les evidents proves de la unitat lingüística i cultural entre Galícia i Portugal:

«¿Com hem de dibuixar correctament els límits de la llengua i de la cultura galaico-portuguesa? Hi ha un fet indubtable i indiscutit: fins cap allà mitjan segle xv el terme ‘galaico-portuguès’ té un sentit ben precís i ben clar. Una llengua única i unitària, un context cultural compartit a banda i banda del Miño, que serviren de vehicle a una de les poesies més interessants i més importants de l’Edat Mitjana. El gallec Airas Nunes, el rei D. Denis de Portugal, el castellà Alfonso X, utilitzen per a l’expressió poètica una mateixa llengua i se situen, quant a aquesta expressió, dins una mateixa cultura. [...] Però, ¿i a partir del segle xv ençà?»

Idò d’ençà el segle xv –diu Llompart– «a Portugal la llengua evoluciona (podríem dir cap amunt) dins un àmbit nacional i estatal, desenvolupant alhora trets diferencials molt característics, mentre que a Galícia ho fa (i no hi ha dubte que podem dir que cap avall) dins unes coordenades de rusticitat, vorejant el menyspreu i l’oblit». És a dir, l’autèntica diferència entre Galícia i Portugal han estat i són les fronteres estatals. Sense aquestes fronteres, també mentals, imposades pel nacionalisme mesetari, tal com me varen dir en una plaça de Lisboa, Galícia seria Portugal... o Portugal seria Galícia.

Contra aquest estat de coses, contra la rusticitat i el menyspreu que patia –i pateix encara– la cultura gallega, es va rebel·lar Manoel Antonio, com també ho feren altres, també a casa nostra, com l’esmentat Salvat-Papasseit. Si ens en sortirem o no, ho sabrem demà passat.

En tot cas, ara a Galícia –a la Galícia gallega evidentment– es viu en el dilema de continuar la via estrictament galleguista o escollir un camí que porti a un retrobament amb Portugal. No cal dir quin prendria jo, «ho sap tothom, i és profecia».

Hai un faro
Petando nas trebas
cun matinar sonámbulo
tres lóstregos
Silenzo.

Hai un faro
Por antre a noite morta
fai ronseles no mar
que naufragan decote
silenzo.

Hay un faro
E a garda polo ninguén
que adiviñe a chamada
do irremediábel solagado lonxe.

Hai un faro
Alén.

Manoel Antonio, Poemas do Faro