.per David Triay
El mon clàssic ja fa temps (segles) que fascina i, a vegades, fins i tot, enlluerna l’home contemporani de cada època, que cerca en els grecs i els romans l’origen de tot allò que l’envolta i que forma part de la cultura (en el sentit més ample de la paraula).  

Molt sovint aquesta recerca no pretén altra cosa que la justificació a partir de trobar-hi el rerefons “clàssic” o, si més no, una pàtina de prestigi que ho enllustreixi. D’altra banda, sembla una obvietat dir que aquestes preteses exploracions de les arrels clàssiques han estat moltes vegades interessades i condicionades per l’esperit del temps en què s’han fet. Per això, no és estrany que, sense anar més lluny i per posar uns exemples molt evidents, tant el feixisme com el comunisme hagin trobat referents o models ancestrals en les formes i maneres de l’imperi romà o en la vida comunitària de l’antiga Esparta, respectivament. Totes aquestes visions són, tornem-ho a dir, esbiaixades i interessades: és allò que s’ha dit tantes vegades que la història no té només una veu, depèn de qui la faci parlar.

Aleshores, tenint en compte aquesta premissa, ¿podem cercar un referent a l’antiguitat que es pugui comparar a un personatge com en Donald Trump, des del punt de vista que apuntaves? Un home que hagi arribat al cim del poder, que tot seguit l’hagi abandonat o, fins i tot, hagi estat perseguit judicialment, però que, finalment, hagi acabat ressorgint per tornar a ocupar llocs preeminents. Jo també hi afegiria un caràcter extravagant o estrambòtic, unes actituds demagògiques i la protecció o benedicció de la Fortuna, al manco fins ara en el cas de Trump. A mi, que no som per res un especialista, em ve el cap Alcibíades, un polític i militar, una figura controvertida dels darrers temps de la democràcia atenesa del segle V aC.

Et cont com era el personatge a partir d’unes quantes anècdotes recollides d’historiadors antics (ja hi ha els llibres d’història, la Viquipèdia o l’enciclopèdia Espasa per si vols profunditzar i cercar el rigor  i la profunditat); les comparacions o equivalències, si s’escauen, ja les farem quan tinguem oportunitat de xerrar una estona. De fet, he deixat per al final la narració de forma abreujada dels esdeveniments històrics que va protagonitzar i que, per ventura, permeten establir curiosos paral·lelismes.

Ens hem de situar a Atenes, segle V, ja ho deus saber: època clàssica, el segle d’or,  ja tenia unes dècades d’existència un sistema polític innovador i, recordem-ho, efímer (la democràcia); polítics i militars, arquitectes i escultors, filòsofs i oradors i tota la pesca conviuen i fan bullir la ciutat amb una frenètica activitat artística, intel·lectual, científica i filosòfica, tant que han convertit aquest moment històric en un dels fars que encara ara il·lumina el nostre occident (perdó per la cursileria).

Amb la mort (429) de Pèricles, el gran governant, la ciutat, de mica en mica, comença a entrar en un període que avui en diríem autodestructiu, sobretot a causa d’una llarguíssima guerra que enfronta durant quasi trenta anys Atenes (capital d’un petit imperi, consolidat després de la victòria contra els perses, dècades enrere) amb Esparta (que dominava el Peloponès i que encapçalava la resistència al poder atenenc). Alcibíades serà un dels protagonistes de la vida política i militar de l’Atenes d’aquests anys.

Nascut a mitjan segle en una família aristocràtica, diuen que tenia totes les virtuts que tot fill de bona família podia desitjar. De jove, la seva intel·ligència el feia destacar per damunt els seus companys de generació. Fixa’t com són les coses que, fins i tot, un lleuger defecte de la parla (un de ben típic: es veu que no sabia pronunciar el so r, que confonia amb la l) li donava una certa gràcia. Va ser estimat per homes i dones, que queien embadalits davant la seva presència intel·lectual i física (es veu que, a més, era guapot). Si hi afegim un caràcter descarat i fatxenda, ple d’orgull, ja mos podem fer una idea de quin tipus de jovenet devia ser.

