De la teoria a la pràctica hi ha un bon bot, tothom té bones idees, però alhora de donar una mà (una mà física em refereixo) cada un té coses a fer i un lloc on anar abans  d'enfrontar-se a responsabilitats.







Us estranyarà que en una col·laboració que normalment és cultura faci aquesta observació, però trobo que hi ha molt d'eufemisme a combatre i un d'ells es troba dins del camp dels nostres majors. Si l'àvia ja necessita atenció és evident que confiar massa en el nostre sistema pot arribar a ser defraudador. Aquesta afirmació us pot semblar equivocada o si més no exagerada, però quan un malalt gran necessita atenció, només la família pot fer arribar-li. En aquest sentit el paper familiar és important, però una família, i no parlem ja si és treballadora, ha de saber com afrontar dita situació i ningú no hi està preparat.

Primerament, dir que s'han de cobrir les necessitats bàsiques, com ara el menjar, moure el pacient del llit, si es pot (no sabeu com pesa un cos) i també canviar-la i mudar-la. No podem esser perfectes, però si algú té estima per una persona, el normal és que no la deixi morir al cementiri dels hospitals ( i sé que es fa una gran feina), només els podem donar les gràcies, però el tracte superficial (s'ha de pensar que només és un pacient més, un de tants) no lleva que la família hagi de tenir molta més cura que en pugui tenir una infermera, que potser que ja pensi en la seva jubilació, per exemple, i que sigui més propera a allò que sona celestial, quan el que fa falta és decisió, sentit pràctic, col·laboració entre parents i molta, però molta de paciència i estima.

Seguidament, s'ha de pensar que la situació a la que s'enfronta la família no és única en el món, evidentment, perquè hi ha molta gent afectada, però això no implica que els familiars no ho visquin com un fet primer i únic, perquè s'enfronten al traspàs d'una persona. Això no vol dir que la tragèdia hagi de prevaler sobre els fets, perquè es necessita molta sang freda i fins i tot diria que sentit de l'humor per afrontar la situació, perquè no hi hagi cap desgavell, en el sentit que s'han de fer bé les coses, s'ha de donar la medicació de forma adequada, s'ha de dosificar l'oxigen si cal (en aquest sentit l'Hospital i el seu personal salven la vida a la persona amb la bombona que s'ha d'instal·lar a casa, amb els seus renous i pertinents sacsejades). I cap membre a no ser que sigui de la branca mèdica està preparat en aquest sentit. Això comptant que el pacient sigui bo de dur, que es porti bé i que no sigui de conducta disruptiva, fet també lògic en aquest tram final de la vida. I ja es pot haver llegit L'acabadora, que la cultura, no hi té un paper molt decisiu, perquè es tracta de mantindre la vida, no d'acabarla.

Finalment, vull dir que l'amor ho pot vèncer tot, però que de vegades les administracions podrien donar una mà molt més real, perquè podem arribar a la conclusió que "Tot és mentida" molt fàcilment, que tothom va a la seva quan tens un problema d'aquestes dimensions i més si el pacient vol acabar d'acabar. Així doncs, des d'aquesta estrada virtual  acús de no fer visibles moltes situacions familiars semblants, perquè es vol callar aquesta part de la vida cap a la no vida, que al final i com deia Jorge Manrique a tots ens igualarà. Quan tenia devers setze anys vaig llegir per primera vegada un episodi sobre la mort a la revista en paper de Cap Vermell (no en record el número ni l'any) que em va marcar poderosament, perquè hi ha coses que no s'expliquen a l'escola, que es maquillen en la religió, que en un intent de suavitzar, s'ignoren i s'amaguen, quan el que s'hauria de fer és parlar-ne públicament i plantejar-hi solucions. També record un article de Bartomeu Melis "Meyme" que parlava sobre una noia que demanava el final de la seva vida, és a dir, l'eutanàsia, paraula que sembla causar estupor entre alguna de les classes dominants (com si ells no haguéssin de passar per aquest tràngol). Són decisions difícils que s'han de prendre, i quan mare i filla, pare i fill o familiar o tutor o amic s'hi veuen, només són ells que poden saber com es viu aquesta experiència, per molta teoria mèdica que tinguis. Alguns no dubten sobre la decisió que han de prendre, fa poc hi ha hagut un cas recent, amb un marit que finà amb la vida de la seva companya. De totes maneres, el que hom vol és que la persona visqui, que es parli de vida, perquè fins que no passi el contrari, la persona que ens ha cuidat i que ara envelleix vora nosaltres també ha de menester una atenció diària, perquè encara es conviu amb ella, en una relació de la que s'aprèn molt, ajuda a crèixer i que ens fa veure la importància de tornar el que hem rebut,  fet que no sempre és fàcil ni que no tothom compleix, perquè en la vida, segurament té altres prioritats, perquè ens fan veure que a la vida hi ha altres prioritats. L'atenció hospitalària a domicili queda en entredit i no deixa de ser una manera d'eludir el problema, i quin problema. Feis-li front!


Joan Cabalgante Guasp