Acompanyats d’aquella al·lota algeriana, que trobàrem dintre la Capella del Castell i del que en parlàvem el passat  divendres, dia 10, en aquestes mateixes pàgines, baixam conversant cap a Can Patilla. Amb tanta emoció, n’Arturo llenegà i a punt estigué la cristiandat de perdre un dels seus. Quan observam que els quatre moixos del Castell ens miren i semblen riure-se’n, Arturo els amenaça dient-los que cridarà els moros, però ni en fan cas. Arturo comenta que, tal volta, són moixos moros… En Roc i n’Esperança, gegants de Capdepera, ens contemplen asseguts davall les antigues portasses d’accés al Castell; intuïm un somriure a les seves cares com si participassin de l’endemesa dels moixos i la llenegada d’Arturo.

__ Coneixes bé el Magreb? _ demanava ella a Arturo, fora del cafè, abans de partir, ja que preferia no entrar a l’establiment per raons religioses, va dir (¿?).

__Sí, conec el Marroc i un poc, només un poc, Alger. L’any passat vaig anar a Turquia, que sí la conec bé. Allí, moltes dones, les noies que podrien ser filles nostres, senten temor  que allò es pugui convertir en quelcom semblant a l’Iran. Un ambaixador de Turquia a Espanya em digué, ja fa tres o quatre anys, que el seu país hauria d’haver estat acceptat  per la Comunitat Europea; fou un error del que ens penedirem qualsevol dia.

 __Ha sigut un plaer, cristians! Que Alà us protegeixi!

__Que la Verge de l’Esperança et tengui sempre present, musulmana!

__Quina Verge és aquesta?

__La que has retratat dintre la capella del Castell.

__No pot ser! El meu nom és Amal, que en àrab significa “esperança”.

  No us sorprèn!?

__Els descendents de reis cristians mai no ens sorprenem per res. Crec que ens tornarem  a retrobar, musulmana.

__Jo també ho crec, cristians!-  I Arturo i Amal s’intercanviaren el número dels seus telèfons.



Roc i Esperança, gegants de Capdepera 

I mentre, el seguici de l’escriptor prenia possesió d’una taula a la terrassa del cafè de Can Patilla esperant a Arturo per a veure cap a on partíem ara. Ell diu que se sent obligat a refugiar-se a Capdepera, ja que el considera territori del Sol. I treu, d’entre el bagatge de la motxilla, fotografies d’una Mallorca que ja no existeix. A les fotos es nota la pobresa, però també la dignitat. Els murs secs, les síquies, ses eres, els muls, les forques, les batudes del blat, els capells de pauma de les dones gabellines. Ningú –  diu ell—no ha sabut portar millor aquests capells de camperola com els porten les dones mallorquines, i va fent una passada per sobre els dols femenins pels morts, el carros o les seves cançons.

__”Pescador de canya, moliner de vent, no necessiten notari, per a fer testament”.


Molins de vent i figues de moro

Molins de vent, figueres de moro, espardenyes blanques d’espart, les avarques, els bastons per anar a collir figues …. D’això i molt més, pren anotació San Agustín per plasmar-ho en el llibre que veurà la llum quasi tres anys més tard ( ja ens hi trobam, puix que el que us contam fou al 2017) i sobre el que us abundarem, si Déu vol, en properes edicions.

M E Y M E