Cada dia seguia el seu ritual. Es despertava molt de matí, costum que guardava del seu passat mariner, i sortia al passeig de davant ca seva rossegant els peus, recolzat en un gaiato que l'ajudava a mantenir l'equilibri. El seu pas lent i insegur el duia a la cafeteria propera, on s'asseia a prendre el cafè amb llet matutí. Si feia bo, a la terrassa, si no, a dins, malgrat que el molestàs el renou dels joves que prenien el seu desdejuni abans de partir a la feina, entre rialles i bromes. Ell ja no estava per bromes, era conscient que el seu humor havia tornat agre i el seu caràcter, malhumorat. Remugava si el cafè era massa fred o massa calent…, això sí, el somriure fresc i les paraules dolces qui li regalava la jove cambrera eren com un bàlsam cada matí. Sí, realment valia la pena arribar allà, malgrat el mal d'ossos que patia i l'esforç que li suposava, per escoltar aquella veu vellutada que cada dia li recordava que era viu:

Bon dia, don Vicenç! Com es troba avui? Ha vist quin dia tan preciós ha sortit? Ara li duc el seu cafè amb llet.

Gràcies Maria. Per favor, que no sigui ni massa calent ni massa fred…

Ja, com sempre… Ara l'hi duc!

I quan es girava la jove i partia cap a la barra, els ulls resseguien el seus moviments. “Beneïda joventut!”, pensava. I esperava pacientment, mentre fullejava el diari que li oferia el client de la taula del costat. Era quasi un ritual, miràs qui miràs el diari, era entrar ell i compareixia damunt la taula.

Li agradaven aquells moments del matí. Sentir la suau calidesa del sol, encara baix, pel passeig, prendre el seu cafè i llegir els titulars del diari. Els seus ulls no li permetien anar més enllà i llegir la notícia sencera.

En acabar, tancava el diari, el doblegava i durant una estoneta escoltava les converses del costat. Com anava la feina, els llargs torns, la maleïda crisi, com han apujat els lloguers..., i de tant en tant qualque comentari del govern o qualque succés de gent del poble. Així es posava al dia.

Quan trobava que era prou, amb feines s'aixecava i partia xino-xano, deixant a la taula l'import de la seva consumició i uns cèntims de propina, la mateixa quantitat des de feia anys, a pesar que els preus havien pujat unes quantes vegades. Però ningú no li ho recordava.

De tornada, s'havia de seure un parell de vegades perquè les cames li feien figa. I li agradava recordar ...

(Continuarà)