A aquest cúmul de virtuts s’hi sumava, però, el fet que es deixava arrossegar fàcilment pels plaers i per unes ganes infinites de ser el primer, de rivalitzar per tot i amb tothom. A més, quan es va començar a interessar pel afers públics i el poder, va mostrar ràpidament el llautó: ell creia (i no devia ser l’únic) que l’exercici del poder no era una responsabilitat envers els ciutadans, sinó que només havia de ser un mitjà per satisfer la seva ambició personal (!).

Per il·lustrar un poc aquesta “ideologia” (tal com ho anomenaríem actualment) i quins poden ser els límits de la democràcia, tenim el testimoni d’una conversa sobre les lleis que va mantenir el nostre Alcibíades quan tenia uns vint anyets amb Pèricles (que, no ho he dit, també era un conco seu, a més de tutor). Te la reproduesc literalment, perquè tu mateix en treguis les conclusions:

¿Què te pareix? Sembla que de jove ja apuntava maneres: desvergonyit, amb orgull de classe i provocador. I, tot i això, va ser amic de Sòcrates, el filòsof, que l’apreciava i l’estimava (no sabem fins a quin punt, o sí: molts de testimonis apunten que va ser el seu amant, a qui consentia, a més, en excés); però no va poder corregir el seu caràcter, afeblit pels plaers i corromput pels amics i amants (nombrosos), que l’elogiaven tothora i fora mida. El mateix Alcibíades sabia que havia de fer el que Sòcrates li ordenava, però tot d’una que deixava la seva companyia, reconeixia que no podia evitar caure vençut pels honors i la glòria que la multitud que l’envoltava li oferia i pels plaers que a tothora tenia a l’abast.

Es va acabar casant amb la filla d’un home totpoderós i de gran reputació, Hipònic, tot i que abans l’havia colpejat (es veu que es va tractar d’una bona galtada amb la mà plana) sense cap motiu, només per fer el gamberro, producte d’una juguesca amb els seus col·legues. Hipònic el va perdonar i, com hem dit, fins i tot li va donar Hipàreta (el nom de la filla) en matrimoni. Avui en diríem que va ser un braguetasso: era tan rica que Alcibíades va arribar a la cúspide de l’escala social amb el patrimoni de la seva dona. Això sí, com que continuava mantenint aventures constants amb hetaires i cortesanes, al cap de poc Hipàreta va acabar demanant el divorci (fet gens habitual a l’època). Sembla que finalment Alcibíades va aconseguir retenir-la al seu costat, alguns testimonis diuen que per la força.

Evidentment tenia aficions pròpies de l’aristocràcia, com l’equitació (això tampoc no ha canviat gaire, ves). Va ser un famós criador de cavalls, sobretot amb l’objectiu de presentar els carros a les olimpíades (fins a set a la vegada en una ocasió) i guanyar la competició més valorada per tots els aristòcrates grecs. Com no podia ser d’una altra manera, es va emportar la victòria i en va bravejar ostensiblement.

Els vicis que més el sol·licitaven (a banda de l’ànsia de poder) eren el vi i les relacions amoroses (amb dones i també amb jovenets); també li agradava passejar-se per l’àgora amb vestit púrpura i, per acabar el quadre, s’havia fet forjar un escut d’or. Tanta ostentació i una vida tan escandalosa van fer que la gent més distingida el menyspreàs. El poble, en canvi, es movia entre l’odi i el desig de tenir-lo a prop i gaudir de la seva companyia.

Finalment, hi ha una anècdota molt famosa que explica que havia comprat un ca (supòs que de raça i amb pedigrí) per una quantitat astronòmica de doblers. Tot i que era d’una bellesa admirable, Alcibíades li va tallar la coa, que diuen que també era preciosa i part important del seu encant. Quan els seus amics el van criticar i li van dir que tothom a Atenes li censurava el fet, que s’havia convertit en tema de conversa a les places, va contestar: “Això és el que vull, que el atenesos en parlin, d’aquesta manera no es fixaran en coses molt pitjors que faig”.



David Triay