Una torrentada que no cap dins les voreres inunda tot el voltant on conflueixen els rierols de les muntanyes. Tot és aigua roja que davalla, s'eixampla i vessa dins la mar gran. Com la vida: un caramull incontrolable d'errors, pobres voluntats, llibertats condicionades, nobles intuïcions amb més o manco encerts i ajudes, vers un bon final. Sempre entre ombres i esperances. Sempre amb amor més o manco concretat, amb limitacions i sorpreses.
L’aigua de la torrentada descansa en pau dins la mar gran, calmada ja de tantes ones, trabucades i obertes dins la bondat i el perdó de Déu, també amb el del pelegrí a si mateix i als altres, també amb el perdó dels altres que des del cel, prop de Déu, somriuen.
Aquesta mar calmada o en tempesta té Amo, com la vida. Cada vida és una propietat compartida. Déu governa les aigües del cel i les de la terra, també el foc i l’oratjol de l’alba. El conjunt resulta ser una composició perfecta, com una partitura musical que jo titularia amb una paraula de Jesús, anant a Emmaús; l’evangelista Lluc (24,26) la planta en grec en quatre lletres, “édei”, “calia” “era necessari”.
Jesús ho digué en arameu, però quan ja de fet coneixia per experiència el llenguatge de “l’altre món” i entenia bé els seus misteris personals, com la creu. Quan els anys ens acosten al cel i el camí que ens resta és molt més curt que el que deixam darrere, podem llegir tots els enderivells de nostra història personal amb la llum que ens arriba d'allà dalt. Aleshores queda clar que “calia”, “era necessari” que succeís tot quant hem passat. Era inevitable que Jesús, venint d’on venia i com havia fet el trajecte, acabàs en la creu. “¿No calia que el Messies patís tot això abans de d’entrar a la seva glòria?”, els deia als companys de camí. Són paraules del mateix Jesús que a Getsemaní i poc després a la creu, no entenia el seu final. Molts de nosaltres tampoc entenem algunes realitats personals o d'altri, però a mesura que ens acostam, com Jesús ressuscitat, a la llum de l’altre món, començam a lligar caps i entenem la lògica del misteri.
Com que ningú neix ensenyat és normal que tots hàgim de pagar el mossatge del gran ofici que és aprendre a viure. Nostre Mestre encara ens ensenya més:”Mirau els ocells del cel: no sembren, ni seguen ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. No valeu més vosaltres que ells? No farà més per vosaltres, gent de poca fe?”. Mt 6,26.30. Quan amb l’ajuda del Company de viatge aprenem a confiar en Déu, nostre interior torna com la mar immensa en calma a trenc d’alba, la pau i la llum ho embolcalla tot en serenitat, també els misteris de les profunditats.
Llorenç Tous
18.04.2020
