En aquests temps de confinament ens adonam que en realitat fa molta estona que ho estam, de confinats. Moltes vegades havia tengut aquesta sensació que no sabia molt bé com transmetre. Tancats dins una caixa que cada cop ens sembla més petita. Sí, és vera, ens han fet uns petits foradets per on circula una mica d’aire fresc i una llum tot just insinuada. i ara ja ni tan sols podem «veure enterrar els morts». Els viatges són petits. Les estrelles només les veiem si les dibuixam en el cartró de la caixa on estam tancats. La llibertat només són paraules que escrivim en el mateix cartró on dibuixam les estrelles. Però les estrelles existeixen i la llibertat és a la nostra ment, a les muntanyes de la nostra ment, concretament. Cal pujar aquestes muntanyes i, per tant, cal sortir de la caixa i després baixar un altre cop pels caminois que ens duen a les nostres estimades platges, on tot és i serà possible.

Gràcies Inés, gràcies Caterina, perquè, si més no, heu desfet la primera solapa de la caixa amb les paraules i els retrats.

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea