Ara tenim bo de fer de donar la culpa de tot quan ens cau damunt a la pandèmia que assola el món sencer. I és ben probable aquest trastorn sanitari sigui el responsable de bona part dels nostres neguits actuals. Però em fa cara que aquesta sotragada, que els mitjans de comunicació situen cada dia a l’epicentre del volcà informatiu, ens fa perdre de vista molts d’aspectes de la realitat que, segurament, tenen bona part de responsabilitat en el desori en què estam sumits. Com ara la repuntada alarmant de l’extrema dreta, de moviments totalitaris i de feixismes de distinta gradació. Almanco a mi m’alarma, a la qual cosa han contribuït algunes obres de les quals he fet unes pinzellades en entregues anteriors d’aquesta mateixa secció i que per ventura alguns heu llegit (El fin de la democràcia, Com combatre el feixisme i vèncer, Contra el feixisme, Instruccions per fer-se feixista o Swing frente al nazi).

Ara li arriba el torn a Una tragèdia francesa, de Tzvetan Todorov (Sofia, 1939 - París, 2017). Aquest intel·lectual s’instal·là a França el 1963, fugint de la Bulgària comunista, i esdevingué ciutadà francès el 1973, fins a convertir-se en un dels pensadors més lúcids d’Europa. Filòsof, lingüista, semiòleg i teòric de la literatura, el 2008 va ser guardonat amb el premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials i deixà escrita una obra de gran rellevància, en què l’alteritat, la barbàrie, els límits de la llibertat o l’esperit d’insubmissió davant les circumstàncies adverses hi són profusament estudiats, traspassant fronteres entre disciplines. Todorov s’autoqualificava com a “home desplaçat”.

Una tragèdia francesa, la primera edició de la qual arribà al públic l’any 1994, parteix d’uns fets que, enmig de la gran hecatombe que suposà la Segona Guerra Mundial, podrien semblar anecdòtics, però que, finalment constitueixen una anàlisi moral del comportament humà quan s’ha de fer front a les situacions més adverses. I és que, com digué el mateix autor, “hi ha formes de comportar-se amb dignitat moral fins i tot en circumstàncies extremes”. Inicialment, l’obra, que parteix de fets reals, constitueix una barreja de noms, topònims i sigles difícil de pair, però que acaben fent-se familiars i, sobretot, que queden subsumits pels grans actors col·lectius d’aquesta tragèdia: la resistència davant l’ocupació alemanya (el maquis, qualificat de “terrorisme” pel govern de Vichy), els col·laboracionistes (la milícia, una organització paramilitar creada per a lluitar contra la resistència), i l’exèrcit alemany, com a cor de fons. I, fent de públic, la població civil que, sovint tenallada per la por, no sap de quin costat ha de jeure i que, al capdavall, acaba sent la víctima central de totes les guerres.

I és que a la França ocupada es va lliurar una vertadera guerra civil, no en camp obert, però sí a les clavegueres: des de la clandestinitat, uns, amb el sabotatge com a forma de combat; des de la repressió, l’extorsió i la brutalitat, els altres. Sense miraments, sense que ni uns ni altres controlassin els seus instints, o actuant empesos per les circumstàncies en més d’una ocasió. No s’eximeix ningú. D’aquí el judici moral a què m’he referit més amunt. La diferència fonamental entre les forces enfrontades rau, en tot cas, en el fet que els resistents lluitaven per a salvar la llibertat i la democràcia, i els milicians ho feien per a implantar el nazisme, és a dir, un règim de terror. Diu Todorov, a l’epíleg, referint-se a aquests últims: “L’execució de població civil és un crim de guerra, agreujat aquí per un crim contra la humanitat, ja que no es va elegir una part de població qualsevol, sinó aquells que havien estat declarats intrínsecament menys dignes de viure que els altres, en aquest cas els jueus. Per tant, a la crueltat general pròpia de la guerra s’afegeix la ignomínia: aquesta mort és escandalosa perquè castiga les persones pel que són, no pel que fan”. Terrible.

He dit que les circumstàncies que, el juny de 1944, originaren els fets de Saint Amand-Montrond, un poble d’uns 10.000 habitants, podríem semblar anecdòtics. Els resistents de la zona, enduts per l’eufòria de les notícies que arriben de Normandia i el desembarcament de les tropes aliades, però també somoguts per l’orgull francès, consideren que han de passar a l’acció definitiva i decideixen “prendre” Saint-Amand. Ho fan en contra d’algunes veus que els aconsellen esperar, que encara no ha arribat el seu moment, però els cappares del maquis no atenen raons. Es fan seu el poble i..., sí, com indica el títol d’aquest llibre, tot acaba en tragèdia. No han considerat prou bé el risc de la seva decisió, i aquí tornam als paràmetres de la moral: “L’ocupació de la ciutat de Saint-Amand (...) tot i que és justificable en l’òptica d’una ètica de la convicció (per les motivacions que hi porten), no ho és en el d’una ètica de la responsabilitat, per les conseqüències previsibles”.  Però dels detalls d’aquests successos, val més que us n’assabenteu llegint l’obra de Todorov.

Frederic Llopart, en l’exegesi que fa d’Una tragèdia francesa (Eix Diari, 2014), diu: “L’autor assenyala encertadament que si bé el marc en que es situa la història és el de l’ocupació dels alemanys a França, els nazis tenen una relativa influència en els fets, es tracta més aviat d’una confrontació civil, confrontació que és la que aixeca les més baixes passions i una crueltat a voltes innecessària. El factor humà imprevisible, aprofitant la circumstàncies de l’enfrontament, prepara les seves pròpies venjances i també de quina manera juga els propis interessos malgrat que aquets vagin contra l’interès general o públic”.

Jo hi afegiria que no s’ha de perdre de vista la rellevància de la milícia francesa de l’època de la narració, unes forces d’extrema dreta que, avui, en ple segle XXI, revifen, treuen el cap a les eleccions i fins i tot assoleixen quotes de poder preocupants. I que inclús a França, bressol de la Declaració Universal dels Drets Humans, aquestes forces reaccionàries fa estona que tenen una presència inquietant. Molt inquietant, diria. I no diguem res d’Espanya.

Una tragèdia francesa, Tzvetan Todorov. L’Avenç, S.L., Barcelona 2009.