Cada vegada que apareix una controvèrsia sobre temes com poden ser la vacunació, el canvi climàtic, la homeopatia, el glifosat o la COVID-19, es confonen dues perspectives: la de la ciència i la de la política. Tan sols reconeguent les condicions específiques d’aquestes dues disciplines és possible assentar la base per a la seva fructífera interacció.

Aquells que es fonamenten en troballes científiques per a forçar vacunacions, prendre mesures per a la protecció del clima, qüestionar el copagament de medicaments homeopàtics o prohibir l’aplicació de glifosat, estan fent servir una jugada política. Una jugada que se serveix d’uns suposats resultats científics fiables per a traduir-los directament a decisions polítiques; per a implantar mesures sense cap més avaluació o valoració. Aquesta confusió de coneixements científics amb tasca política fa que es difuminin les concepcions correctes de la funció de la ciència i la de la política.

La funció de la ciència és servir a la recerca de la veritat. Emprar la ciència per a arribar a decisions per majoria significa tallar l’arbre del coneixement. Per a què aquest arbre pugui créixer i donar fruits, l’art, la ciència, la investigació i l’ensenyament han de ser lliures, tal i com queda reflectit a les constitucions del molts països europeus.

Per tant, la ponderació d’arguments i la voluntat de corregir errades han d’estar lliures de la influència política, i, inversament, l’estat actual de la investigació, per molt clar que estigui, tampoc pot anticipar les decisions polítiques. Per exemple: una cosa és el coneixement que les emissions del diòxid de carboni produïdes per l’ésser humà estan impulsant l’escalfament del planeta, segons el consens dels investigadors del clima, i una altra és la decisió política que se’n deriva, la qual ha de ser presa democràticament i no segons el judici acadèmic.

La recerca de la veritat no és una tasca política: la política es limita a dirigir la voluntat cap a la presa de decisions. En una societat lliure i de participació democràtica igualitària, la política facilita la formació de la voluntat pública i la votació sobre assumptes públics. Qui defuig del debat públic i de la confrontació en peu d’igualdat, i en comptes d’això prefereix rebre idees des de la torre d’ivori com a manaments superiors, es nega en última instància a participar en la política i fa mal a la democràcia.

La tendència popular de mutilar la funció de la política i malinterpretar la de la ciència es deu, entre altres coses, a dos problemes aguts: per un costat, la deficient rellevància de la ciència, i, per l’altra, la deficient legitimitat de la política.

“L’homo academicus”, que depèn de fons públics, tendeix a polititzar els seus coneixements específics per a adquirir més rellevància. Paral·lelament, el “zoon politikon” postdemocràtic tendeix a justificar les seves demandes amb els resultats de la investigació científica.

Aquestes actituds són problemàtiques perquè ofusquen l’enteniment de la relació entre la ciència i la política. L’una depèn de l’altra. Trobar la veritat en la ciència requereix de llibertat política: tant com la presa de decisions polítiques requereix del coneixement científic. La recerca de la veritat sense llibertat acaba en ideologia; la presa de decisions sense coneixement acaba en despotisme. La recerca lliure de la veritat i la presa de decisions fonamentades en la il·lustració son les pedres angulars d’una societat oberta.

Philip Kovce
Traduït per Agnès Torres