Primer dia de la resta de la seva vida:
TOMEU FUSTER i FEBRER
En Tomeu Fuster i Febrer tenia una d’aquests grossos caps rodons que qualsevol caricaturista podria reproduir, sense complicacions, pel simple mètode de traçar un cercle mitjançant una moneda. Atrinxerava enTomeu la seva mirada rere unes ulleres d’un gruix tipus antibala. Una boina blava amagava els pocs pels de la closca, barret que li havia regalat la seva mare quan ambdós havien partit cap a l’Argentina a cercar el pare, que feia temps havia emigrat per ganes de sortir de les mancances que a Mallorca existien a la postguerra.
El primer dia de la resta de la seva vida fou, per a en Tomeu, quan, desprès de calamitoses peripècies, sense saber llegir ni escriure – ni ell ni la seva pobre mare – aconseguiren localitzar el pare, a “Buenos Aires querido”, no sense una llarga i infructuosa recerca. Gràcies a al fet que, des de Mallorca, els acompanyava en Rafel Malindro, qui també anava a veure els seus pares i que sabia llegir i escriure; tots ells, amb una vintena més d'illencs, ompliren un vaixell que més semblava una barcassa, que els portà a Mar del Plata després d’un fotimer d’estacions per a repostar combustible. Des d'allà, cada passatger agafà el seu camí. En Rafael, en Tomeu i madò Francisca, per carretera, arribaren – quan feia quasi un mes que havien partit del poble – a Luján. I fou a Las Flores, on desprès de laborioses investigacions arribaren a una gran explotació de marès, carreus i arenisc, trobaren treballant al seu progenitor a qui, emocionats, pogueren abraçar. Mai havien pogut saber el lloc on habitava en Miquel, ja que sense saber lletra no podien enviar-se cartes. Tota una odissea!
El Samsó de Sant Llorenç
Visqueren uns quatre anys a Las Flores. En Tomeu tenia 16 anys i, per mediació de Rafel Malindro, encara pogué anar a repàs amb un mestre vell que l'ensenyà a fer comptes i a conèixer les lletres de l’alfabet. Es per això què en Tomeu, quan va retornar a Mallorca, als 20 anys complits, parlava un “argentino” desconegut per les nostres contrades. La madona Francisca feia de jornalera a casa del propietari de la maressera. L’amo en Miquel, el marit retrobat, arribà a ser el “cabeza de cuartel” (com l’anomenaven ) de “la quadrilla” de treballadors d’aquella empresa de materials per a la construcció.
Però, lògicament, el primer dia de la resta de la vida d’en Tomeu Fuster i Febrer, en realitat fou quan, una volta de tornada a Mallorca, es va retrobar amb els amics (molt brusquers tots ells), amants de les “garrames” i de no deixar ni una de les festes que s’organitzaven pertot arreu. Els campionats de menjar tramponades, síndries i botifarrons, fins a esclatar, sempre els va guanyar en Tomeu. Bona persona i molt feiner, tant li era netejar pous negres, solls i païsses, com fer escarades i, a l’estiu, fer competicions nadant amb altres companys, als quals sempre guanyava. En dues ocasions, va haver de salvar banyistes que feien el bategot dins la mar i s’enfonsaven. Però el més destacat de les seves aventures fou quan va desafiar en Sebastià Sansó, conegut com “El Sansón de San Lorenzo”, a desplaçar un camió de càrrega estirant amb els seus fornits braços. Per dues passes, en Sebastià guanyà a enTomeu. Tot una proesa!
El nostre protagonista somiava amb poder ser un destacat esportista
El pobre Tomeu acabà la seva vida reclòs en una clínica mental. Digueren d’ell que estava obsessionat amb la fortalesa hercúlia de la seva complexió física i que sempre havia somiat en poder ser un destacat esportista com aquells dels quals escoltava parlar, molts de vespres, per la radio “Telefunken” de casa seva.
Del Arxiu “MEYME”
