Normalitat
He partit cap al forn, a comprar el pa. A mitjan camí m’he recordat que ahir vaig donar una mascareta que duia dins el cotxe al meu net gran, quan el vaig acompanyar a l’escoleta d’estiu i que, per tant, no me’n quedava cap. M’he hagut d’aturar al supermercat a comprar-ne una capsa, perquè no puc anar sense, pel món. Ho he fet automàticament, com una cosa natural, sense pensar-hi. En el forn, cinc clients davant jo, fent coa en el carrer, guardant la distància, també com la cosa més normal del món. Quan he tornat a ca nostra li he mostrat la capsa de mascaretes a la meva dona, i aquesta ha rigut, perquè ja en tenim unes quantes d’acumulades. No fa res, m’ha dit, perquè això va per llarg. M’he rentat les mans. Encara no eren les 10 i ja feia cinc vegades que mes les rentava.
Heu sabut res?, li he demanat. No, encara no han dit res. Ahir varen fer el test del Covid19 al meu net petit. Feia dos dies que tenia una mica de tos i el pediatre va considerar que, per precaució, convenia descartar el contagi. D’aleshores ençà, vint-i-quatre hores llargues, hem estat desassossegats, ansiosos. Pel meu cap han passat un caramull d’imatges distòpiques, amb el net tancat a una habitació i amb la resta de la família fent-nos la prova per descartar que també nosaltres hàgim estat atacats pel virus. Però jo el veig bé, i tu? També, però diuen que a aquesta edat molts dels contagiats són asimptomàtics. Passam pena. Molta. Jo no he notat cap indici, però faig una vegada més la prova coreana: retenir més de deu segons la respiració per a calcular la meva capacitat pulmonar. Els experts diuen que no serveix per res, però ho faig, de totes maneres. 
Quan del centre de salut han cridat per dir-nos que la prova havia estat negativa i que per tant el meu net no tenia més que un constipat d’estiu, hem respirat alleujats. No t’ho deia, jo? Sí, tots ho sabíem, perquè vèiem el nin bé, però mentrestant no vivíem. Record que, setmanes enrere, també varen fer la prova al meu germà, que per distintes causes es troba en una franja de risc. També ho vàrem viure amb gran neguit. Avui ja no descartam que algun de nosaltres també s’hagi de fer el test, un dia o l’altre, i començam a assumir-ho com un escrupoló cada vegada més probable de la nova realitat.
Ens saludam fent xocar els colzes, amb un somrís darrere la mascareta, que per tant no es veu. La nostra habilitat per obrir i tancar portes sense fer servir les mans va en augment i passejar a 35 graus de temperatura amb la cara tapada ja ens comença a semblar lògic. Segurament amb raó, malmiram els que no duen posat aquest embolcall i percebem els altres més com un perill que com una possible companyia. Els pocs turistes que pul·lulen per ca nostra, necessaris com l’aigua, són un risc potencial, de la mateixa manera que nosaltres ho devem ser per a ells. Els anglesos, mentrestant, fan com aquells que veuen el gep dels altres però no veuen el seu, i demanen als seus ciutadans que no venguin a les Illes. Les imatges dels partits de futbol o de bàsquet sense espectadors se’ns comencen a fer familiars i la suspensió de festes, concerts, trobades culturals, teatre o cinema, van dibuixant un nou panorama que, a poc a poc, s’enquista a la nostra consciència i ens empeny cap a una relació inèdita amb la resta del món.
Duim més de 16 milions de casos de Coronavid19 i més de 650.000 persones mortes per aquest virus. Cada nova xifra que se’ns ofereix, a hores d’ara passa a formar part d’unes estadístiques que, de tan manyuclades, ja no sembla que siguin cosa nostra. El món està malalt i, com que no sabem ben bé com plantar-hi cara, ho anam assumint com un fet quotidià, inclús corrent, fins que et diuen que han de fer la prova a un net teu. Volent o sense voler, ens estam acostumant a una nova manera de viure, i segurament convé, perquè no sabem fins quan durarà, ni si serà per sempre. Ves a saber.
Diuen que això de la vacuna va per bon camí. Tant de bo.
Jaume Fuster Alzina
