Ara que callen les campanes, CANTEN els aucells.
Llorenç Tous
Les oronelles de Pasqua
Amb elles, amb les oronelles voltant el campanar, signe de la primavera, felicitava els italians el president de la Conferència Episcopal Italiana avui dematí, dia de Pasqua. Esperança, natura fidel, com Déu i la primavera que les envien. Més tard, a migdia, el Papa clamava a tot el món, amb veu de profeta cansat, un veredicte sense pèls a la llengua que escarrufava qualsevol que no cregui ni en la mentida ni en les rebaixes. És una hora que el món i els seus habitants presents i futurs ens hi jugam la vida. Ningú no pot esquivar la responsabilitat però, com en cada barca, qui comanda és el patró, que ho tinguin en compte els armadors dels transatlàntics. Demanem a Déu que els que comanden no facin el sord, ni pensin sols en arribar els primers, com feren els del Titànic. Que la mateixa Església en prengui nota, i cada cristià i cada persona nada. Ningú no podrà dir “jo no en tinc la culpa”. Queda clar que en el món ningú se salvarà tot sol.
Anem per parts. Entre nosaltres, els cristians, tot va començar de veres fa dos dies, un divendres a les tres de l’horabaixa, quan Jesús exclamà en el Calvari «Pare, en les teves mans encoman la meva vida», inclinà el cap i entregà l’Esperit. Així començà la part més important i definitiva de la seva vida: el seu viatge cap al cel. Ja ho sé que del cel no en sé res que pugui dir exactament, però sé el que significà allò: tornar a Déu Pare.
Jesús no baixà als inferns, al sheol, la residència universal dels morts que esperaven l’arribada del Messies, segons la tradició dels jueus; tampoc esperà tres dies per ressuscitar, perquè no és vera que cos i ànima esperin, després del darrer alè, tres dies per separar-se del tot, com creien també els jueus. Ha passat el temps suficient per poder dir amb certesa que la suma de cos i ànima és una definició passatgera, no l’única, de l’ésser humà. Som la vida rebuda de Déu per sempre, vida que segueix quan el cervell ja no pot sostenir la consciència del jo que Déu ha creat mitjançant l’evolució de la vida mateixa. Aleshores, amb tot el respecte que mereix la tradicional fórmula del Credo quan diu «davallà als inferns (sheol) i ressuscità el tercer dia d’entre els morts», sense canviar ni un mot, convé distingir el contingut del que és el seu vestit cultural, com distingim el bessó de la clovella, el mite de la veritat continguda. El viatge de Jesús aquell gloriós divendres fou la sorprenent meravella de la seva vida, la resta més ditxosa i fecunda de la seva història, tant que tothom qui creu en ell pot ser company seu de viatge.
Aquesta Pasqua del 2020 les coses s’han posades molt sèries. El Papa acaba de ser profeta i testimoni davant tot el món amb paraules crítiques, exactes, que infonen temor, exigència inevitable per a tothom, ho vulgui o no. Els cristians tenim el mateix deure de tot habitant de la Terra, amb un caire d’esperança que no menteix: el sentit de la vida i de la mort que la nostra fe ens dona. No estam sols en el món perquè Déu és amb nosaltres, els homes, amb tots els homes. La nostra Església és alhora santa i pecadora, però en la nostra mà està fer el canvi que ha de menester la seva estructura, començant per la fe i el compromís de cada cristià. Les capacitats dels qui estan motivats per la fe senzilla i adulta no tenen fi com ens ho mostra la història, també la de l’Església. Jesús avui ens repeteix per boca del Papa: “No tengueu por, jo estic amb vosaltres tots els dies fins a la fi del món”.
Llorenç Tous. Pasqua 2020
